4 de març 2014

SALVADOR PUIG ANTICH



 40 ANYS DE LA SEVA EXECUCIÓ
Salvador Puig i Antic (1948-1974)

A Margalida

(Joan Isaac)
Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

*Margalida era la enamorada de Salvador Puig i Antich.

 

El Règim de Franco sol s’anava podrint en les seves misèries. Cada vegada hi havia més gent que no comprenia les mesures que s’adoptaven. Cada vegada hi havia més gent que desitjava posar punt i final a aquella etapa, però no tothom tenia la valentia de plantar cara al Règim. Van ser uns pocs els que d’alguna manera van aixecar la veu en contra de la barbàrie i la injustícia feixista. Molta gent que jugant-se la vida va arriscar-se per tenir un món millor i una societat més justa. Uns ho van fer cantant, com la gent de la Nova cançó (Lluís Llach, Raimon, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet...). Altres ho van fer escrivint com van poder, com per exemple el poeta Pere Quart, Tísner, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda... Molts altres des de l’exili van intentar viva la flama catalana social, cultural, lingüistica i políticament. Però hi va haver un sector de gent jove que va tenir la valentia de plantar cara el règim des de la lluita i la protesta. I entre ells tenim  Salvador Puig i Antich, el darrer executat al garrot vil pel franquisme.


La sentència  va ser donada sota un irregular judici que mai s’ha volgut revisar, en una actitud immoral de tots els governs que s’han anat succeint al llarg de la democràcia espanyola;  en la mateixa línia de no voler remenar en els crims comesos pel franquisme. En terres espanyoles hi maldescansen un munt de persones que foren executades sense més acusació que pertànyer a un partit d’esquerres abans de la Dictadura. Molts familiars han volgut localitzar els seus avantpassats morts per dignificar-ne la memòria. I amb què s’han trobat? Doncs amb uns governs que miren cap a una altra part i que volen passar pàgina sense fer justícia.

Joan Tardà reclamant justícia
La Imma, la Carme, la Merçona i la Montse són les germanes de Salvador
Doncs aquest passat dia 02 de març de 2014, va fer 40 anys de la darrera execució del franquisme: la del jove de 25 anys Salvador Puig i Antich. La vergonya és haver de veure com les seves germanes quaranta anys després han hagut d’anar a Argentina per reclamar justícia, ja que aquí l’únic jutge (Baltasar Garzón) que ha tingut valor de remenar el franquisme ha estat apartat . La seva petició era la revisió del cas perquè estava ple d’irregularitats  Aquí, després de múltiples demandes i, després fins i tot que gent present en el judici reconegués les irregularitats, no s´ha pres cap mesura pel restabliment de la memòria.
 
Portal on hi va haver el tiroteig

Salvador Puig i Antich va formar part amb altres nois del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). De què es volien alliberar? Del franquisme. Franco no va tolerar cap mena d’oposició i va acabar amb tot allò que suposés un entrebanc al sistema. I més després de les actuacions imparables d’ETA, especialment amb l’atemptat que va suposar la mort del que havia de ser el successor de Franco, Carrero Blanco. Quan el món reclamava obertura, llibertat i democràcia encara va tenir temps de preparar una bona emboscada contra diversos joves vinculats al moviment d’alliberament del franquisme, els va torturar i els va executar sense cap contemplació.
Van agafar un company de Salvador, Santiago Soler i el van fer servir d’esquer per poder detenir Puig Antich. Ja detingut van dur-lo fins al portal 70 del carrer Girona on hi va haver un tiroteig i on va resultar mort el policia Anguas Montero i on Salvador va resultat ferit a la cara. Aquesta, tot i no estar cent per cent aclarida, fou l’excusa per condemnar-lo a mort, tot i les proves diverses que es van presentar. Es va demanar clemència, els diaris europeus se’n van fer ressò... Malgrat tot Franco va ordenar-ne la seva execució.



I SI CANTO TRIST
(Lluís Llach)
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.



Una amiga m'ha enviat aquesta preciosa lletra feta en col·laboració entre Joan Brossa i el grup la Colònia i en la narració d'Enric Tricaz.



No podem oblidar; en l’oblit hi ha injustícia i si volem una societat justa hem de tancar amb pau i justícia les injustícies del passat. Siguin del bàndol que siguin i vinguin d’on vinguin!

2 comentaris:

... ha dit...

L'has sentit?

https://soundcloud.com/calaixdesastre/la-col-nia-elegia-poema-de

Iblama ha dit...

ostres! ke xula! vaig a veure si la puc enllaçar! mercisssss