5 de nov. 2019

PONT DE LA CASTANYADA A PERAMEA 3110-031119


Què bonic és anar al Pallars i més a la tardor. La natura està en aquell impàs de la transformació dels colors de les fulles. Tot té una exuberància especial i la veritat és que se’n pot gaudir pocs dies, ja que la caiguda de la fulla i el fred són imminents! De fet, durant el pont, hem tingut de tot: calor, pluja, fred, suavitat i abans de marxar neu. Pels que ens han dit els que hi entenen, hi hem anat al millor moment. Gràcies natura!


DIJOUS 311019
Vam sortir de Reus a primera hora del matí, amb el temps canviant. A mesura que amunt tiràrem ja es veia que el cel més atapeït es mostrava. Aturadeta al ‘Canonja’ de Tremp per fer un cafetó i tram final fins a Peramea. Allà ens va rebre el Jaume de Can Parramon. Ens va ensenyar la que seria casa nostra els propers tres dies. Quina passada! Un apartament súper acollidor a tocar de la plaça, amb un balconet interior que ha estat la joia de la corona amb vistes a la natura. Després d’unes explicacions ben acurades ens vam disposar a fer el dinar i gaudir-ne poc després al balconet.






Mentre dinàvem la pluja ens va amenitzar la menjada. Només se sentien els abellots picotejant el nesprer i les gotes de la pluja caient sobre la vegetació. Havent dinat, abans no es fés fosc, vaig anar a donar un tomet pels boscos dels voltants; uns quants fredolics i bolets d’alzina diversos.
De tornada al poble vam aproximar-nos a la bonica vila. Quanta història que té al darrere. D’entrada ja encurioseix el nom de la mateixa, que ve de ‘petra media’ (pedra mitjana). De fet el símbol de la vila és el gran pedrot sobre el que s’assenta l’església i des d’on baixa el poble. A banda i banda uns porxats meravellosos i a sobre les cases que quedaven intra murs. Just a fora un altre dels símbols: l’om de Permamea.









Quin espectacle pujar fins a la torre de l’altra banda del poble per veure la vista de Peramea de nit; un veritable pessebre.








Ja de nit, en aquesta merda d’horari que ningú entén, vam preparar la barbacoa que hi ha al pati per coure-hi el pebrot i l’albergínia escalivats i la carn a la brasa. A final encara van quedar brases per coure castanyes i tot. Allà vaig conèixer per primera vegada el gos Roc i el ‘Minín’, que en sentir l’olor de menjar no van dubtar a entrar al pati. Cap dalt a casa i a fer la castanyada, amb la guinda de les castanyes, els panellets i el vi dolç.






DIVENDRES 011119
Ens vam llevar d’hora. Va ploure a estones durant la nit, però calia aprofitar el dia, així que vam baixar fins a l’Àrea de la figuereta on vam deixar el cotxe a tocar del congost de Collegats. Des d’allà vam iniciar una impressionant excursió caminant recorrent el congost per dalt i per baix. Primer amb una ascensió potent. Quina vista que et queda als teus peus amb el riu al fons.





La primera aturada la vam fer a Sant Pere de les Maleses. Un monestir antic on diu la llegenda que els monjos que l’habitaven quan acollien un pelegrí li fotien tot i el pelaven. En queda en peu l’absis i es poden veure les estances. Està totalment derruït i edificat a la panxa d’una gran balma.










La segona parada la vam fer a la cova del serpent. A la part superior hi ha un canal que diu la llegenda que era la forma de la serp que l’habitava. Els monjos diu que van acabar amb ella donant-li de menjar pa amb ganivets a dins. Quins monjos tu! Potser ara entenc lo de les ‘Maleses’.






Finalment, la tercera part del tram es desenvolupa arran de riu. Allà hi tenim el barranc de l’infern que desemboca misteriós al Noguera enmig d’un poblat de coves prehistòriques a les que només s’hi pot accedir amb tirolina. Impressionants les vistes des de dalt i des del riu, a peu de congost. Dinar i tarda de relax pel poble, tombant. llegint i anant al bar per preparar l’excursió de l’endemà.





DISSABTE 021119
El dia va començar tèrbol. De fet els núvols i la boira van donar poques treves. Malgrat tot, vam aprofitar el matí, mentre s’aixecava una mica la boira per arribar-nos a l’estany de Moncortès per rememorar velles fotos. A prop dels 30, va ser una de les primeres sortides que vam fer plegats amb la Xell. Quins records! Vam recórrer els voltants de l’aqüífer gaudint d’aquesta natura esclatant tardorana.






Pel camí tomet per poblets de Bretui i Moncortès.







Ens vam acostar a Pujol també, des d'on hi ha unes espectaculars vistes!




I d’allà vam baixar fins a Gerri de la sal per tombar-hi una miqueta i visitar l’església de santa Maria de Gerri.

















Calia dinar d’hora ja que a la tarda ens esperaven emocions fortes. Poc després de les 16h ens vam posar de camí fins a Balestui. Quin camí nano; és d’una bellesa incomparable. Vas travessant dos boscos diferents, un d’alzines i un altre de pi roig impecables. A mig camí ens va sorprendre un aiguat just quan travessàvem el riu que baixa d’Ancs. Ens vam aixoplugar com vam poder. Allà, com si fos una aparició, dues amables senyores ens van recollir i ens van pujar fins a Sellui. Calia esperar el gran moment. De nou ens vam posar a cobert com poguérem. Estàvem xops! De sobte la pluja ens va donar una treva i mentre observàvem l’espectacle de la vall obrint-se fins a Peramea va arribar al poble el ramat d’eugues i cavalls de la família Parramon. Quina passada poder compartir aquest tram final del descens. Ells, des del matí, havien anat a buscar-les abans el temps no canviï del tot a les pastures a Llessuí. És impactant compartir caminada amb aquells bells éssers. Quina força que desprenen i mira que ens van demostrar ser força porucs. Amb el Jaume i la resta de companys vam enfilar el camí de tornada a casa en fila índia, un darrere de l’altre. A la que trobaven un bri d’herba o un toll no dubtaven a estirar-te en aquella direcció; i és que eren moltes hores en ruta. A mesura que baixàvem el camí s’estrenyé convertint-se en un corriol. Es va anar fent de nit i de nou la pluja ens va acompanyar fins a l’estable. Ja de nit vam arribar a prop del poble, van tancar els animals i el senyor Paco ens va dur fins a Peramea. Estàvem rebentats i mullats però l’experiència s’ho va valdre. Ens van quedar forces per dutxar-nos, sopar i anar a dormir.













DIUMENGE 031119
Quina dormida nano! De nou la pluja va ser present gran part de la nit. tot i que a mig matí s’escampà per deixar als nostres ulls un dia esplèndid. Així que agafàrem el cotxe per anar a descobrir dos pobles i una vall preciosa: Bresca i Baén.














Impacta veure la banda de Peramea a l’altre costat. Els colors de la tardor ens van permetre gaudir d’un espectacle únic. Des d’allà vam corroborar que aquella nit la neu havia fet acte de presència als pics més alts. Així que els pobres animalets que hi eren 24 hores ja no caldria que en patissin les conseqüències; ja eren a casa sans i estalvis.
La darrera parada la vam fer a l’ermitona romànica de santa Maria d’Arboló, la patrona del Pallars.









Després fèiem el darrer ascens a Peramea. Dinar, fer les maletes, descansar una estona i cap avall. Abans de marxar però, havent-nos acomiadat de la mestressa Jordina, em va agradar acomiadar-me també de la bonica vila tombant de nou pers porxats interiors, així com del vell om. Salutació final pel gos Roc que ens va acompanyar durant tot els descens amb els cavalls i pel Minín que semblava que vingués a acomiadar-se. S’acabava el cap de setmana i tot semblava recuperar el seu lloc. El Roc va ajeure’s a les escales del casal, un altre gos marró als peus de l’entrada del porxat i els gats van tornar cap a casa.
Un cap de setmana perfecte! Gràcies a la família Parramon; ens hem sentit a casa!