VISITES

contador de visitas

4 d’abr. 2013

SORTIDA A NAVARRA, PAÍS BASC, FRANÇA I ARAGÓ 22-270313

Volíem uns dies per trencar una mica la rutina i la veritat és que hem trobat un entorn idil·lic. Hem menjat bé, hem dormit millor, hem descansat, ens hem refrescat, vaja! Hem descobert el Valle del Baztan amb els seus pobles de cases blanques i vermelles, ens hem endinsat a França fins a Baiona i hem estat partíceps de grans ciutats clàssiques com Hondarribia, Donòstia o Saragossa. Tot al nostre ritme, sense preses; gaudint d'una natura verda i exhuberant i fent estada en un apartament rural imprescindible per deixar passar les estones perdudes a la falda del Bidasoa, tenint per punt de partida de les nostres excursions Lesaka; molt ben comunicat amb el Cantàbric.

DIVENDRES 220313 – REUS, ALAN-ZAHAR (LESAKA)
Hem sortit de Reus a les 17:45 hores i hem arribat a Lesaka passades les 23:00 hores. Pel camí hem trobat pluja i la veritat és que no massa trànsit. A l’arribar, la mestressa de l’Alan-Zahar –la Sebe-, ens ha vingut a buscar a la gasolinera de l’entrada per conduir-nos a casa seva. Tot i ser de nit l’entrar a l’apartament i veure amb la miqueta de llum que hi havia l’entorn en el que estàvem ens ha fet sentir especials. La il·lusió que es fes de dia i ho poguéssim gaudir en llum de dia anava en augment. Ens hem fet una sopeta en l’acollidora cuina i sense més dilació hem anat a dormir somniant en l’endemà. De fons només senties el brogir constant de l’aigua del Bidasoa.



DISSABTE 230313 – LESAKA, ETXALAR, ZUGARRAMURDI, SIDRERIA, IRUN
M’ha despertat el xiuxiueig frenètic dels moixons amb la primera llum del dia. No he dormit massa bé, per variar. Sempre que canvio de llit costa una mica però a més avui he tingut diversos somnis que m’han desvetllat –com per exemple que em fotien el cotxe-. Després perquè em sentia intrigat pel que ens trobaríem al llevar-nos en el nostre entorn. I què ens hem trobat? Ho definiré en una paraula molt bonica: pau! Unes valls amb pendent suaus verdes. Només treure el cap al porxo al davant mateix de l’apartament hi ha un petit galliner amb un munt de gallines i conills que tomben i fan el que volen. Un petit rierol que descendeix serpentejant muntanya avall i que permet als propietaris recollir una aigua boníssima per beure i que permet també recollir-la per fer-la servir de nevera natural; concretament, per refredar les sidres. A la part de sota el riu Bidasoa constant baixa deixant a banda i banda un paratge ben bucòlic.








Hem agafat el cotxe i hem anat a Lesaka a esmorzar. És un dels pobles que forma part de les anomendes Cinc Vil·les-Bortziriak (Arantza, Igantzi, Extalar, Lesaka i Bera). El travessa una mena de canal anomenat regata Onin. Imponent al seu pas sobresurt el Palau Zabaleta, amb clara forma de castell. Al centre pots veure altres palaus barrocs com el de Marichalar. A la part més alta s’aixeca l’església de sant Martí de Tours (segle XVI, amb elements renaixentistes i barrocs). Presenta el terra enfustat i té un gran retaule daurat.  










A la sortida del poble ens ha aturat la Guàrdia Civil en un control que feia por la veritat.

Hem seguit avall fins arribar a Etxalar. Allà la vall va obrint-se una miqueta més i la veritat és que guanya en encant. El poble en si té un atractiu que el fa únic. A la part del darrere de l’església de l’Assumpció hi ha unes antigues esteles funeràries en forma de disc que sobresurten del que fou el vell cementiri. Són arrodonides i estan perfectament arrenglerades. Al costat de l’església un dels llocs més concorreguts d’aquestes terres: el frontó i escampats per les portalades de les cases del poble vells escuts de famílies prestigioses de la zona i inscripcions damunt de les portes amb els noms i els anys de la construcció. Les cases, igual que a Lesaka, destaquen per ser blanques de façana. Damunt d’elles s’hi poden combinar diversos colors per pintar les parts enfustades que sobresurten. En destaquen el verd, el vermell i el gris. Quasi totes elles estan ben decorades amb finestrons ben pintats i darrere els vidres cortinetes blanques fines. Un altre tret característic és que en molts racons hi trobes llenya guardada per l’hivern i el fred.






Al llarg del dia d’avui hem pres dues decisions ben reeixides. La segona ja la veurem més endavant. La primera ha estat triar la carretera que enllaça Etxalar amb Zugarramurdi. Ascendeixes per diversos ports de muntanya no molt alts però que tenen un fort desnivell pel que fa a la carretera. A les carenes, arbres de fulla caduca i ben a tocar de la carretera boscos de castanyers i de plataners amb prats verdíssim replets de cabres en pastura. Hi ha milers d’imatges inesborrables.
El poble en si no té massa cosa. Simplement veure’l aixecar-se en blanc, vermells i tocs de pedra grisa per entre els verds prats. El que si tenen interès són les coves de les bruixes. Hi un museu de la Bruixa però val pena pagar els 4 euros per persona per baixar fins a les coves on es diu que hi tenien llocs aquelarres de bruixes i altres rituals. La inquisició va deixar la seva empremta al poble fent executar gent per heretgies. El recorregut és de dos quilòmetres. Primer baixes fins a baix del riu i entres per la part del darrere d’una cova immensa de 120 metres de llargada per més de dotze d’alçada i 10 d’amplada. Impressionant! Fa uns anys s’hi van trobar restes prehistòriques. La veritat és que hi podria haver viscut tot un poble sencer. Pel que es veu fou part d’un recorregut que es feia servir per fer contraban.












SIDRERIA – SAGARDOTEGIA
Hem tornat a Lesaka i hem gaudit de la segona elecció genial del dia. Si la primera era un caramel per a la vista, aquesta segona ha estat un plaer per a la vista l’oïda, l’olfacte, l’estomac  i el que faci falta. Hem anat a la Sidreria Lindduren a fer el Menú de Sidreria. De primer et porten la típica truita de bacallà amb allets tendres i julivert. De segon dos talls generosos de bacallà cuinat al forn amb pebrotets vermells i verds. I de tercer el plat fort: 900 grams de xuleton de bou. Com hem xalat, nen. I mentrestant tu mateix t’aixeques i tu mateix et serveixes de les diferents botes amb aixeta que hi ha al teu voltant. A nosaltres la sidra que més ens ha agradat de les botes ha estat la del Xalvador. L’amo, amb els seus amics, s’han aixecat i han obert una porteta que duia a una sala. Resulta que era la sala on fan la sidra i on l’emmagatzemen en bidons d’acer inoxidable. Aquella ha resultat ser la més bona, concretament la Iparretxe. A l’acabar (amb la panxa ben plena) ens hem aturat una miqueta al solet; s’estava de conya. Però quèiem de son i tonteria, de manera que hem tornat a la nostra caseta a Alan-Azahar i hem fet una bona becaina.







Per tancar el dia hem anat a donar un tomet per Irun. Res de l’altre món. Només hem vist la plaça de l’ajuntament amb l’edifici consistorial i uns carrers molt semblants als de Logroño o Pamplona. Això si, la gent abocada als bars –com si ho regalessin- en unes immenses aglomeracions per prendre un vinet o fer una tapa. No hi estem acostumats.



Ah, i per sopar pa amb oli i formatge! Continuem tips!


DIUMENGE 240313 – BAIONNE, BIARRITZ, SAINT JEAN DE LUX, HONDARRIBIA

El dia va néixer amenaçador. Hi havia una espessa boira posada al damunt de les muntanyes però al final el dia va resultar esplèndid i fins i tot podríem dir calorós.



Entorn Alan-Zahar




En menys de mitja hora vam arribar a Baionne. Realment és una ciutat important i que no et deix indiferent. Primer de tot vam fer cap a la immensa catedral de santa Maria, d’estil gòtic (construïda entre els segles XIII i XVII per Émile Boeswildwald) amb dues grans agulles que sobresurten ben amunt. Com sol passar amb aquests grans edificis et pots perdre en milers de detalls: les gàrgoles, les agulles, els contraforts, els finestrals... però sobretot per la immensitat del creuer i l’alçada inacabable. Al costat hi ha un claustre també d’estil gòtic amb gran obertures si amb un sistema de columnetes amb molts motius bàsicament vegetals en els seus capitells. Des del claustre obtenim la millor vista de les agulles.
L’estil de les cases dels voltants canvia una mica tot i que es manté la tònica de la Regió de l’Aquitània, del País Basc i Navarra. A les 11:30 hores a la façana de la catedral es va procedir a la benedicció dels rams, ja que érem diumenge de Rams. En Francès el mossèn es va dirigir als feligresos que –tot s’ha de dir- amb no massa passió vaig bellugar una mica les ramés bàsicament de llorer que duien. Després van anar entrant per portalada major cap a l’església per fer la missa. Curiosament, per segon any consecutiu passen el diumenge de Rams a França.










Havent acabat la benedicció es va sentir una enorme sorollada que venia de la part baixa, la que toca als rius Nive i Adur. Allà vam detectar uns senyors que caminaven arrenglerats a grans passes i que feien sonar uns grans escallots; són els Joaldunak (surten d’Ituren i Zubieta per carnavals) . Estaven envoltats d’un munt de gent que s’aglomerava al voltant de l’ajuntament de la vila. Majoritàriament parlaven basc i anaven amb una indumentària similar. Celebraven o més ben dit participaven d’una gran cursa basca amb final a la ciutat.  Per cert, des de la zona de l’ajuntament es té una vista de la catedral i les cases a sota ben bonica. No vam marxar sense acostar-nos la fortificació que hi ha via antigament a tocar de l’església i per contemplar que la ciutat estava aixecada i ben protegida per una llarguíssima muralla que la rodejava.









Vam seguir per la costa fins arribar a Biarritz. La veritat és que és una ciutat no massa bonica. L’únic encant que té es veure una de les platges que té ven a tocar les roques i el far a l’altra punta. De fons el Cantàbric si agafes com nosaltres un dia mogut a nivell d’onades és un gran espectacle. Hi havia un munt de surferos esperant que vingués l’onada ideal per volar amb la seva força. No et deix indiferent! Des de la part més alta de la ciutat, ben a tocar del mar, tens una vista preciosa de la costa francesa abrupta i blava fins que s’endinsa en el País Basc i es perd en l’horitzó.







És una ciutat costanera en la que mereix donar-hi un tomet especialment a la zona del port i al voltant del carrer major que s’allarga a tocar de l’església. Es repeteixen els colors i la forma de les cases amb blancs i vermells, però cal ajuntar-hi palaus d’estil neoclàssic francès; en especial el de Lluís XIV  a la plaça que duu el seu nom. 








Aquest si que val la pena. En pocs quilòmetres et plantes a Hondarribia; possiblement un dels poblets més bonics i més típics de la costa cantàbrica. Salvant les distàncies el podríem comparar amb el nostre Cadaqués o similar. Els ingredients són: poble amb port de pescadors a la part baixa, poble alçat i fortificat a la part alta, estructura de les cases típica de Navarra i el País Basc, Ciutadella que envolta el poble, església gòtica impressionant, carrerons estrets, petits palauets i a dalt de tot el castell fortalesa avui en dia parador nacional.













A l’altra banda del port pots aparcar en un lloc habilitat. Des d’allà accedeixes a una de les antigues portes d’accés a la muralla amb el campanar que no deix de treure el cap per damunt de la vella arcada. Darrere de la mateixa et trobes un carrer dret amb cases típiques alternant amb cases de pedra més majestuoses, totes elles amb els seus escuts de les famílies o de la zona (alguns més grans i altres més petits segons la categoria de la família). I per damunt de els edificis, al fons hi sobresurt al lateral dret l’església en pedra de l’Assumpció. Acabes de pujar per la costa i arribes a la zona del parador (antiga fortalesa), que s’obre en una bonica plaça. En un dels costats hi tens el mar a baix de tot i l’altra banda una de les estampes més boniques i característiques de la zona: cinc cases típiques arrenglerades amb els seus balcons i els seus finestrals enfustats i cadascun d’ells amb fustes pintades alternant aquests colors; d’esquerra a dreta: marró clar, blau, verd, marró fosc i vermell. Cadascun d’ells compten amb flors als balcons que encara fan el seu encant major.


Des d’allà mateix agafes un dels carrers que fa baixada i en un dels laterals et trobes la plaça del castell. En ella s’hi combinen casetes típiques amb arcades medievals de pedra, cases ornamentades amb totxo, escuts heràldics... L’element comú entre ells és que a la part baixa hi ha arcades, per tant parles d’una plaça parcialment porxada. En una de les puntes hi trobem un altre dels antics accessos al nuclis  a traves d’una portalada enorme i vella.

DILLUNS 250313 – Iruita, Elizondo, Aintzialde, Arizcun, Bozate, Amaiur, Urdax-Urdazubi, Serralada Izpegi, Erratzu, Gorostapolo-Xurroxin, Alan-Zahar Apartament 2.

Així com els dos dies anteriors ens havíem llevat amb bon temps, avui la veritat és que el cel era amenaçador i al final s’ha acabat acomplint la màxima del Pirineu: tarda pluja!

Arribes a una plaça rodejada de palauets que varien dels segles XV al XVIII. Per sobre de tots ells en destaca la Casa Palau de Jaureguia, actualment visitable, amb la imponent forma de torre fortificada. Els altres palaus destaquen per contenir escuts familiars a les seves façanes. L’església de sant Salvador recorda altres temps més gloriosos.







Ve a ser la capital de la vall, de fet és el lloc on hi trobes més comerços. Al peu de la carretera, abans de l’ajuntament, hi ha un forn (l’Artesana) petitet on fan un pa tradicional boníssim. Val la pena donar un tomet des de l’ajuntament (d’estil decimonònic), tot passant pel carrer Jaime Urrutia –amb palaus a banda i banda (Arozarena, Arizkunenea...) fins al pont que passa per damunt del riu Bisadoa, aquí dit Baztan (d’aquí el nom de la vall de Baztan). L’església és moderna i està dedicada a sant Jaume. De fet aquesta és una zona de pas del camí de sant Jaume.







Constitueix un conjunt de cases disperses per la muntanya. És més per l’atractiu que mereixen les seves terres verdes engalanades amb separacions amb tanques de fusta, les cabres tranquil·les i els cavalls o les vaques pasturant... Si vols definir la pau ho pots fer aturant-te a la part més altra d’aquest ascens, puntejat per un tram del camí de sant Jaume. Fins i tot hem trobat una gallina que ha fet anar més lent el cotxe ja que “la senyora” passava pel bell mig de la carreterona.







Ascendeixes una miqueta més, quedant-te les muntanyes més altes i encara amb neu, darrere teu i d’endinses en aquest nucli. Puges pel seu carrer principal des de la plaça i en destaquen dos edificis: l’església de san Joan Baptista amb unes curioses inscripcions en les lloses del terra i amb un retaule força important daurat i una mica més amunt, el convent de Nostra Senyora dels Àngels. A l’estar una miqueta aixecat el poble, tens una vista privilegiada de la vall. A les façanes de les cases hi pots veure escuts familiars amb el símbol barrat en l’escut del Baztan.












Era antigament un barri de Arizcun. En ell hi van viure el Agotes, una mena de grup social marginal, segons el que sembla perquè patien una malaltia semblant a la lepra. Aquesta gent va ser rebutjada i es van anar refugiant en aquesta localitat.



És un dels llocs amb més simbologia de la zona. Accedeixes al nucli per una arcada que data del segle XVII. De fet el poble va representar un dels darrers intents per aconseguir la independència del regne de Navarra. A la part més alta hi ha un monòlit per recordar-ne l’efemèride. Tot baixant per la costa pots veure diferents edificis interessant com els palaus Arretxea o la Casa Arriada. L’església està dedicada a l’Assumpssió.








Una localitat ja sorgida al segle XI, que va destacar pel seu monestir dedicat a sant Salvador. Per entre els seus carrers hi circula aigua, molta aigua. Encara se’n conserva el vell molí. Avui en dia però l’encant se l’emporten les coves que hi ha al volant i l’exposició d’escultura del claustre del convent. Hem dinat a cal Montxo: llom i hamburguesa amb acompanyament de patates i tomàquet. Genial!







D’allà hem entrat a França per donar el tomet i tornar a Elizondo. El tema ha estat en que hem hagut d’ascendir fins al coll d’Izpegi a una alçada concretament de 690 metres. Les vistes des d’allà dalt, encara en territori francès, són excepcionals, en un contrast de verd dels prats amb els arbre pelats i el terra vermellós. 





La carretera de dos carrils que tens des de França s’acaba convertint en una acomplexada carreterona petitona per on descendir fins al Baztan.

Després de molts tombs, hem fet cap a Erratzu on alternen “caserios” i palauets com el Apeztegia. Val la pena acostar-se a l’església dedicada a sant Pere amb el seu claustre-jardí al que pots accedir en aixopluc. 






Avances una miqueta més ascendint fins a Garastopolo. Des d’allà surt un caminoi empredrat que descendeix vertiginosament fins al naixement del riu Baztan. El punt més emblemàtic, després de caminar un quart d’hora, és poder acostar-te a la casada del Xorroxin. La veritat és que se’t talla l’aler en veure la força amb la que baixen aquelles aigües.

 
 






 




Hem arribat cansats a casa, mullats i amb ganes de no fer massa cosa, més que treurens la roba mullada i descansar! Al final hem canviat d’apartament i ja estem al nou; una passada també.


DIMARTS 260313 -  Igantzi, San Juan de Xar, Arantza, Lesaka, Collado i embalse Andara, Oiartzun, Donostia, Zubieta, Santesteban
Els pronòstics eren catastròfics: havia de ploure tot el dia. La veritat és que tot el dia ha estat cobert però al final només ha pampalluguejat una mica al matí i prou. Per cert; un dia de moltes alçades.

És un poblet d’uns sis-cents habitants en el que sobretot hi destaquen els prats de l’entrada del poble. Nosaltres i hem estat de pas ja que on volíem anar realment era a San Juan de Xar.



Passat el quilòmetre quart de la carretera que uneix Igantzi i Arantza, abans d’un tomb trobes una arcada de la que hi surt un caminoi ben atractiu i planer que voreja el riu Landanda Arrata Ibaia. Al costat, fent pujada, un camí ben empedrat ascendeix fins a les portes de la cova. Nosaltres hem agafat el camí planet. Ben aviat trobes una fonteta amb tres rajos d’aigua fresca boníssima. Diuen que és miraculosa. De fet als voltants hi ha diversos mocadors i teles de roba de gent que n’ha begut. L’entorn és impressionant, en realitat és una reserva natural farcida d’un arbres protegits que es diuen carpe (Carpinus betulus). Són uns arbres amb un tronc immens de base i altíssims. Allà mateix hi tens un panell explicatiu de la zona. Des d’allà baixes per unes escaletes i després d’obrir una porteta de ferro entres al recinte de culte. La màgia comença llavors ja que la capella està picada a la roca i per la part del riu està descoberta. A sota de la mateixa roca mare hi trobem un altaret petit i al fons una imatge de pedra de san Joan.










Continuant per la carreterona sinuosa hem arribat a Arantza. És un poble que s’eixampla cap a l’interior de la vall, no sembla tan gran. En destacaria quatre coses: els prats empinats de davant del poble amb les seves cabretes que es veuen ben petitones, l’església de l’Assumpció, l’edifici de l’ajuntament i l’escut del municipi que està repartit per moltes cases del poble. Té quatre parts. A dalt a l’esquerra hi ha dos llops i dos fletxes blaves. Al costat hi ha una creu blau cel que sobresurt damunt dels núvols. A sota a l’esquerra hi tenim les cadenes daurades de Navarra sobre vermell i finalment, a la part dreta hi ha una alzina i per sota dos esclops.






LESAKA
D’allà hem reculat fins a Igantzi de nou per agafar una carreterona estreta per primer ascendir un fort pendent per acabar baixant fins Lesaka. Hem entrat al poble per un lateral descobrint uns quants edificis més majestuosos en altres temps.

COLLADO I EMBALSE ANDARA
Hem sortit per la part dreta i hem agafat la carretera que duu a Oiartzun. És un trajecte llarg ja que són força quilòmetres amb tombs constants però paga la pena especialment quant arribes al coll d’Andara (amb boscos de diferents espècies, prats verds, prats assecats en tons vermellosos, pinedes, avets...). De veritat que és impressionant. Quan ja has baixat et trobes l’embassament d’Andara. Cal aturar-s’hi i emmirallar-s’hi. Si, dic emmirallar-se perquè realment l’aigua està tan quieta que hi veus reflectit tot el que hi ha a la vora.





Va bé per aturar-se una estona i estirar les cames una mica. El centre neuràlgic el formen la casa consistorial del segle XVII, amb les seves arcades i amb un frontó dins d’elles (en aixopluc, doncs), i la parròquia de sant Esteve del segle XVI amb el seu campanar i la seva forma fortificada. 









En pocs minut hem fet el salt fins a Donostia. És una ciutat que realment et deix petjada cada que la visites i que en moltes coses, especialment en la distribució dels carrers, recorda Barcelona (i és que també té un eixample, segle XIX). El primer que hem anat a veure és la catedral del Bon Pastor, d’estil gòtic i construïda el 1897, de la que en destaca sobretot l’enorme agulla campanar. Just a l’altra punta del carrer hi tenim –cara a cara-  la basílica de santa Maria (segle XVIII), des d’on hem iniciat el nostre recorregut per la part més antiga. La plaça major n’és el símbol. El curiós del cas és que els balcons de les cases estan numerats i se sap per quina raó. Doncs perquè antigament s’hi celebraven festes taurines i es llogaves localitats a dalt dels balcons. Curiós no! És una plaça que recorda la plaça del Rei de Barcelona amb les seves faroles típiques i les arcades inacabables. Ben a la vora hi tenim l’església dedicada a sant Vicenç construïda a partir del segle XIV i remodelada el XVI. Precisament per entre aquestes carrerons hi pots trobar tot tipus de llocs per menjar i prendre alguna cosa. Res no et deix indiferent. Com sempre un montadito –o dos- i un xicolí (gotet petit de vi o de cervesa) són les especialitats de la gent de la zona. Nosaltres hem optat per anar a fer un menú. I la veritat és que hem fet una grandíssima tria. Hem dinat al Restaurant Pollitena (carrer san Jerónimo) un menú del dia per 12,50 euros. De primers crema de verdures i llenties. De segons pollastre rostit i bistec. De postres maduixes i arròs amb llet. Pa, vi i aigua. No es troba això.
Ben al costat del nucli mereix una mica d’atenció el port de San Sebastià i just una mica més enllà l’actual ajuntament on antigament hi havia el Casino. I allà és imprescindible que dediquis una estona a seure i contemplar el Monte Igueldo i la platja de la Conxa (li diuen així perquè des de dalt té forma de conxa). Just a l’altra part hi tenim el riu Urumea amb els bonics ponts que et permeten traspassar d’una banda a l’altra com el Pont de Maria Cristina.

















Som rurals i com a tals hem fet tot un descobriment: Zubieta. Per accedir-hi has de travessar el pont de dos ulls que passa per damunt del riu Erreka. Un cop ets dins al poble l’església et queda a dalt de tot aixecada dalt d’un turonet, sobresortint per damunt de les cases antigues del poble. Aquestes solen ser en blanc les façanes i amb ratlles vermelloses que les travessen. De totes maneres en aquesta zona també hi ha cases de pedra. De la mateixa manera es veuen moltes més arcades que no pas en altres llocs. Impressionen les balconades de fusta i els allargaments de les teulades també amb fusta treballada. Les velles cases del nucli estan plenes de detalls que ens el faran recordar per sempre més: panis penjat al costat de les portes, torretes i verd arreu, hortets cuidats a tocar de les cases, terres empedrats amb còdols de riu a les entrades, molta llenya apilada, portes antigues... 












La darrera etapa l’hem cremat a Santesteban. Al municipi s’hi ajunten les aigües de diferents rierols que van a parar al Bidasoa. La part antiga del nucli la veritat és que impressiona ja que si et fixes bé en el que ens ensenya et fa recular fins el 1500 on el poble va gaudir del seu màxim esplendor amb cases senyorials que envoltaren l’església dedicada a san Esteve; on per cert encara es conserven unes espitlleres per on devien defensar-se dels enemics. Hi predominen les arcades, ja siguin de volta i algunes d’elles apuntades, igual que molts dels finestrals. 








DIMECRES 270313 – LESAKA-SARAGOSSA-REUS
Amb una gran recança i tal com vam arribar –amb el cel tapat- ens hem acomiadat de Lesaka i sobretot de la casa Alan-Zahar. Ens hem llevat i hem fet les maletes però el primer que he fet ha estat apartar la cortina de la finestra per observar per darrera vegada aquesta verdor, les cabretes, els conills, el Bidasoa... La veritat és que han estat uns dies excel·lents i hem trobat la tranquil·litat que buscàvem. Ens hem acomiadat de la Sebe i hem sortit una mica tristos per la via verda en direcció a Pamplona. Als pocs minuts ha començat a ploure. 

 





 
 





Al cap d’una bona estona, a l’hora de dinar, hem arribat a Saragossa. I què pots fer a Saragossa? Doncs anar a veure la Pilarica, donar un tomet pel centre –preciós-, entrar i perdret pel carrer del Tubo –i fer uns montaditos-, esquivar les gitanes que et volen llegir el futur i buscar un bon lloc per dinar. Hem menjat la mar de bé. De primers bledes amb patata i pèsols. De segons entrecotte i pollastre a la planxa. I de postres iogur grec natural i arròs amb llet casolans. Bueffff! Un bon final de festa. Abans de marxar de la ciutat, ens hem acostat al gran Ebre. El cert és que les darreres pluges fan que baixi ufanós. Iblama