Pleguem de treballar, carretera, cotxe i manta (aquesta darrera més que mai ja que el fred... tela). Arribem a Barcelona i fem cap a l’apartament MH de Gràcia. Desfem els equipatges, piquem alguna cosa i metro de Fontana fins al Liceu. Tomet per les Rambles, amb els llums de Nadal ja encesos sense groc, cerveseta i cap al Poliorama. Tenim entrades per ‘Un cop l’any’; gran director (Àngel Llacer) i dos actorassos a dalt de l’escenari: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Encara no dues hores en les que un cop a l’any un cop l’any dos amants es retroben. Cadascú segueix amb les seves vides i amb la seva família i queden un cap de setmana al mateix lloc de la Rioja. La vida avança i amb ells la vida els hi dóna sorpreses positives i negatives. Al final, el que sembla que acaba sent un final infeliç es transforma en un final per recordar. Bones reflexions i bons entreactes enmig dels anys que passen amb música i fets de cada moment històric que reflecteixen una Espanya diferent. Surts del teatre amb bones sensacions! Clar toc a la Llàcer indispensable!
DISSABTE 021217. BARÇA I CONCERT PELS PRESOS POLÍTICS.
Amb un fred que et deixava ert, vam tombar per Gràcia i vam baixar fins al Palau Robert. A part que és un edifici molt bonic hi ha dues interessants exposicions. A la primera planta hi ha ‘A contracorrent’ de Joana Biarnés. Un recull de fotos d’alguns dels personatges que van marcar la societat espanyola de la postguerra civil. Són 90 fotografies de quan va treballar a ‘Pueblo’ (1963-1973). Sobta veure fotos fetes per una dona que reflecteixen un món altament i tristament masculinitzat. A la planta de dalt hi trobem ‘D’ONES: (R)evolució de les dones en la música’, protagonitzada per 1.000 artistes femenines al llarg del darrer segle a través de composicions, cançons i videoclips. Hi ha sales ambientades segons els estils de moda amb els referents internacionals i les corresponents cantants catalanes.
Metro i cap al Camp Nou com a sardines. No havia anat mai tan engabiat en transport públic. Amb el Ricard, el Manel, el Joan, l’Edu i la seva filla vam presenciar l’empat a dos contra el Celta; una de les bèsties negres del Barça darrerament. Mentre el sol va aguantar rai, en pic va amagar-se, feina rai. Es va ennuvolar i vam passar fred, en un partit que va tenir de tot: polèmica, avorriment, lesions, emoció, pèrdues de temps, reivindicació per l’alliberament dels presos polítics i repartiment de punts. Quin goig tornar al Camp! Se’m segueix posant la pell gallina, tot i el regust al final del partit.
Temps justet d’agafar de nou l’atapeït metro i anar a parar a la plaça Espanya; sort de l’escalf ‘intersandinat’ per recuperar el cos del fred. Dinar, mentre pugem per les escales i fer cap a l’Estadi Olímpic per assistir al concert per la Llibertat dels presos polítics. Fer una mica de cua per accedir. Gent amb llaços grocs i roba del mateix color en solidaritat amb la injusta presó que estan patint. Al final 50.000 persones vam quasi omplir les instal•lacions amb el sol ponent-se per darrera de l’escenari, deixant una imatge bucòlica del peveter envermellit. En l’acte, malgrat els problemes de so, un munt d’actuacions musicals en grups de gent que altruïsticament han volgut donar suport als presos polítics. Entre ells noms com els Amics de les Arts, Buhos, Dr. Prats, Borja Penalba, Mireia Vives, Quico Pi de la Serra, els Catarres, Ovidi3 amb el David Fernàndez tocant la guitarra, Gemma Humet, Judit Nederman, Cesk Freixas, Bonobos, Itaca Band, Beth, Animal, la Dahrma i la Banda Impossible amb un munt de cracks (Pets, Sopa, Lax’n, Gossos, Jofre Bardagi. Un cartell impressionant. Enmig de les actuacions musicals, cartes i textos de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Jonqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Xell Borràs, Carles Mundó, Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn, llegits per amics i familiars que ens van posar la pell de gallina. Així mateix vídeos dels membres del govern a l’exili han acabat de donar el contrapunt. Entre els presentadors que van anar canviant, els millors moments els vam viure amb el Toni Albà que fins i tot es va atrevir a cantar una versió del Nessum Dorma. El fred ens va gelar els ossos, fins i tot va caure una mica de pluja però vam resistir fins al final en respecte a la pobra gent injustament empresonada. L’acte es va acabar cantant ‘Tots junts’ de la Joan Baez. La gent a capella al final s’han posat a cantar L’estaca i els Segadors. Amb el cor al límit per les emocions, hem baixat de la muntanya màgica pel parc de la Font del Gat fins arribar a la parada del metro del Poble Sec. Arribar a casa, sopeta i a dormir.
DIUMENGE 031217. CASA VICENS.
Deixar les maletes a punt i anar fins a les Carolines per visitar una joia desconeguda del Modernisme: la casa Vicens. Tot i que és una mica car (16 euros) i encara hi falten panells informatius i bona informació dels espais, val molt la pena. Era la casa d’estiueig de la família Vicenç i la va construir Gaudí; ja n’hi ha prou. A la casa i al voltant hi trobes la petja d’aquest geni català. Rajoletes en forma de clavell de moro, maons vermells, jardins ufanosos, fusta treballada, reixes d’artesania recreant el margalló, roses i rajoletes de tots els colors que fan del conjunt -tot i que actualment està una mica escapçat- un conjunt únic. Però els que els interiors sorprenen sobretot per voler recrear cada estança amb elements de la natura vegetals. Un audiovisual i unes maquetes et permeten acostar millor a l’època viscuda. A la part alta sobta llegir de puny i lletra pròpies de Gaudí quin concepte tenia de casa pairal. Finalment, surts al terrat on de nou un reixat amb roses et rep entre les xemeneies de colors.
Dinar casolà a ca la Trini a base de canelons i entrecot, cotxe, tomet per la Diagonal i abandonar Barcelona amb el sol perdent-se en les muntanyes. Què bonica que ets Barcelona! Em tens el cor robat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada