APARTATS

30 de nov. 2011

FUTBOL 2011-2012

CAMPIONAT DE LLIGA



RESULTAT: Barça 4 (Alexis 2, Villa i Messi) - Rayo 0

EL MILLOR: Alexis.
EL PITJOR: la desorientació dels primeres 28 minuts.
L'ÀRBITRE: Regular. Ha xiulat faltes però no ha tret targetes i quan ha tret la primera a un jugador del Rayo (Lass) crec que no ha estat just.
ON HO HEM VIST? Primera part al Flaps i segona al Tubo
COM HO HE VIST? Els primers minuts han estat lamentables. Estàvem absolutament perduts amb la pressió que ens feia el Rayo. Anàvem lents i ells ens marcaven a l'home, ú per ú; una cosa inèdita! Avançaven molt la defensa i no la veiem, certament. Avui cal aplaudir Guardiola ja que ha anat canviant la tàctica. Hem començat amb un 4-3-3, hem seguit amb una cosa rara 4-4-2 i hem acabat amb un brillant avui 3-4-3. Era evident que necessitàvem gent al mig del camp. Llavors amb el darrer canvi de posicions Alexis s'ha situat a l'esquerra, Villa al mig i Alves a la dreta, deixant Messi lliure. I ha arribat el primer gol d'Alexis. A partir d'aquí el partir s'ha trencat i el Barça s'ha imposat clarament fent tres gols més, mostrant una clara recuperació. A veure si tenim una mica de continuitat. Iblama

29 de nov. 2011

COP DE ROCK 251111

En un plis plas vam aconseguir unes entrades per al Musical Cop de Rock. El divendres vam agafar el cotxe i cap al Paral·lel. Temps justet per aparcar, donar un tomet pel barri –tot descobrint l’esglesiola romànica de Sant Pau- i fer una mossegada al restaurant Paralelo. A l’estómac, com darrerament, hi tens aquell cuquet que va rossegant-te per dins. Com serà? Què ens trobarem? A les 21:30 hores va començar l’espectacle al Teatre Victòria, el Bressol de Mar i Cel.

En aquesta ocasió la Companyia Dagoll Dagom ens ofereix l’espectacle Cop de Rock. És un musical de música en català en el que ens narren dues històries simultànies: la del grup Cop de Rock i les relacions amoroses dels seus membres.

Ens situem als 90. El grup, format per uns amics (Roc, Ramon, Pau i Núria) fa unes cançons que enganxen al seu públic. El cantant Roc i la Núria són noviets. En aquell estiu unes estiuejants de les terres de l’Ebre coincideixen amb ells en el comiat de soltera de la Lluna (Lluna, Júlia i Pilar). Coincideixen en el bar del pare del Roc, el Luard en un dels concerts del grup. En aquestes que en Roc i la Lluna acaben la nits junts, igual que el Ramon i la Júlia; és un amor a primera vista. La Núria ho descobreix i s’enfada amb el Roc però les coses tornen a la “normalitat” amb la partida de les noies. Al tornar la Lluna, malgrat els dubtes, es casa amb en Joan malgrat la insistència del Roc. Mentrestant però no es presenten a l’actuació que havia de donar al grup la oportunitat de signar per una discogràfica. Només s’hi presenten en Pau (que és l’únic que realment viu el grup) i la Núria. El desengany és immens i el grup acaba dissolent-se.

Passen els anys. En Roc treball al bar amb el seu pare Luard i va tenint afers amb moltes noies però no acaba d’assentar el cap. D’aquell estiu en va sortir la parella entre el Ramon i la Júlia que es manté. En aquestes que els amics es retrobem i descobrim un Pau que no ha avançat des de que el grup es va desfer. Ell ha seguit amb les cançons però s’ha ficat en un món dolent de drogues i alcohol. En veure-ho els vells amics volen trobar una solució perquè pugui curar-se. La Pilar s’ha fet psicòloga de manera que busquen que ingressi en una clínica de desintoxicació. Però calen molts diners i no en tenen. Així que decideixen anar a una discogràfica per vendre els drets de les cançons del vell grup. I qui és la cap de la discogràfica? Doncs la Núria. Venen els seus drets a canvi de diners i les seves cançons seran utilitzades per tot tipus d’anuncis i publicitat. En aquestes que fan us sopar tota la colla per celebrar que han aconseguit diners pel Pau, el qual no sap que s’han venut els drets de les seves composicions. De sobte, sent que sona una de les seves cançons en un anunci i es descobreix el pastel. En Pau se sent traït pels seus amics; és el final. Acaba suïcidant-se! És el moment més dur!

Aquest fet però fa que tots ajuntin els seus esforços per recaptar diners i fer un concert d’homenatge al company desaparegut. De nou es retroben ara si tots els amics i amigues, fet que suposa un nou retrobament de la Lluna i el Roc. Ella en el seu matrimoni no és feliç i al retrobar el Roc el cor li fa un salt. Tal és la situació que recuperen el seu amor en un dels moments més intensos de l’obra, la qual s’acaba amb el retorn del grup i la recuperació dels drets del mateix per poder tocar les cançons, en un final molt emocionant!

En termes generals l’obra no es fa pesada. Evidentment, la música servei de lligam en molts moments entre diàleg i diàleg. I és que la grandesa de l’obra crec que està més en el fet que és música i veu en directe més que no pas en la història en sí. I a més les cançons que sonen estan lligades al passat i semipresent del rock o la música en català. Al llarg de la mateixa sonen temes de la Darhma, Brams, Whiskyn’s, Duble Buble, Ja t’ho diré, Marc Parrot, Pep Sala, Bars, Glaucs, Gossos, Els Pets, Lax’n però sobretot per mi els millors grups dels anys noranta sense cap mena de dubte Sopa de Cabra i Sau. Sentir les cançons d’aquests grups especialment les de Sau i a més cantades per veus brutals com la de la Mariona Castillo (Lluna) fan posar la pell de gallina i fan venir als ulls alguna que altra llagrimeta.

El paper de les cançons és tan o més important que el diàleg ja que et posen en situació del que va succeint damunt de l’escenari. La música és imprescindible! No es poden oblidar tampoc les reivindicacions catalanistes ni tampoc les reivindicacions culers. De fet en l’obra es reviu un dels moments culminants de la vida d’un culer: el gol de Koeman a Wembley que ens va donar la primera copa d’Europa.

La representació va acabar amb la gent de peu cantant i picant de mans amb el tema estelar de l’obra Cop de Rock i amb el símbol de la mateixa, la guitarra que acaben aixecant a l’unísson per posar el punt i final.

Del global dir que potser està millor aconseguida la segona part que la primera. El cert és que en la segona és on passa el gruix de situacions positives i negatives i les cançons semblen millor lligades que en la primera, sobretot amb el colofó final. Realment és molt recomanable! Iblama










http://www.dagolldagom.com/minisites/cop-de-rock/index.php

28 de nov. 2011

RUTA DE TAPES GAUDÍ DE RIUDOMS 261111

Del 24/11 al 4/12 Riudoms ens ofereix una ruta de Tapes pels Bars, Pubs i restaurants del poble molt interessant. Per 2€ et donen una tapa i una beguda, ja sigui cervesa, refresc o vi. En total hi ha 5 establiments que n’ofereixin i el cert és que n’hi ha per a tots els gustos. Nosaltres, en la nostra ruta, vam anar a la Cafeteria Gaudí (tapa La cripta), Bar l’Avenida (tapa Palau Güell), Forn Domingo Pellicé (tapa la Pedrera), Cafeteria Atura’t (tapa Trencadís), Pizzeria Capricci (tapa Casa Batlló), Restaurant Sant Antoni (tapa Retrat de Gaudí), Restaurant Pica Pica (tapa La Calderera), Bar Restaurant Casal (tapa Colònia Güell), Cafeteria Gaudí (tapa La Cripta), Llesqueria Confiteria (tapa Casa Milà) i Pub Marabú (tapa Montet Gaudí).

Faré una mena de rànquing una mica particular de les cinc millors. En el número cinc Cafeteria Gaudí (tapa La cripta: dues llesques, una amb fortmatge de cabra i sobrassada i l’altra amb pa amb tomàquet i pernil salat). En el número quatre Llesqueria Confiteria (tapa Casa Milà: llesca de botifarra d’arròs amb compota de poma i tomàquet cherry). En el número tres: Restaurant Sant Antoni (tapa Retrat de Gaudí: llesca de bacallà amb crosta de romesco). En el número dos: Pizzeria Capricci (tapa Casa Batlló: pizza de xampinyons i pernil dolç i pizza de bacó). En el número ú: Bar l’Avenida (tapa Palau Güell: llesca amb tomàquet i ceba escalivada amb arengada i olivada i recoberta amb fils de porro).

La jornada de tapes va venir acompanyada per la celebració de la festa del Beat Bonaventura. La gent del poble va engalanar els carrers i les entrades a les cases del poble. Iblama










FUTBOL IBLAMA 2011-2012

LLIGA ESPANYOLA

Resultat: Getafe 1 – Barça 0

El millor: Keita, potser.

El pitjor: l’estrangulament mental del Barça.

L’àrbitre: malament. No va donar un gol legal al Barça, va aturar malament el joc i va treure targetes absurdes.

On el vam veure? A Riudoms, mentre fèiem la ruta de les Tapes de Gaudí.

Com ho he vist? El pensament en el moment en el que el Geta va fer el gol és que hem perdut la Lliga. Nosaltres tenim màxim 14 jugadors titulars; una plantilla massa curta, ja que si volem donar descans a gent com Cesc o Puyol i deixem a la banqueta els dos únics “extrems” que tenim i a més el millor jugador desequilibrant que tenim cara a cara està lesionat, realment estem mermats. No cal posar moltes excuses perquè hauríem de guanyar amb els ulls clucs aquestos equips però noi tot influeix. Ningú pot negar que hem entrar en una fases dolenta i tampoc es pot negar que hi intervenen moltes coses: cansament mental, avorriment segur, conformisme, no trobar alternatives, que ens agafat el “truquillo”, que la sort ens és esquiva... El cert és que hem perdut massa punts fora de casa i allà és on és guanya la lliga. Hem perdut o empatat partits que teníem controlats i ens hem ensorrat en els sis punts de diferència respecte al Madrid; una distància que crec que és insalvable.

Dissabte ens vam estavellar una i una altra vegada contra la xarxa blaveta. Ells tenien clar que ens regalaven la pilota i ens van jugar com el Milan al Camp Nou, l’Inter fa un temps o el Madrid de la Copa l’any passat. Ajunten molt les línies al darrere avançant la defensa i pressionant sempre fent-nos un dos contra un especialment a les bandes, fent que haguem de saturar-nos pel centre. Aquí és on l’equip tècnic la va cagar en no posar els dos únics extrems nats Pedro i Cuenca per obrir més camp. Per bandes amb l’ajut dels laterals i amb menys gent pel mig potser hauria cantat un altre gall. En fi, també és molt fàcil dir-ho a partit passat, però jo és com ho veig. En aquests partits, més que a San Siro és on jo posaria, com a segona opció, el famós 3-5-2 –amb els jugadors que teníem-: Abi, Masche, Puyi en defensa, oberta a banda Cuenca i Pedro, mig camp per Xavi, Keita i Thiago i davant Messi i Villa. No ho sé! Crec que ens falten idees segons com! De totes maneres no seré jo qui renegui del meu equip, del meu entrenador i dels meus jugadors. Hem tingut masses moments d’immensa glòria girar-los-hi l’esquena. Enguany, tal com va dir l’Àlves, el repte encara és més gran. Tristament, crec que la Lliga ara ja és una utopia però no oblidem que ja portem guanyats dos títols i que aviat en podem guanyar un tercer. A part d’això ens queda la Xampions i la Copa del Rei. En la Lliga a lluitar fins al final i a esperar que algun dia es giri la truita i la sort no ens sigui esquiva. Ànims i endavant! Iblama



24 de nov. 2011

FUTBOL IBLAMA 2011-2012

LLIGA DE CAMPIONS

Resultat: Milan 2 – Barça 3 (pp, Messi, Xavi)

El millor: Xavi.

El pitjor: Villa.

L’àrbitre: malament. Ha deixat de pitar un penal a Cesc i ha permès el joc duríssim dels italians.

On el vam veure? Al Tubo amb l’Isra, el Jaume, el Martí i una estoneta amb la Xell i la Maica.

Com ho he vist? Massa esbojarrat. Hem sortit a l’ample i la veritat és que si haguéssim tingut una mica més de punteria ens podíem haver posat amb dos o tres a zero, però noi ens ha empatat Ibra. Jugar amb un 3-4-3 o fins i tot amb un 3-5-2 és una enorme responsabilitat ja que no pots cagar-la i has de ser molt efectiu. Ja es veu que a en Pep no li tremola el pols a l’hora de jugar així tanmateix jo crec que és massa esbojarrat amb equips de primera línia i des del minut 1. Has d’avançar molt la defensa i ajuntar molt les línies i anar en molt de compte amb els contraatacs ja que sinó estàs venut, i més amb un equip que juga a la contra. Avui simplement ha faltat fer un golet més i dur una diferència de dos gols per poder estar tranquils. Pel que fa a la resta perfectes. Ens hem sabut recolzar per poder fer passis curts, hem creat molts espais i ens hem bellugat entre línies fent-los para bojos. El cert és que el Milan ja no és el que era i malgrat tot encara ha estat capaç de fer-nos tres gols. Molts dels seus jugadors tenen una qualitat enorme tot i que són incapaços d’aguantar els 90 minuts a un bon ritme. Són equips de fer un gol i a tancar-se i aguantar.

En defensa jo crec que hem patit sempre que han aconseguit guanyar-nos la banda. Llavors anàvem de cul! Aquest sistema si poses gent ràpida pels costats queda rebentat i de fet és com ens han creat perill; corrent per la banda i amb superioritat.

De totes maneres crec que ens mereixíem la victòria! Líders, primers de grup i com sempre millor que ens toqui un rival ben fort per veure el Barça de veritat com més aviat millor. Iblama


21 de nov. 2011

CONCERT DE SAU 25 ANYS AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA 151111

Plou a bots i barrals. No hi ha massa trànsit. És a tocar de la una de la matinada. Agafem la ronda de Baix . El cel està com emblanquinat. A l’hora de triar la carretera bona com sempre m’equivoco en aquest tram i encara complico més la cosa ja que agafo la A-2 en direcció a Lleida; sort que també hi posa Martorell. El problema és que a mesura que tirem amunt la cosa encara es complica més. Poso la llum anti-boira, engego a la màxima potència els neteja-parabrises i redueixo la velocitat quasi a cinquanta. No s’hi veu massa, per no dir gens. Les línies de la carretera queden ofegades sota la intensa pluja. Hi ha una mica de nervis a la cabina. Jo estic més o menys tranquil. M’ennuvolo i em deixo dur per la gran nit que acabem de viure. He pogut tornar a escoltar en directe les cançons de SAU i en un marc preciós: el Palau de la Música Catalana. Aquest 2011 quedarà gravat en la memòria gràcies als dos grans concerts que hem pogut presenciar: el de Sopa a Tarragona i el de SAU a Barcelona. Tant de bo el Pep Sala i els seus decideixin repetir l’actuació d’ahir a la nit, realment és un espectacle imprescindible pels que ens em fet grans amb les lletres dels grups catalans com bandes sonores de les nostres vides. A l’igual que Sopa, Els Pets, Sangraït, Lax’n, Lluís Llach, Joan Isaac entre d’altres SAU ha estat un dels referents de la meva adolescència; i per mi personalment el millor. Amb les seves lletres vaig plorar la mort del meu primer familiar, el meu avi Paco. Durant molt anys no vaig poder escoltar de cap manera la cançó Els dies passen ja que em feia recordar vívament la mort del meu avi. De la mateixa manera però vaig començar a entendre allò de les quatre barres Encara que siguin de bar, Onze de setembre. Em vaig enamorar moltes vegades platònicament amb tantes i tantes cançons com Glòria, la Cançó de la noia de l’altre cantó del bar... i em vaig enamorar definitivament amb el Boig per tu. D’adolescent, en una de les múltiples acampades estiuenques que fèiem amb la gent de Porrera (amb el Guatki), vaig conèixer una noia meravellosa que es deia Laia. No sé ben bé si em vaig enamorar d’ella, el que si sé és que em va captivar una manera de ser i fer les coses: la seva. El seu amor no va acabar mai de ser correspost –com sempre-. Ens enviàvem cartes i parlàvem diàriament per telèfon però noi “la distancia es el olvido”. Ella era de Molins de Rei i jo era de Reus, de manera que poc a poc ens van anar oblidant l’un de l’altre. Des d’aquell darrer dia, aquella darrera nit, que ens vam veure a Espot damunt de les lliteres abans d’adormir-nos, vaig pregar perquè m’enviessin un àngel com ella (Envia’m un àngel). I si, les meves pregàries van ser escoltades i vaig conèixer la Xell; sens dubte la dona de la meva vida!

Moltes d’aquestes cançons m’han servit de lliçons de vida sobretot per enaltir l’amistat i uns valors tan grans com l’amor, la lluita i el tornar a començar (Balada 27, Tu ho esperes tot de mi, Junts de nou per primer cop, Si un dia he de tornar, Tornar a començar, Els millors anys, Deu mil anys i un dia, Has perdut...). Altrament moltes altres també em van fer tenir un punt de “gamberro” (Corre, corre’t, No puc deixar de fumar, els Deprimits, Qüestio de nack, Magic whisky...). Per sempre Perestroika també quedarà lligada a la meva joventut ja que l’any 1991, amb la gent de Porrera, vam fer un intercanvi amb nois i noies de Moscou. Aquesta pausada lletra sempre em recorda les aventures que vam passar amb la Gala, la Maia, el Lluís, el Ricard, la Pili, la Neus, l’Ovidi... en terres russes poc després del cop d’Estat del Ieltsin contra el Gorbatxov.

Doncs bé, vam arribar a Barcelona, comprovant que és allò dels embussos en hora punta, i vam pujar per la Via Laietana aparcant al costat de la catedral. Eren les vuit tocades. Vam anar a fer un frankfurt al Frankfurt del Gòtic (un lloc molt recomanable). Amb la panxa animada vam fer cap al Palau. L’edifici sol ja mereix l’atenció de qualsevol ja sigui mirat de fora i com des de dins. És esplèndid i no cap al cap com un personatge fill de gent il·lustre com en Millet fes el desfalc que va fer. La gent que ve a lucrar-se en aquesta vida a l’esquena dels altres hauria de tenir un càstig exemplar. Doncs res; vam accedir al recinte i vam pujar l’escalinata principal fins arribar al segon pis, a les primeres fileres. Buff. La vista des d’allà és excepcional. Encara vam tenir una estona per poder gaudir de l’arquitectura de l’interior del palau amb els seus vitralls, l’escenari, les escultures i les columnes multicolors de l’entorn. Després de quatre o cinc avisos, puntualment, es van apagar els llums i es va començar a sentir aquella cançó d’Enia, típica dels concerts de SAU. Amb les primeres cançons la pell ja es va posar de gallina: Cançó de la noia de l’altre cantó del bar, Tu encens el meu foc, Si un dia he de tornar, No volíem fer-nos grans, Ningú ens mourà d’aquí... Aquesta part potser va ser la part més emotiva i trista. En la segona part en Pep Sala va agafar la guitarra i es va quedar ell sol a l’escenari i ens va fer versions de Glòria, Poemes i promeses, A prop del mar. L’excitació anava en augment cantant i gaudint del concert. El cert és que hi havia gent de diferents edats però majoritàriament hi havia gent entre els 30 i els 40, com nosaltres. En tot moment hi va haver referències als vint-i-cinc anys de SAU; què ràpid han passat! Igualment van ser interessants les peripècies a l’hora d’explicar com van crear-se aquelles cançons. Algunes d’elles entre concert i concert, a la carretera mateix, per recordar a gent que havia desaparegut (Fa molt temps que no se res de tu) i moltes d’altres que no havien d’aparèixer als discos i que al final s’hi van incloure i van ser exitoses. Una de les que em va sobtar més és Molt lluny de casa. Es veu que estaven a Nova York i el Carles es va posar malalt. Llavors en Pep li va preguntar si volia alguna cosa i ell li va dir que volia suc de llimona. Total que es va posar buscar per tot arreu tombant pels voltants i que només va trobar un suc una mica estrany. També vaig trobar curiós com tan Nova York com a Londres s’allotjaven en habitacions molt petites.

Així vam arribar a una mena de tercera part on vam suar la cansalada. Van dir que era la darrera i que era llarga, i noi va ser la millor. Van anar enllaçant un feix de cançons de SAU amb ritmes moguts. La gent del Palau definitivament va acabar dreta cantant i picant de mans amb El tren de mitjanit, Això es pot salvar, No volíem fer-nos grans, És inútil continuar... Increïble! No tenies temps ni de “llagrimar”, estàvem ennuvolats cantant com mai. Què gran! El moment culminant el va posar el Boig per tu. Ja fa temps que penso que aquesta cançó és un himne i de fet és típica en qualsevol concert, ball o disco-mòbil. Què gran seria poder sentir-la a capella en un Camp Nou, tipus You never walk alone, cantada per la gent. En acabar es van acomiadar, com si pleguessin, moment que ser aprofitat pels músics per refrescar-se i en Pep per canviar-se de camisa. Mentrestant, els assistents no van deixar de cridar fins que els crits van anar a l’uníson a favor de SAU. Aquest va ser un altre moment cabdal de la nit. Es van desplegar dues estelades i la gent es va posar a cridar IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!!!! Pufff!!! Un altre “Momentàs”.

Amb els ànims de nou reposats de nou va tornar a sortir en Pep i la seva banda. Es va asseure al piano i ens va tocar dues de les grans cançons de SAU: Perestroika i Envia’m un àngel. En explica en Pep Sala que moltes vegades entre ells dos en comptes de parlar –que també- es deien les coses fent-se una cançó. L’un la feia i l’altre el responia. Genial! Per acabar van tornar a agafar un posat més mogut per posar punt i final al concert Me’n torno a Sau, Amb la lluna a l’esquena. Al final tots plegats van ser presentats. Dic tots perquè també hi va haver cabuda per en Carles Sabater en una imatge que ja és típica en el Pep assenyalant amb el dit aixecat cap al cel.



L'ÀLBUM DEL CONCERT _____________________________________









S’acaba el concert. Fa una calor espantosa. Ens ho hem passat de puta mare. Tenim al nostre darrere un munt de noies que criden cada vegada que el Carles diu o fa alguna cosa. Quin entorn. Fa goig veure el pavelló olímpic amb tanta gent i a més l’acústica no està malament. Mentre el Pep està enfeinat xerrant amb una noia a mi de sobte una noia baixetona però la mar de maca em diu que la pugi al coll. Coi! La meva primera reacció és pensar i què diu ara aquesta però mira l’ajudo a pujar i quan es dalt del meu coll es posa a cantar com una boja Encara que siguin de bar. En sec veig que em fa que li doni una mà mentre en l’altra fa voleiar un mocador que s’ha tret de coll amb el logo de SAU. Quina emoció! El cos se m’esgarrifa, em sento cofoi i m’imagino que passarà després... Se senten les darreres notes de la cançó. La cançó arriba al seu final i la noia em fa senyals perquè l’ajudi a baixar. Se m’acosta em fa un petó a la galta i em dóna les gràcies. Ni en sé el nom, però se que ha estat un dels moments més màgics de la nit.

Ara ve la darrera cançó. Per aquells temps (any 1994) estan presentant el Junts de Nou per primer cop i la darrera cançó és Cercles. Es fa el silenci, els llums donen al Carles Sabater una aparença com d’ombra. Sonen les notes del piano. S’encenen alguns encenedors i com per art de màgia la gent s’agafa de la cintura i comença a anar movent-se de banda a banda seguint el ritme de la música. De nou apareix ben a la vora a noia que abans m’ha pujat al coll. A la meva esquerra hi ha el Pep fonent-se en un petó amb la seva xicota. Sento una sensació estranya. Ve la part melòdica de la cançó i veig com en Carles desapareix en la penombra de l’escenari mentre real a la vora de l’escenari cau una fina pluja fins que s’acaba la cançó. Teníem disset anys! Iblama