11 de des. 2017

OMPLIM BRUSSEL•LES 06-091217


15 DIES ABANS – MITJANS DE NOVEMBRE 2017. Portem diversos dies discutint que fem del tema de Brussel•les. Hi ha diverses combinacions però veiem que unes són massa costoses i unes altres massa llargues pel que fa al temps i complicat pel que fa a les combinacions. L’ANC de Reus per fi anuncia que hi haurà busos i avions amb sortida des de Reus. Així que prenem la decisió; triem anar-hi en bus i passarem una nit allà. Ens pinten les rutes que són unes 13 hores de camí i que farà fred. Triem un apartament al carrer Regent; pinta molt bé. Amb els dies la ciutat va encarint els preus i l’allotjament s’esgota; després sabrem que a la ciutat s’esgoten les 50.000 places que ven. Cada vegada has d’anar més lluny del centre; nosaltres hi serem a un quart d’hora caminant. Igualment, anem assabentant-nos dels actes que es faran i el lloc on hi haurà la concentració. Estem il•lusionats! Entre mig encara anirem al concert per la Llibertat a l’Estadi Olímpic encara amb tots els presos polítics a la presó.


041217 ALLIBERAMENT I PRESÓ. El Suprem posa en llibertat sota fiança tots els consellers menys el Quim Forn i l’Oriol Jonqueras. Tampoc deixen anar els Jordis. Davant d’aquesta injustícia el poble de Reus a les 20h es reuneix a la Mercadal, amb les paradetes de la fira de Nadal ocupant la plaça, per reivindicar l’alliberament de tots presos.




051217 TURULL I RULL A REUS. Anem al Bartrina per donar tot l’escalf als consellers Jordi Turull i Josep Rull just alliberats els dia abans. El que expliquen fot la pell de gallina. Però encara consenten que en quedin 4 a la presó i membres del govern a l’exili: el president i 4 consellers. Mentre això succeeixi tot acte reivindicatiu serà agraït.
Ens arribem les primeres concentracions des de Brussel•les. A la Gran Place de nit la gent s’ha reunit estelades al coll per cridar consignes i cantar els Segadors. Les imatges circulen per les xarxes i ens posen la pell de gallina. Quines ganes de ser-hi!




061217 L’ANADA. Ens llevem amb una sensació positiva però estranya: avui és el dia que marxem cap a Brussel•les. Preparem les bosses i abans passem per la Mercadal per donar suport a les àvies i avis als que la Junta electoral els hi ha prohibit que es reuneixin  per demanar la llibertat dels presos, així com dur llaços grocs.





D’allà pugem fins al parc de sant Jordi, on els 6 busos que sortiran de la nostra ciutat ja estan a punt. A nosaltres ens va tocar pujar al bus 1 opció 2. Carreguem equipatges i a tres quarts de dues per fi sortim després de resoldre un problema de capacitat amb els busos; hi havia més gent que places. Mentre és de dia, mira, vas mirant el paisatge, parles... arriba un moment però en el que la nit ja a França ho monotonitza tot. Només resta trencar la rutina baixant a les parades que fa el bus. Cada aturada és un esclat de gent que ocupa de grocs i amb estelades els espais. Així mateix es fa evident el canvi de clima. De Lió per amunt no passarem dels dos graus. Ja sopats, la gent es prepara més seriosament per fer una dormida, així que coixins i mantes prenen el protagonisme. A mi em costa dormir. La xarxa bull amb posts des de diferents punts camí de Brussel•les  amb el que la gent ja està vivint de fa unes hores. És en aquell moment, que en el silenci del bus, la foscor i la monotonia no puc per més i tinc un record per aquelles persones que duen tants dies a la presó, pels moments durs que deuen haver passat en aquella soledat. Així mateix també tinc un record per la gent que ha hagut d’exiliar-se per no acabar engarjolats. En quin país del món passa que els candidats a la presidència siguin a la presó o hagin de fer campanya des de l’exili? Això només passa en aquesta Espanya corrupta i miserable! Amb tot,  estem a punt d’entrar a Luxemburg; llumetes al fons, arbres de nadal que brillen... sembla un somni! Al final la son em venç!








071217 OMPLIM BRUSSEL•LES. En sec un rebombori ens desperta. Una senyal avisa que som a 70 quilòmetres de Brussel•les. Pleguem mantes i desem coixins. Es de dia però noi el cel cendrós confon. Com ha canviat el paisatge. Verd a banda i banda, camps plans, ambient de pluja. A l’autopista, avançant-nos cotxes que ens piten, matricules catalanes, miralls embolicats amb fundes amb l’estelada. Busos davant nostre que van camí de la capital. En sec, congestió. Ens aturem! Sort en tenim que amb el bus podem avançar pel carril bus-taxi. Finalment, entrem a la ciutat, s’escapen gotes. Veus formiguetes de groc que baixen pels carrers amb estelades a les mans. Intuïm que deu ser gent que viu a la ciutat. Amb el cos encarcarat baixem del bus. Quin fred nano! Anem sota uns edificis per estar a aixopluc i es que plou una mica. Ens canviem i trèiem les capelines grogues, estelada, la bandera amb la rosa de Reus, la de Colldejou i el bot amb vi de Porrera. Tota la meva terra amb els pobles que estimo duts en representació a Brussel•les! Ah, i la barretina al cap amb el llaç groc. Tapats com llops enfilem la plaça Montgomery cap al parc del Cinquantenari. Només trepitjar terra ja es veu que viurem un gran dia. Llàstima del temps; es gira vent! Quina riuada de gent. L’avinguda està tallada al trànsit, hi ha una mica de caos; només hi pot accedir la gent a peu. De lluny, mirant cap als arcs veus gent i més gent. Arribem a la parada de Merode, punt de trobada. Allà hi ha els bombers esperant per retrobar-se tots i baixar plegats de vermell. En un acte que els honora aniran a donar sang voluntàriament per reivindicar la sang vessada l’1 d’octubre per la violència policial. Entrem al parc, miris on miris la gentada és impressionant. Gent de tot arreu amb pancartes i banderes indicant procedències ben diverses. Tot de lemes escrits en català, castellà, francès, anglès i fins i tot flamenc per denunciar la situació que està vivint Catalunya. Pancartes demanant l’alliberament dels presos polítics que encara queden; i molt d’enginy. Un noi que per camuflar un paraigua l’ha posat dins d’una caixa en la que a cada cantó hi duu escrits missatges i que aixeca a l’aire. Moltes canyes de pescar amb banderes que arriben ben amunt. Una bandera de la Unió Europea a la que li han retallat les estrelles per protestar. Un Tintín amb barretina. Es calcula que fins a 250 busos i 5 vols xàrter han vingut des de casa nostra, però és que hi ha hagut molts altres vols i altres combinacions. Gent que ha vingut fent escala, amb tren, amb AVE, amb cotxes particulars o compartits, amb agència, amb motos, autocaravanes... Dos casos curiosos: la colla de sant Celoni amb el Mau han pujat caminant fins a la frontera francesa. Una parella de ciclistes han arribat just a temps des de Barcelona amb bici. Van sortir el dia 11 de desembre. Brutal! Amb molta feina aconseguir arribar a l’esplanada final a tocar de les arcades dels arcs. Cada vegada hi ha més gent. Ens trobem de casualitat amb el Joan Josep de Colldejou i hissem la bandera del poble a la gran canya que duu sota l’estelada. La vista cap a Merode és impressionant. La sensació és que hi ha moltíssima gent. Estem ‘ensardinats’ a dalt però almenys estem calentets. Hi ha dues parades de gofres que fan l’agost. I si en algun moment tenim fred un traguet de vi de Porrera et fa passar tots els mals. Primers cants i lemes en veu alta. La gent té ganes que la mani arrenqui però corre el rumor, que al final es confirma, que han canviat el recorregut ja que hi ha massa gent. Un helicòpter sobrevola la zona. I més gent! Per fi, més d’una hora i mitja més tard, la corrua arrenca avançant cap a la part esquerra tot baixant per un carreró que voreja el parc. Allà la manifestació s’estira i la gent, que semblava guardar-se, canta i crida a viva veu i s’atreveix fins i tot amb algun lema en anglès. És una passada! A mig camí una senyora darrere dels vidres i amb batín ens saluda efusivament amb els dits alçats. Més endavant, unes noies són convidades a pujar a un balcó per fer onejar les estelades. De camí vas tenint idea que a la mani no hi han anat quatre gats. Miris on miris hi ha gent per tot arreu. I entre ells diverses curiositats: gossos que han acompanyat a les famílies i van de groc, llaços gegants, una presó virtual en que hi figura que hi són els presos polítics i una gent que duu un altaveu per on sonen cançons catalanes que la gent canta. Just a l’altra banda del parc i enfilant cap a la plaça de Jean Rey, els manifestants es troben amb el ‘balcón de la resistencia’ tal com el van anomenar a Antena 3. Un balcó preparat expressament per la televisió per connectar en directe en el que hi havia estanqueres de punta a punta i al mig una senyera. Ganes de provocar? En fi! Quan van connectar els cants que se senten de fons van ser els de ‘passiu bé i fins l’any que ve’. El gruix de la manifestació va avançant lentament fins a la plaça on hi haurà els discursos. Al capdavant els consellers i el president Puigdemont a l’exili amb els líders de l’ANC i Ómnium i gent majoritàriament del PDeCat i Esquerra, i no tants de la CUP. Aguanten una pancarta que hi diu: ‘Europe wake up. Democracy for Catalonia’. L’acte arrenca amb l’himne de la UE interpretat per Músics per la Llibertat i la presentació de part de la Laura Sangrà i Wilfried Haesen. Arriben els parlaments. Agustí Alcoberro afirma que ‘Els catalans som gent de pau’. Marcel Mauri diu que ‘Ho hem tornat a fer. Hem fet la manifestació més gran de la història a Brussel·les’. Per trencar una mica la Montse Castellà interpreta Blowing in the wind guitarra en mà, amb estrofes en diferents llengües.  Els quatre consellers, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Toni Comín Pugen a l’escenari i són ovacionats per la multitud. Els discursos més aplaudits són els de la Ponsatí  ‘Avui tots som mestres, estem impartint una lliçó de democràcia’, i Toni Comín: ‘Tinc un missatge a Espanya: ‘Teniu por! Esteu horroritzats!’. La vehemència amb la que va dir ‘franquistes’ als del govern espanyol fa esclatar la plaça. Puja a l’escenari Joan Coma, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Vic: ‘Som aquí per a exigir l’arxivament de totes les causes obertes contra el moviment independentistes’. És el torn de Marta Rovira, que llegeix una carta d’Oriol Junqueras escrita a la presó d’Estremera: ‘Em sento acompanyat per tots vosaltres, no defalliu, i el 21-D aneu a votar’. I segueix dient que ‘Tornarem a guanyar a les urnes tantes vegades com calgui’. Finalment, el moment més emotiu i més esperat; la pujada a l’estrada del president Carles Puigdemont: ‘Avui també esteu escrivint una altra pàgina a la història d’Europa. Una història preciosa, maquíssima’.  ‘Quan milions de persones ens manifestem reiteradament durant tots anys, això ha d’enorgullir Europa. Perquè així és com s’han de canviar les coses’. L’ovació és memorable. Amb tot l’acte ha acabat ben tard. Ens hem mullat, ens hem cansat però ha valgut la pena.
Amb la motxilla a l’esquena enfilem carrer amunt en busca de l’apartament. El centre està acordonat per la policia belga. Fan desar estelades i desmuntar pals. El col•lapse és evident a la zona de Trone i Regent. A cada semàfor corrues de groguets en llargues fileres avancen o cap a la Gran Place o l’estació central per marxar. Trobem l’apartament. Compres per menjar, dutxa, seure, sopar i dormir. La televisió de Brussel•les ens ensenya unes imatges impressionants de la manifestació. Hem fet història! Ha estat un dia dur però altament gratificant. Abans d’adormir-nos encara queda una darrera emoció; una falsa alarma d’incendis que posa en alerta tot l’edifici i ens fa vestir de cop com podem. I a dormir!



























































081217 DIA A BRUSSEL•LES I TORNADA. Ens llevem semi renovats després d’una bona descansada. Esmorzem i preparem entrepans ja per la tornada. Podem deixar, afortunadament, els equipatges en una taquilla, no caldrà que els arrosseguem tot el dia. Així que anem a voltar pel centre de la ciutat. La sensació és que molta gent ja haurà marxat. Arribem a la catedral i quan hi entrem ens quedem astorats; està ple de catalanes i catalans de visita. Són ben visibles ja que com a mínim llacets grocs ens delaten. A fora dos nois amb banderes espanyoles conviuen tranquil•lament amb nosaltres; que cadascú reivindiqui el que sent amb respecte; res més. A les escales de la majestuosa catedral ens trobem amb els cosins Ester i David; passarem gran part del dia junts. D’allà a la Gran Place. Unes cervesetes artesanes típiques de Bèlgica, visita al Maneken i foto de rigor, tomet pels mercadets i pedegrada poc duradora per amenitzar la matinal. Un gofre ben endolçainat ho cura tot.  Aprofitem per anar a dinar. Entrem en un local però ja no hi ha musclos, és igual; ens mengem una carn i uns fideus riquíssims. Entrem a les galeries comprem xocolates artesanals brutals i uns records. El dia cau i ens obsequia amb una posta inoblidable. Temps justet per escriure una carta postal i enviar-la a Catalunya de record. Cau la negror i la gent de nou corre cap a la Grand Place. Un espectacle de llums que il•luminen els bells edificis amb acompanyament musical ens deixa bocabadats. Acabat l’espectacle va arribant l’hora de tornar per agafar els equipatges i començar a marxar. A les 20:30h els bus ens espera a Montgomery. Carreguem i agafem el metro fins a la plaça. Fot un fred que pela, quan de sobte el darrer dels regals ens sorprèn; es posa a nevar i agafa una miqueta. Imatge bucòlica amb els arcs del Cinquentenari al fons i la neu caient damunt dels nostres caps. Tot esperant el bus, la gent comparteix experiències de les darreres hores. Una foto de grup posa el punt i final a l’estada a Brussel•les. Desem els equipatges, ocupem els nostres seients i enfilem l’autopista. De Luxemburg a Lió ens trobem l’entorn nevat. Fa molt fresd i fins i tot les màquines llevaneus treballen incasables. Ens aturem el justet per fer pix i estirar les cames una mica! És negra nit! La son per fi ens pren una estona!














091217 LA TORNADA. Ja de dia fem una de les parades llargues al Roussillon. S’aturem a l’àrea de servei. Cafetons, xocolates i una mica d’esmorzar. Fora està tot nevat i en alguns llocs gelat. Les muntanyes del voltant són un poema d’hivern. Encara n’hi ha per estona. En pic ens acostem al Mediterrani dos elements clars: veiem el sol i la temperatura puja clarament. S’acaba França i per fi entrem a Catalunya pel pas fronterer de la Jonquera! Quin solet. És l’hora de dinar. La darrera de les parades la fem a l’àrea del Montseny. Dinem! De nou saturem el recinte. Lamentablement presenciem com uns lladres roben a una pobra dona musulmana la bossa de mà i es donen a la fuga amb un cotxe. És la darrera parada. Enfilem l’AP-7 que ens dura a casa nostra. 20 i escaig hores després arribem al parc de sant Jordi. Aplaudiments pels conductors, cant dels Segadors i comiats sentits. Ha estat una experiència inoblidable! Hem fet un sacrifici per fer evident al món la falta de democràcia del govern espanyol, la manca de separació de poders i els tics franquistes. Hem donat suport al president Puigdemont i hem reclamat l’alliberament de l’Oriol Jonqueras, el Quim Forn i els Jordis. I ho hem fet al cor de la UE! Junts està clar que som imbatibles. Podran empresonar, imputar, prohibir... però no podran mai acabar amb el que la gent sent i pensa! Si convé hi tornarem!



Visca Catalunya Lliure!