CANET ROCK 2014

UN BREU COMENTARI

Ara que ho veig amb una micona de perspectiva la sensació que em queda del Canet Rock 2014 és encara de més gran jornada, malgrat la manca de previsió de certes coses. El format és molt interessant ja que assisteixes a concerts amb una durada curta (mitja hora-hora). Així els grups toquen les cançons més emblemàtiques i van per feina. El problema ve pels del final; els retards entre actuacions penalitzen els artistes darrers. És el cas de Txarango, Brams, Delafe i Pinker, els quals van patir retards de més d’una hora i mitja i la corresponent davallada de públic. En un altre ordre de coses tenim el problema de les cues tant a l’hora de treure els tiquets, demanar o anar al wc. És una cagada imperdonable no preveure-ho. Hi va haver moments en els que vaig patir perquè no hi hagués problemes més seriosos. Alguns van optar per posar-se la cervesa directament als gots sense esperar que els atenguessin. Disculpo absolutament les pobres noies i nois que servien; ja van fer prou. No hi va haver cobertura estable en tot el concert tampoc. Finalment, dir que no entenc els criteris d’entrada als recintes. Hi ha haver gent que va entrar el que va voler i altres que es van haver de beure l’aigua que duien i menjar-se els entrepans a l’entrada. Així com tampoc comprenc el deliri amb les càmeres. Si hi havia 25000 persones hi havia 30000 mòbils amb càmeres més modernes que altres càmeres. Doncs no es deixaven entrar càmeres al recinte.

ELS CONCERTS

Vam aparcar en un descampat habilitat més amunt del recinte dels concerts i vam accedir directament a l’esplanada de Pla d’en Sala. La gent anava pujant com nosaltres i accedint-hi sota una solejada de justícia. Puntualment, va començar l’espectacle. Un escenari immens ens va donar la benvinguda en l’homenatge que es va fer al Canet Rock. Manu Guix acompanyat de l’Elena Gadel, en Ramon Mirabet i la Marta Aguilera, ens van rememorar cançons que van sonar en la primera edició amb temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet...

El segon concert va ser espectacular. Com caigut del cel en PepSala i els Crator ens van fer ressucitar SAU. Així vam cantar embogits el Foc al Cos, el tren de mitja nit, És inútil continuar... A més en Joan Fortuny junt amb en Pep ens va oferir una versió de l’Onze de setembre. De veritat que se’ns va posar la pell de gallina, a més la gent, molta d’ella jove, se sabia les cançons. De fet en aquest certamen de Canet es van poder reviure moltes cançons de la Nova Cançó  però també del Rock Català dels anys 90. A part de Pep Sala recordant SAU, hi van actuar en Gerard Quintana (Sopa de Cabra) i els Pets. Tot un luxe.

Després de refrescar-nos una estona i fer les primeres cues per adquirir beure, va ser el torn d’en Caïm Riba. Ens va presentar el seu nou disc en solitari a 306 km. La primera part va ser més pausada, però la segona va fer saltar els presents amb el seu ritmes electrònics. En Caïm, a part de tocar amb Pastora, té uns antecedents força interessants. Va ser com una mena de representant successor del seu pare Pau Riba, però és que al mateix temps cal dir que els seus avis foren dos grans de la literatura catalana: Clementina Arderiu (de qui es va recordar en el concert) i el seu avi Pau Riba.

Arribava així el torn dels Blaumut amb els temes que els han fet famosos del cd El turista com per exemple Bicicletes o Pa amb oli i sal acompanyat de Joan Dausà amb els seus jocs amb el Jo mai mai, Tothom dorm, Truca’m,  i les seves lletres plenes de sentiments i emocions. Ambdós van col·laborar mútuament cantant conjuntament cançons.

Així vam fer cap a la primera gran actuació de la nit: elsPets. No parava d’entrar gent i més, tot i així encara vam estar força amples a la part dreta de l’escenari a tocar d’una de les tanques de seguretat que tancaven el primer perímetre. Malgrat l’edat els Joan Reig, Falin i en Lluís Gavaldà van saltar a l’escenari per acostar-nos en una primera part del concert el seu darrer treball l’Àrea petita. La seva poesia traspassa el món de la música. Els moments més arrauxats els vam viure amb els seus Pau i sobretot el Jo vull ser Rei o el Bon dia; ja himnes! Aquesta darrera cançó va deixar una imatge impactant de l’esplanada de can Sala. Joves i grans amb les samarretes a les mans fent-les voleiar al cel mentre el sol acaba ponent-se a les nostres esquenes. Tot i que em quedo amb la primera fase dels Pets i el seu rock agrícola, i tot haver estat potser massa crític amb ells, reconec que gaudeixo d’aquests moments en els concerts com el que més i considero que són una llegenda viva del pop-rock català.

I no hi va haver treva. En Joan Fortuny i una remodelada CompanyiaElèctrica Dharma ens van fer saltar -una mica més de mitja hora- amb els seus grans clàssics musicals versionant temes folk de la nostra tradició. És admirable veure l’energia que deix anar en Joan malgrat l’edat. Va tocar el saxo, va cantar, va saltar, va fer tombarelles i es va treure la samarreta com un més. Hi va haver un petit moment emotiu en record dels seus companys morts al llarg del temps, especialment sentit fou l’homenatge a Josep Fortuny, mort aquest 2013. Mentrestant, a la pantalla que hi havia en un dels laterals, es van poder visualitzar imatges de l’actuació que ells van fer en el Canet de 1975. Evidentment, la Dahrma té un lloc ben a prop del cim de la música catalana amb temes com La presó del rei de França, Inana... El reconeixement de la gent es va fer ben evident quan entre tema i tema cantussejaven les seves melodies.

Amb el sol ben post, a les 22h passades, els Amics deles Arts van sortir a escena. Ens van presentar el seu darrer i exitós treball: Només d’entrar ha hi és el dinosaure. Vam sentir el Corredor de fons, A mercè d’un so, Ja no ens passa o el Mite de Prometeu... i en una segona part en Jean Luc, Les meves ex i tu, Lousiana, El matrimoni Arnolfini, Noble art... Probablement, junt amb els Pets va ser dels concerts més reexits i concorreguts, i a títol personal dels millors igual que el del Pep Sala. Es nota molt que el grup ha sabut compaginar la maduració en les seves vides, amb un estil musical molt més consolidat amb els clàssics més típics i tòpics dels seus grans moments. En el concert milloren molt!

Mentre ens barallàvem a la barra perquè ens servissin uns entrepans per poder sopar una mica en Gerard Quintana i en Xarim Aresté van accedir a l’escenari, oferint-nos un concert ple d’energia amb cançons d’en Quintana en solitari i èxits dels Sopa de Cabra com el Boig de la ciutat. S’ha de dir que en Quintana ha millorat molt respecte altres èpoques.

Un dels moments més emotius de la nit va arribar amb l’aparició estratosfèrica d’en Sisa. Amb la seva guitarra i amb el seu estrafolarisme ens va obsequiar amb Qualsevol nit pot sortir el sol.

Els Manel van repassar els seus grans èxits: Ai Dolors, Boomerang, Benvolgut... La veritat és que no són massa sants de la meva devoció. Fan unes cançons masses llargues i monòtones. Tot i així en directe milloren molt. De fet potser les cames començaven a fallar. Vam aprofitar per estirant-nos al terra una estona. El cert és que no vam ser els únics que ens vam estirar per agafar una mica més de forces. Quedava el tram final de la nit!

Esperava amb molt d’interès el concert de Love of Lesbian, però noi em va defraudar una mica. Van tocar les cançons més esbojarrades i descontrolades: Algunas plantas, Toros en la Wi, Si me dices Ben, yo digo Affleck, 667... Sort en vam tenir del Club de fans de John Boy i algun que altre llançament com Mal español. Em va agradar molt la posada en escena amb imatges oscil·lants que es projectaven en tres pantalles.

Així vam arribar a un dels moments més baixos de la nit. La gent va anar abandonant progressivament el recinte i és que si vas sumant quart d’hora en quart d’hora de repàs cada grup va acabar retardant-se. Tot i tocar les seves cançons més reeixides els Gossos van fer que molta gent tornés a asseure’s per recuperar forces. S’ha de reconèixer el mèrit de les seves lletres però no poden posar-los en plena matinada ja que la gent pot adormir-se. Entre el Corren, Fills del sol, En Pau (amb en Santi Balmes), A cada pas la veritat és que vam tancar els ulls una estona.

La cosa es va tornar a animar amb la intensitat dels Mishima i el seu darrer treball L’ànsia que cura amb La brisa, Mai més, el Corredor. També van repassar altres temes ja consolidats del grup com la famosa Guspira, estel o carícia banda sonora del programa Ànima de Tv3 o l’última ressaca.

Amb el dia apuntant a la muntanya, amb les primeres clarejades, els Txarango van prendre l’escenari. La gent, enlluernada i presa de la seva eufòria es va anar contagiant de la seva energia; vam com ressucitar i ens vam posar a ballar com bojos els seus temes sense poder parar. El cert és que la gira Somriu s’està convertint en un gran èxit. És totalment diferent de tot el que es pot sentir. Els temes clau del darrer cd Músic de carrer, Esperança, Som un riu, el meu poble, Com dues gotes d’aigua, ... barrejades amb els ja clàssics Benvinguts, En caravana, Amagada primavera... versionades i combinades sonen espectaculars.

Definitivament, passats quarts de set, la gent va abandonar en massa el recinte, tot i que pel que es veu encara ho van quedar unes dues mil persones. El cert és que després encara quedaven Brams, Delafe i Pinker Tones. Una veritable llàstima. El que he dit, els quarts d’hora de demores dels altres concerts es van convertir en hores pels grups que van tocar al final. El gruix de la gent però estava molt cansada entre una cosa i l’altra.

Amb unes quantes energies que encara ens quedaven vam treure el cotxe de l’aparcament i vam fer els primers quilòmetres fins a casa; fins que les forces per primera vegada ens van fallar. Una aturada a temps sempre és important. Vam fer una bona becaina, havent passat Barcelona. Els somnis es van confondre amb la realitat. Havíem passat més de 12 hores de bona música i en un ambient excel·lent. Malgrat tot havia estat una magnífica jornada. Per sempre al nostre cor hi quedarà el Canet Rock.