SORTIDA AL ROSELLÓ-LLENGUADOC

Collioure

REUS, GIRONA

Sortim de Reus a les 18:00h i arribem a Girona a tocar de dos quarts de nou. Entrem per la Devesa, un bosc d’arbres immensos a tocar mateix del centre. Anem a buscar l’hotel Coll, enmig de la zona peatonal. Està situat ben bé davant d’un ponts que dóna accés al nucli antic. Deixem les maletes i enfilem en direcció cap al pont. La vista des d’allà mateix és espectacular amb el riu amb Sant Feliu i la Catedral a dalt de tot. Ens hem endinsat per estret carrerons i ens hem aturat al Museu del vi per sopar; i quin sopar: de primers amanida tèbia de bolets i fondue de povlerone sobre tomàquet i anxoves de l’Escala. De segons llobarro amb espaguettis a la tinta de sèpia i llomillet a la salsa de foie i nyoquis. Amb l’estómac recuperat hem prosseguit l’ascenció fins a la catedral de Santa Maria. Vam accedir-hi per la part esquerra de l’edifici, tot entrant per la porta vella de la muralla. Veure la façana de la catedral i les escales quasi que diria que impressiona més que veure-la de dia. Està molt ben il•luminada i a més no hi ha tanta gent. La sorpresa ha estat monumental quan de sobte ha entrat a la zona un camionet amb una capsa que sobressortia per darrere. Els allà presents hem començat a córrer esperitats cap a la porta lateral de la Catedral. Com si fóssim reporters acreditats –junt amb els de tv3- hem cobert la notícia. Resulta que traslladaven una obra d’art des de Sant Cugat a Girona. Passada l’emoció del moment hem anat baixant de nou cap al riu no sense aturar-nos abans al Pati del jueu a fer una cervesa (a 4€ la unitat, per cert; ara l’entorn s’ho val). I res des del pont d’Hortes m’ha agradat estar una estona retenint amb la retina la vista del poble que s’aixecava davant meu.

Trasllat del mosaic del Pantocràtor que s'ha restaurat

GIRONA, LLANÇÀ, PORTBOU, BANYULS, PORT-VENDRES, COLLIOURE.

Ens hem llevat amb un dia molt agradable. De nou hem tornat a fer una ruta -de dia però ara- pels carrers de Girona. Si de nit trobes la màgia de les il•luminacions, de dia sent el brogir dels seus carrers en el dia a dia. De veritat que seria un racó preciós per poder-hi viure. A més és una ciutat que està impecable. 

Tot havent esmorzat vam enfilar cap a Figueres i d’allà a Llançà per fer camí cap a França. Un camí que l’any 1939 desgraciadament van haver de fer molts catalans i espanyols al final de la guerra civil tot fugint de la barbàrie feixista.

Corrandes d’Exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra.

Abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

'Com el Vallès no hi ha res'

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somnio completa.

Lletra: Joan Oliver 'Pere Quart'. Música: Lluís Llach.

A Llançà relaxa asseure’s una estoneta ben a la vora de les barques amarrades al port. Si agafes un dia clar i amb la mar en calma encara s’agraeix més. Si vols tenir una vista del Cap de Creus puja al turonet, que abans era una illa, del costat del club nàutic. Al fons t’hi queda el Port de la Selva. 

Vam seguir fins a Portbou, el darrer municipi català abans de la frontera amb França, on vam dinar a Ca la Feli. Realment és un poble ple de misteris. A la part baixa, la que dóna al mar, té un aire de poble però a la part alta hi ha una enorme estació de trens que indica un passat molt més gloriós. El 1878 el ferrocarril va arribar al nucli, coincidint la inauguració la data del casament d'Alfons XII amb Maria de la Mercè d'Orleans. D’allà la construcció de la gran estació i el creixement de la ciutat, fins a tenir el 1930, 3976 habitants. I és que el visitant pot notar el contrast entre les cases més properes al mar i les de més endins del poble majestuoses i senyorials. El cert és que moltes d’elles avui resten en l’oblit, esclaves d’un passat millor. En una d’elles, en l’hotel de Francia, hi va morir Walter Benjamin (filòsof alemany d’origen jueu). La seva història fa fredat. Ell fugia de la barbàrie nazi i havia aconseguit uns passaports per saltar de Portugal als EUA, però les tropes nazis el van localitzar a Portbou i allà, l’any 1940, va morir misteriosament d’una sobredosi de morfina.

Walter Benjamin

Estem a pocs quilòmetres de la frontera francesa. La carretera és sinuosa i al fons, mirant cap a Catalunya, hi treuen el cap les punxes del Cap de Creus. Arribem al coll de Portbou i tot just allà, on ja veus la costa francesa hi ha un monòlit que recorda els espanyols i espanyoles que van emigrar d’Espanya amb la guerra civil. Si hi penses una mica se’t posa la pell de gallina. Aquella bona gent ho va abandonar tot víctima de la por! Un record ben emotiu i en reconeixement per a tots ells.

Llavors passes l’antiga frontera i la carretera va descendint fins a la punta de Cerbere, des d’on hi ha una bona vista. A partir d’allà entrem en terra de vins; si, si, de vins. I és que les vinyes velles des dels punts més alts de les carenes fins a tocar del mar cobren vida tal com va dir en Josep Maria de Segarra (Vinyes verdes vora el mar: http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/escoltar/pantalla3.htm). Els ceps són ben petits però el fruit que donen és espectacular en les denominacions de Collioure, Banyuls... La terra és com la del Priorat; licorella; pissarra. Els vins que s’obtenen són de graduació forta.

La carretera segueix serpentejant fins a Banyuls on mereix l’atenció la vista des de l’entrada al port i donar una volteta pels carrers del casc vell que encara guarden l’essència d’abans, amb casetes no massa altes amb porticons multicolors.

D’allà estant la carretera torna a pujar una mica per descendir fins a Port-Vendres. Realment, aquests pobles encara respiren mediterrani. La façana multicolor de les cases al costat de l’església amb la llum del sol contrastant amb el blau intens del mar i el blanc dels murs et faran recordar per sempre l’ànima d’aquestes raconets.

Uns quilòmetres més enllà vam iniciar el descens final de la jornada. Al fons amb el mar blau hi treia cap el campanar de pedra fosca de Collioure; segurament un dels indrets més bonics –a l’estil de Cadaqués- del Mediterrani. El primer que vam fer va ser anar en busca de l’Hotel Mediterranée, on vam deixar les maletes. El dia començava a esllanguir-se, així que calia afanyar-se per copsar-ne les darreres hores. Tot baixant de l’hotel vam aturar-nos al petitet cementiri de Collioure. 

Allà hi ha la tomba de l’Antonio Machado i la seva mare, els quals són un viu exemple del calvari que van haver de patir els espanyols afins a la República. Ells, tots fugint del feixisme, van marxar de la seva terra andalusa fins a Barcelona. Quan la guerra estava arribant a la seva fi van arribar a prop de Girona per acabar els seus dies a Collioure, on mor el 22 de Febrer de 1939 (la seva mare tres dies més tard). Es veu que a la butxaca del seu abric hi van trobar un paper en el que s’hi llegia: «Estos días azules y este sol de la infancia». L’Endemà del seu enterrament va arribar una carta des de Cambridge oferint-li un lloc en el doctorat.

Collioure té tots els elements essencials per seduir al viatjant. Llum, color, sol, platgetes (encara que de còdols i arena grisosa), botiguetes, passeigs a la vora del mar, un castell, la ciutadella a peu de mar, barquetes que semblen col•locades per fer més bell el paisatge, arbres centenaris... I com a bon lloc mediterrani una riera que parteix el poble en dos que es veu que quan baixa fa fredat (i on hi aparquen els cotxes tot l’any), història, vida... I una de les coses que per un català et fa saltar el cor: un sentiment català que ja el voldrien tenir molts de nosaltres. Molta gent entén el català i molts d’ells s’atreveixen a parlar-lo. S’enorgulleixen de ser els catalans del nord i a part de tenir per bandera la senyera i el burro com a símbol –encara que també són afeccionats al “toro”-, el que sobta és que és una gent que reconeix a l’acte que ets català i et considera un germà del sud. Realment et fa posar la pell de gallina! Després de caminar pels seus pintorescos carrerons i prendre una cervesa a la fresca mentre el sol es fonia, vam encomanar unes pizzes a la “culliouriana” i ens les vam menjar a la terrassa de l’hotel. Una de les pizzes era carbonara; fins aquí normal. El tema està en que a part de l’ou corresponent hi havia tallarines al damunt amb la salsa. Per cert; el vi de Banyuls boníssim! A tocar de les 22h vam fer cal al Bar Solà. El seu propietari directament ens va parlar en català i un dels cambrers –del Madrid per cert- ens va atendre en castellà. Ens vam sentir com a casa tot i que cobrar-nos les cerveses a 3,30€ i els cafès amb llet a 2,50€. Proporcionalment, et sortia més a compte comprar una ampolla de vi de la zona. Així que vam veure com el Barça guanyava amb uns quants catalans més al Bar. Fins i tot a la segona part amb el gol d’en Messi ens van obsequiar amb l’himne del Barça.

COLLIOURE, ELNE, SAINT GUILHEM LE DESERT, BÉZIERS.

Collioure. Ens vam llevar acalorats i és que la temperatura allà en pic surt el sol va picar i força. Érem diumenge de rams. Així que vam baixar cap a l’església, mentre el sol s’aixecava per darrere de la torre del campanar, i vam beneir els rams amb la resta de feligresos. El cert és que el mossèn parlava pausadament de manera que no ens va costar massa entendre el que deia. Va anar baixant pel mig de l’església i va beneir amb aigua beneïda els rams. De palmes no n’hi havia; majoritàriament hi havia rames d’olivera i fulles de llorer. Es veu que allà es tradició lligar als rams ous de xocolata per entregar-los als nens.

Amb una gran recança ens vam acomiadar de Collioure passejant-nos pels seus carrers i admirant el mercat dels diumenges que estava situat just a la plaça del davant de la casa on va viure en Machado. Curiosament, dos dels paradistes, se’ns van dirigir en català, fent-nos saber que ells segueixen parlant-lo però que nosaltres el parlem més “normativament”. Tot un goig!

Benedicció dels rams

Vam enfilar carretera amunt entre vinyes direcció a Elne. Sobta veure ceps amb la terra fosca i al fons els cims nevats de les muntanyes dels Pirineus i a la dreta la mar blava resplendent. Només arribar vam entrar a la part antiga que encara conserva part de la muralla per pujar fins al punt més alt on s’hi aixeca l’antiga fortificació amb la Catedral de Santa Eulàlia, amb els seus dos majestuosos campanars i el seu claustre dels segles XIII i XIV, amb capitells que alternen motius florals, amb escenes bíbliques representacions animals. Fora del nucli hi ha la Maternitat d’Elna, un centre en el que hi van néixer uns 600 nens de dones refugiades durant la guerra civil i que estaven en els camps de refugiats d’Argelés.

Posteriorment, vam agafar una via ràpida que ens va dur fins Narbonne on vam dinar de pressa. Ens quedava una mica de trajecte per anar a descobrir un dels pobles més bonics interiors de França: Saint Guilhem le désert.

A la carretera hi ha el pont del diable (segle XI) i després, a mida que la vall s’estreny, et trobes un poblet menut que va néixer al voltant de l’abadia de Gellone al segle XI i que s’allargassa al voltant del riu Verdun. El primer que et trobes és precisament l’Abadia amb el seu mig conservat claustre. Posteriorment, passes la porta en si d’entrada al nucli i arribes a la gran plaça major tancada amb un enorme plataner al mig i l’església. El poble te’l miris per on te’l miris té una immensitat de detalls que el fan únic. Literalment, moltes de les cases estan construïdes sobre el mateix riu, de manera que en la seva part baixa tenen uns reforços brutals en forma de volta, avui en dia majoritàriament plenes de comerços i botigues. Hi ha molta aigua. En tot moment sents el soroll de l’aigua que circula per dos canals pels laterals dels carrers per anar a parar al rierol del costat. Hi ha un munt de fonts, algunes amb aigua potable i altres no però donen un soroll inconfusible al conjunt. Un altre element característic el constitueixen els arcs que travessen per sobre els estrets carrers. Hi ha dos carrers que travessen el poble, la resta són obertures per sota de les cases que et permeten entrar a les mateixes cases ja sigui a peu pla o pujant escales.

Béziers és una ciutat monumental aixecada sobre una muntanya que domina el riu Orb. D’ella en destaquen les grans avingudes amples però també el nucli antic amb carrerons sinuosos i estrets que no condueixen mai enlloc. Val la pena veure’n la vista des de baix del riu per observar com se sobreposen els vells edificis i apropar-te a la catedral de Saint Nazaire. És un bon lloc de pas a mig camí de tot per passar-hi la nit. Nosaltres vam allotjar-nos en l’Hotel de France. El problema va ser trobar un lloc on menjar. A França si hi ajuntes que pleguen d’hora i que és diumenge estàs mort. Feina rai per trobar res obert. Iblama

                                      Un molt bon record i una molt bona sensació!

FUTBOL IBLAMA 2011-2012

LLIGA DE CAMPIONS

ANADA
Resultat: Milan 0 - Barça 0
El millor: la tenacitat i la lluita d'Alexis i Valdés.
El pitjor: la gespa irregular.
L'Àrbitre: malament. No ha xiulat res a les àrees, especialment un penal a Puyi claríssim i un altre de més dubtós sobre Alexis.
Com ho he vist? He vist un Barça molt seriós però que ha perdut moltes pilotes a mig del camp i això ha provocat contres ràpides del milanistes que ens podrien haver donat un disgust. Hem estat més fins a la primera part amb jugades amb tocs curts i elvada possessió de pilota, però sobretot creant jugades de perill. Ells també n'han tingut de clares malgrat tot no han sabut ficar-les. A la segona part ens hem anat apagant caient massa al mig; el que ells volien. No hem sabut obrir les bandes per crear espais i així els hi hem facilitat la feina ja que ells han acumulat efectius pel centre creant superioritat davant els nostres jugadors. Vaja, que s'ha fet un embut pel centre del nostre atac!
No marcar un gol és molt perillós ja que ells fora de casa si ens en marquen un n'haurem de fer dos. Esperem que no s'avancin. De totes maneres segur que patirem com a bos culers! Visca el Barça!

Fotos de la peixera del Martí

TORNADA

Resultat: Barça 3 (Messi 2 i Iniesta) - Milan 1
 El millor: Busi i Àlves.
El pitjor: el sistema inicial.
L'Àrbitre: correcte. Tot i així s'hauria d'establir un criteri únic a nivell europeu per les jugades com les del segon penal. Si és penal ho és aquí i a la Xina, i per mi ho és!
Com ho he vist? El Milan tenia clar que havia de sortir a mossegar i ha mossegat. Les dues primeres jugades han estat seves. El Barça ha sortit amb un 3-4-3 i en moltes ocasions amb un 3-5-2 -crec jo- per intentar frenar sobretot el mig del camp poc viu del Milan, fixant les bandes amb Àlves i Cuenca. El que passava però és que ens agafaven corren enrere i com he dit en altres ocasions en això tenim les de perdre. Hem aconseguit fer moltes ocasions i asstetjar la porteria d'Abiatti fent un gol. La por ens ha entrat al cos i amb el segon gol nostre en Guardiola ha canviat el sistema per jugar amb un 4-3-3 o 4-4-2 segons ens miri. Crec que així hem estat molt més solvents.
A la segona part ells s'han anat ensorrant físicament i nosaltres ens hem posat a tocar la pilota. Quan ho hem fet amb rapidesa els hem ballat. Tot i així hem tingut alguna pèrdua absurda que els ha permès fer contratacs. Globalment però hem sabut jugar intel·ligentment i amb el tercer gol el partir s'ha acabat. I res que per cinquè any consecutiu som a les semifinals i Messis iguala en 14 gols el registre de màxim golejador de la xampions. Felicitats! Iblama

FUTBOL 2011-2012

LLIGA ESPANYOLA
Resultat: Barça 2 (Iniesta i Messi) - Bilbao 0
El millor: Iniesta.
El pitjor: Tello; no ha tingut espais.
L'àrbitre: plàcid.
Com ho vist? He vist un Barça que quan ha posat la cinquena ha passat pel damunt del Bilbao. També s'ha de dir que els bascos a la segona part han tret tota l'artilleria i ha jugat molt millor. De fet és un dels millors equips d'Europa en aquest moment però noi, quan la màquina culer es posa a treballar fa petit qualsevol rival. Hem mesrescut molt més; un resultat més ampli però noi ens hem entestat -com sempre- a voler fer masses filigranes amb la pilota i així ens l'han robat moltes vegades. Igualment no hem passat masses angúnies i això és d'agraïr. Tres punts més i continuem tocant els ous al líder, que no falla! Pot ser que encara hi hagi lliga! Iblama

PUNT I FINAL i DOLORET! Continuació de Caiguda lliure. Onzena entrega!

Punt i final!
Ella, com cada matí es va llevar d’hora però aquell matí va ser diferent. En lloc de fer endreça com darrerament feia, posant a lloc tota la merda que ell deixava, aquesta vegada va entrar a l’habitació -on ell roncava sumit en un son profund- per fer les maletes. Va agafar tot el que amb els anys havia col•locat a la part dreta de l’armari: els pantalons, les faldilles, els jerseis, samarretes... i ho va posar dins de la maleta familiar que tenien. Al girar encara va tenir temps de llegir aquella nota que un temps enrere –semblava que havia passat una eternitat- ell li havia escrit per dir-li que l’estimava. Ni va plorar. Estava decidida en les seves intencions. Va passar per la biblioteca de casa i va agafar un parell de llibres que li havien agradat molt: els Pilars de la Terra de Ken Follet i el Codi Da Vinci de Dan Brown. Va entaforar els seus antics apunts de francès en una motxilla i es va preparar un cafè amb llet curt. Aquella nit no tornaria a casa. Va obrir l’ordinador i va crear un word i el va introduir en una carpeta que va anomenar “Una mirada al demà”. En ella hi deia.

La nostra relació no ha estat una relació modèlica, en sóc conscient; però jo sempre t’he estimat i he passat un munt de coses per alt per estar amb tu. I va i tu em pagues d’aquesta manera, amb la manera més mesquina traint l’amistat que ens ha unit aquests anys. Si, Isaac; el que més em dol és que hem deixat de ser amics i sense això ja no som res. Sé tot el que t’ha passat a l’empresa i se lo de la Paula. M’has traït per aquella puta i això no t’ho perdonaré mai. Ara confita’t els fills que mai tindrem. Ja no caldrà que passis pel jutjat. Queda’t amb la teva merda i ofega-t’hi. A mi m’has perdut per sempre! Coia

Per darrera vegada va passar pel vell passadís tot mirant les fotos que al llarg dels anys s’havien acumulat en ell de la Festa Major i del Seguici. Va obrir la porta, va posar la clau al pany i va baixar per l’ascensor acompanyada pel records del que durant molts anys havia estat el seu cau. En sortir al carrer va mirar carrer amunt i carrer avall i va baixar fins el pàrquing. Va posar la maleta i les dues bosses al portaequipatges del cotxe i va perdre’s Vapor Vell enllà.

Doloret

Boffff! Quin maldecap que tinc! Va pensar l’Isaac. A l’estirar-se va tornar a notar una punxada a prop de l’estómac i li van venir ganes de vomitar. Va mirar el rellotge: la una del migdia! -Em prendre una pastilla! Va caminar passadís avall. -Coi, hi ha el llit petit rebregat! Hi he dormit jo? Va entrar al despatx i va veure que la Nespresso estava engegada! -Deu haver estay ella. Collons, sempre se la deix engegada! En quina hora devia arribar ahir la molt... No m’ha dit res i ha marxat! Va aprofitar que la cafetera estava oberta i es va preparar un cafè carregadet i va entrar a la cuina. -Encara està així això? Es va beure el cafè i a la pica hi va apilar una tassa petita i plateret més. Va agafar el mòbil; cap trucada! Va marcar el número de la Coia. A l’acte va sentir aquella cançó dels Love of Lesbian com sonava al menjador (Donde solíamos gritar). -S’ha deixat el mòbil! Va pensar! No tenia massa gana. -Ara no sé si deurà venir a dinar! Es va dir. Com que darrerament es queda a la feina! Va, ja s’ho farà sinó que l’hagués pres!
Feia un dia radiant. Ni es va rentar la boca ni res i li feia peresa sortir! Va agafar una col que encara li quedava i la va coure amb una mica de patata, ceba i pastanaga. Avui no es faria tall! Al final però es va coure un tros de llangonissa de tombava per la nevera amb una tomaca amanida! Més plats acumulats a la pica de la cuina!
Amb la panxa ben plena se’n va anar a jaure al sofà; li faltava alguna cosa: la cervesa. Va tornar cap a la nevera i no en va trobar cap! -Cagun la puta! Ah, el vi! Va veure que l’ampolla era buida al damunt del taulell. No tenia res per beure! Va veure que a la cistella del menjar hi sobresortia el cap d’una ampolla de vermut empolsegada. La va agafar i se’n va fotre un lingotasso. Seguia notant un doloret al costat. Va posar l’Arucitys i va aguantar fins a les notícies de les 15:30h. Manifestacions, retallades, nova llei laboral... En els esports parlaven dels problemes al vestuari del Barça i que en Guardiola no renovaria segurament. I en el temps, res de res; l’anticicló seguia tocant els ous. Després va adormir-se! De sobte va llevar-se sobresaltat. El doloret li havia anat en augment i se sentia marejat. Va anar cap al wc i es va posar els dits a la boca. Res! Va notar que començava a suar i que tenia un mareget insuportable. -Què em passa? Es va dir. Va agafar el mòbil i de nou va trucar a la seva dona. De nou el mòbil va sonar a l’habitació del costat. -Merda! Què faig. On deu ser aquesta bruixa? Li va passar pel cap trucar a sons pares però ho va descartar. No volia alarmar-los. Una vegada que s’havia fet mal a la cama va optar per anar al Cap i el van atendre de conya. Així que es va posar una jaqueta i se’n va anar al Cap. Es notava la vista ennuvolada. Va accelerar el pas i quasi que l’atropellen al travessar el Carrer Riudoms. –Tarat! Van cridar els del cotxe! Va fer justet a arribar a les portes del Cap. Allà mateix va perdre el sentit! Va quedar fos en un plàcid son! Iblama

*Propera entrega: durant la setmana santa! Bones festessssssssss!

PRMER CAP DE SETMANA DE LA PRIMAVERA 23-250312

DIVENDRES 230312 - TROS (pluges, líquid i esporgar), SOPAR ALBERTS (Aires de Colldejou).
Afortunadament les pluges van fer acte de presència el dimecres. A la zona d'Alforja es van recollir 94 litres i al tros la pluja es va fer ben evident. El riu Cortiella al seu pas per Porrera baixava ben alegre amb una amplada d'uns tres metres i el "pantano" se sobreeixia.

Realment ha estat una aigua molt bona per les terres.
Ens vam dedicar a fer el líquid de l'herba per una part i a seguir amb l'esporgada per l'altra. A la zona de l'hort la mala notícia, ara que tenim aigua de sobres, és que els animals de nou en van fer de les seves. Van remenar les faveres i van arrencar els alls una altra vegada. Realment és una tasca ben infructuosa al no tenir una tanca de protecció.
És evident que les aigües han revingut ja que en qualsevol raconet veies com l'aigua corria. La mineta també se sobreeixia.
El pla del mas ja està arranjat per la nova temporada d'avellana.

Al vespre ens vam retrobar amb l'Albert i la Marta i vam sopar als Aires de Colldejou: entrepans de bacó amb fortmage i ceba i una parrillada de verdures. Tot amb un bon vinet, eh!

DISSABTE 240312 - HORTS D'EN RIC (escampant fem), ANIVERSARI  IOLANDA (Ginestar), ANIVERSARI RICARD (Colldejou) i MITJANIT (Montbrió).


Realment aquest ha estat un dels dies més complerts dels darrers temps.
Em vaig llevar d'hora i me'n vaig anar als Horts d'en Ric pensant-me que només hauria d'escampar una mica el fem però noi sempre hi ha sorpreses; i positives. Els freds de febrer ho van destruir quasi tot. Doncs bé, la natura és miraculosa i nen les cols han rebrotat junt amb uns tipus de cebes que havíem plantat. Així que va tocar trasplantar el que havia sobreviscut abans d'escampar el fem. Amb una caloreta agraïda el vaig anar escampant. Ara encara queden 12 crestalls per "afemar". Abans de marxar vaig apuntalar el tancament ja que estava una mica malmès.

 Per cert, els espinacs també van sobreviure i ara han rebrotat. Què macusssssssssssssssssss!

Al voltant de les 12h vam sortir rumb a Ginestar. Ens va fer un dia exultant. Si agafes la carretera que va d'Hospitalet fins a Móra, realment és tot un espectacle. Les muntanyes s'aixequen gegantines damunt els camps de conreu i hortets disseminats en qualsevol raconet que la terra permet. Primer puges però després, de Tivissa per avall, inicies un descens, amb oliveres i arbres fruiteres a banda i banda, fins a l'Ebre, que ens la seva pau transcorre. Milers de racons on perdre's amb una bona càmera!

Vam anar a la Baronia de Sendra a Ginestar a celebrar l'aniversari de la Iolan, que ens va obsequiar amb una brillant fideuà. S'estava de conya! Una de tantes vegades on estaria bé que el temps es detingués unes hores més entre jocs i verduleries divertides. Després de dinar la Iolan va bufar les espelmes del pastís. Un any més! Per molts anys que ho puguem seguir celebrant!

Sense temps per perdre, mentre la tarda començava a caure, vam tornar cap a Colldejou per acabar de passar la tarda amb en Ric en el seu també aniversari i amb la Montsant en el seu primer anyet de vida. Va ser una tarda vespre-nit molt especial; amb bon menjar, bon beure i bona companyia!

I la cosa no va acabar aquí. Després de sopar amb la companyia dels Ric's un pa amb tomàquet i arròs que havia sobrat de les paelles del migdia, se'n vam anar a tancar el dia a Montbrió a veure i sentir la Mitjanit. Allà ens vam trobar amb la Natàlia, el Marc, l'Adriana, la Maria i vam poder gaudir de les cançons i els pupurris que ens fan aquests genials musics. La gent com sempre estava eufòrica!

I res que entre "pitos i flautes" i canvis d'hora se'ns van fer les cinc de la matinada. Ja no estem per a masses curses nocturnes. Vam dormir ben plans!


DIUMENGE 250312 - CALÇOTADA AMB LA FAMÍLIA LORAS

El cap de setmana el vam tancar el diumenge a casa de la família Loras fent una calçotada. Ens va fer un dia d'estiu pràcticament i vam poder fer de tot. Jugar a futbol, prendre la fresca, menjar calçots i carn, bufar espelmes, xerrar, jugar... Va ser un dia ben complert i evidentment curt! Iblama

FUTBOL 2011-2012

LLIGA ESPANYOLA
Resultat: Mallorca 0 - Barça 2 (Messi i Piqué)
El millor: els canvis estratègics de l'equip tècnic, sobretot quan érem 10.
El pitjor: la gespa.
L'àrbitre. En línies generals correcte. Va expulsar malament a Thiago de totes maneres i va deixar el Barça amb 10 tota la segona part.

Com ho he vist? Partit pràctic. Com era d'esperar vam sortir amb una defensa de tres però ben aviat se'n vam adonar que la cosa no anava bé i que anàvem una mica massa de corcoll per les bandes. Fins que no vam marcar no vam acabar la manera de jugar amb tranquil·litat al Mallorca. Jo penso que els millors moments els vam tenir amb el clàssic 4-3-3, amb Messi enganxant i Pedro i Alexis davant. El gol ens va donar la pau que ens mancava. A la segona part vam començar amb mal peu amb l'expulsió de Thiago. Ells es van bolcar sobre la nostra porteria i tot i que no van crear un gran perill semblava que l'empat era imminent. En Pep va fer els canvis de conya i el plantejament va ser perfecte. Va acabar amb defensa de 4, donant entrada a Montonya, va fer un mig del camp amb 4 homes (Keita, Iniesta, Busi i Messi) i va deixar davant primer que es barallés Alexis i finalment Tello. Amb el segon de Piqué va quedar clar que ens emportàvem el partit. En definitiva; tres punts guanyats amb tota justícia en un camp complicat!. Felicitats! Iblama

CAIGUDA LLIURE! contiuació d'Un secret deix de ser un secret quan és cosa de dos! i Sospites! Desena entrega

Caiguda lliure!
Aquell vespre l’Isaac va arribar com sempre puntual a la Selva. Encara no havia arribat ningú. Assegut dins el cotxe va acabar de buidar la mica d’Aquàrius amb gin que s’havia preparat abans de marxar. Notava com el cap li ballava però se sentia amb ganes de fer un bon partit. Poc a poc els companys van anar arribant. Van notar que havia begut. Van fer els equips de manera aleatòria i es van posar a jugar. Ell sempre s’havia destacat per tenir un bon toc de pilota però aquell dia no estava per romanços. Ja només començar va fer una falta a un contrincant que va fer enfadar l’equip rival. El got però el va vessar un fort xut que va fer ben a prop de la porteria, amb la mala llet que va anar a impactar a la cara d’un noi que duia ulleres. Les ulleres se li van partir en dos trossos i se li va clavar un tros a la vora del nas. El pobre noi es va posar a cridar d’espant en veure la sang. Llavors el pare del noi que jugava en el mateix equip que l’Isaac en veure la ferida del seu fill es va encarar cap a l’Isaac tot enfurismat.
-Què estàs imbècil tu o què? Què no veus que és més dèbil que tu, animal! I li va fotre una empenta.
-Ehhhh, tranquil•let eh papi, si ve aquí és perquè és un més i si no li agrada que no vingui, el futbol és per homes, no per marietes. Va dir tot enfotent-se’n.
-Però que dius pallasso! I el va empènyer de nou fent-lo tremolar, fent-lo caure al terra!
Al terra se li va regirar l’estómac i sense temps per poder dir ni fer massa cosa més li va venir una glopada a la boca i va vomitar als peus del seu company.
-Però què fas? Ets un puto borratxo de merda!
Els jugadors que no havien atès al noiet es van acostar per posar pau al conflicte.
Pel cap de l’Isaac li va passar aixecar-se i llençar-se a sobre de l’Oriol i començar-li a fotre cops de puny. No estava en condicions! En prou feines es va posar en peu i es va eixugar amb el jersei les restes de la boca. Va agafar la seva motxilla i se’n va anar del recinte sense dir ni una paraula. Abans d’entrar al cotxe va notar una forta punxada al costat i va notar un regust fastigós que li pujava per la boca de l’estómac. De nou va sentir nàusees. Es va acostar a un arbre que hi havia i va vomitar de nou; era tot líquid! Es va sentir miserable!
Va pujar al cotxe i va marxar cap a casa tot passant per Almoster. Els seus pares hi tenien una caseta que havien comprat els avis amb els seus estalvis i que als anys vuitanta havien anat arreglant. Ara restava tancada. Els veïns del costat s’havien anat morint i ja no hi quedava ningú conegut...
Encara se’n recordava de la senyora Remei. Allà hi havia passat un estius molt avorrits, la veritat, ja que ell no hi tenia amics! En aquells anys vuitanta al poble no hi havia piscina així que es passava els matins amb l’avi Paco anant a un bosquet que hi havia més enllà del cementiri. Allà l’avi li va ensenyar a fer una barraca amb canyes a prop dels pins, mentre li explicava històries de la guerra i de la seva joventut. Al nen li agradava molt anar a comprar en un petita botigueta que hi havia al cor del poble. Allà hi tenien de tot! Altres dies, quan plovia, s’entretenien a buscar caragols o sinó sempre quedava el recurs de xutar una pilota. L’avi va ser el que el va introduir en el món de la pilota. Una de les coses que més por feien però que més atreien a l’Isaquet era entrar al cementiri. Hi solia anar amb l’Àvia Rosa i l’Avi Paco. Allà comentaven històries de gent que havien conegut i que estaven enterrades allà mateix, no sé si inventades o certes però el cert era que em feien  quedar embadalit i que me les creia. Amb les històries moltes nits li costava dormir ja que des de casa mateix es veia el cementiri.
Els dissabtes i els diumenges eren els dies més bonics ja que al matí amb els pares anàvem a la platja a Salou i pujàvem a dinar a Almoster tot havent comprat un pollastre a l’Ast a Reus. Altrament tot va canviar quan va conèixer altres nens del poble, però mai van acabar d’integrar-se en aquell món.
No se n’havia adonat que estava assegut a la porta de la casa! Al campanar van tocar les deu!
Al cap de mitja hora ja era a casa seva; a Reus. Va posar la clau al pany de baix però va veure que hi havia el de dalt i tot posat. Això volia dir que a dins no hi havia ningú, ja que per dins el pany de dalt no es podia tancar! Efectivament va entrar i a dins no hi va trobar ningú. Tot era al seu lloc, ben endreçat i net: mèrit de la seva dona. Va entrar al quartet petit i es va fixar en una de les fotos que hi tenia en la que estava radiant amb la Coia. Què bé que s’ho van passar en aquelles noces a Valls! Hi eren tots els amics! Es va anar traient la roba i es va afaitar mentre escoltava el podcast de la Segona Hora d’en Clapés. Va riure una mica amb les Ximpleries del Parada i del Felipe González, el senyor Marcel•lí i el senyor Bohigues. Va donar l’aigua i es va dutxar tot pensant en la pilotada que havia donat al fill de l’Oriol; seguia sense sentir-se culpable!
Va sortir de la dutxa i va mirar de nou el rellotge. Eren dos quarts de dotze tocats. Li estranyava que la seva dona no arribés. Segurament no recordava que havia anat al teatre o al cinema amb alguna de les seves estúpides amigues. Quin fàstic de paies! Fa quatre dies que eren unes solterones d’or i ara mira es pensen que perquè tenen home i fills i ja poden donar lliçons als altres, com si els altres fóssim inferiors. La mare que les va... Vestit de nou es va posar a fer-se una mica de sopar. Com sempre el sopar se l’havia de fer ell i ja n’estava fart. Ell volia el plat a taula quan arribava però cada nit s’ho havia de preparar ell. I el que més l’emprenyava és que fins i tot ara molts dies s’havia de fer el dinar, sobretot darrerament des de que l’havien fotut fora de la feina i és que la seva dona no venia tant.
Mentre preparava el sopar es va fotre una cervesa i una altra i una altra; fins a tres. Es va fer un caldo i de segon una amanida de tomàquets. A la nevera no hi havia cervesa així que va decidir que obria un Celler de Cal Pla i que se’l fotria sol. I, i tant que se’l va fotre. El cap li va començar a ballar a sobtadament i de nou el doloret al costat va sortir-li. Ho va deixar tot escampat a la cuina i se’n va anar al menjador. Es va ajaure al sofà i en menys de deu minuts va adormir-se amb mig got de vi a les mans. Precisament un cop fort contra el terra del vidre de la copa de vi el va desvetllar una estona més tard. El terra i el sofà van quedar esquitxats. Fent tentines es va aixecar i per sobre de l’ombro al girar, va mirar a l’interior de l’habitació. La Coia no hi era i quasi era la mitja nit. Va agafar el mòbil i la va trucar. Un truc, dos trucs, tres... res! Va saltar la veu aquella de merda de contestador dient que deixés un missatge de veu i que es transformaria en un missatge escrit! Va netejar com li va semblar el terra i el sofà i se’n va anar al llit a dormir la mona.
Dues hores més tard es va llevar sobresaltat per un malson i a més s’estava pixant. Va palpar al costat i va notar que la seva dona encara no havia arribat. Va posar-se les ulleres i va mirar l’hora: les dues i cinc. Es va llevar de mala manera i no va encertar a posar-se les sabatilles. Va picar amb el dit petit en un canto de la porta i es va cagar en tots els sants. Quan va haver evacuat l’orina va tornar a mirar l’hora i per primera vegada es va preocupar. Va agafar de nou el mòbil i va marcar el dos de l’assignació ràpida. Uns segons més tard tornava a sortir la veu de la dona aquella de la companyia. Es va preguntar que feia. Se’n recordava que el cotxe era al pàrquing, per tant ella no el tenia. Es va anar neguitejant, necessitava beure alguna cosa. Va anar a la nevera i es fotre un cul de vi ranci que tenia la Coia per cuinar. Seguia preguntant-se què feia! I de sobte va concloure que al no tenir cotxe no podia haver sortit de la ciutat, de manera que es va calmar. Es va dir a si mateix que devia haver anat a casa de sa mare. Com aquell qui res va tornar cap al llit i abans de tapar-se es va fer el darrer glop per escurar la botella. Es va fotre un rot sorollós i es va passar els llençols per damunt del cap. Un dia més s’havia acabat tot l’alcohol que hi havia al pis!

La Coia esmaperduda va caminar per la ciutat. Havia vist que el seu home l’havia trucat dues vegades però n’havia fet cas omís. De la Boca de la Mina se’n va anar al Pere Mata i va mirar per la porta enreixada de l’entrada i s’hi va estar una estona. Per davant seu van passar diversos cotxes que se la van mirar amb desconfiança. Allà va recordar-se de la seva tieta Fina. Ella s’havia passat mitja vida al pavelló 16bis des de que en la seva infància li havien fet una operació a l’orella que li havia afectat el cervell. Nosaltres érem la seva família però ella tenia clar que la seva família també ho eren els companys de pavelló que compartien les hores amb ella. Quan feia massa dies que era a casa se’n volia tornar amb els seus amics. Amb ell era feliç! Ara, veia la torre del pavelló dels distingits i es recordava d’ella.
Va seguir baixant per la carretera. Li havia entrat gana. D’allà se’n va anar al Sortidor, una gasolinera que era la Carretera d’Alcolea i que sabia que no tancava en tota la nit. Va entrar, va obrir una de les neveres i en va treure un sandwitx de truita de patata i una coca-cola. Va pagar i sense dir ni “mu” al venedor va sortir de la tenda per anar una altra vegada en direcció cap a Reus. Va passar per davant de les parcel•les i per davant de l’oficina dels mossos. Li van venir ganes d’entrar-hi i denunciar al seu home. D’allà va tirar cap a la dreta tot baixant per Països Catalans fins que va arribar al Parc del trenet i a Misericòrdia. Va asseure’s just en un lateral del Santuari. Des d’allà estant veia les lletres encara visibles a la porta on s’hi podia llegir Seminario Mercedario; el cole on l’Isaac havia estat intern. Li van venir moltes coses al cap. En aquell moment com li havia ensenyat la seva àvia Maria es va posar a resar a la Mare de Déu perquè li donés forces per afrontar aquell mal moment. Li van venir moltes coses al ap. Malgrat tot va concloure que calia  prendre una decisió i realment li van sortir forces no sé sap ben bé d’on per prendre-la. Va enfilar el passeig Misericòrdia amunt amb una ràbia al cor com mai no havia tingut. Els carrers eren buits i el silenci només era trencat pel motor d’algun cotxe que arribava a darrera hora a casa o pel soroll d’alguna sirena d’una ambulància que es perdia en la llunyania.
Va posar la clau al pany i no li va caler donar ni un tomb. Com sempre l’inútil del seu home no havia tancat amb clau. Va treure’s la jaqueta i la va deixar al rebedor mateix. Se sentia una forta olor a cervesa i a alcohol. Va entrar a la cuina per veure una mica d’aigua i va trobar-se amb tot aquell escampall. N’estava farta. Al menjador va identificar la taca de vi al terra i al sofà ben marcada. De fons la sintonia de totes les nits. L’Isaac estava ajagut al mig del llit amb aquella panxota peluda roncant com un animalot mig despullat. Quina ràbia que va sentir! En cap moment va tenir un sentiment de pena! Per primera vegada va fer fàstic. Se’n va anar a l’habitació petita i es va quedar adormida entre plors. Se sentia desgraciada! La seva decisió era ferma! Iblama

FUTBOL 2011-2012

LLIGA ESPANYOLA 
Resultat: Barça 5 (Xavi, Messi 3 i Tello) - Granada 3
El millor: Cuenca.
El pitjor: Piqué.
L'Àrbitre: irregular. Ha birlat un penal a Alexis, unes mans dubtoses del Granada a dins de l'àrea i ha expulsat molt rigurosament a Alves.
Com ho he vist? He vist una bona primera part i un inici de la segona en relax. Si això ens ho fa un equip gran ens fa un descosit.

El Barça ha estat molt superior; per haver anat amb més gols de diferència a la primera part. Però noi no entren i a la segona part hem tingut els nostre moments de "pájara" i ells quasi sense voler ens han fet dos gols empatant-nos el matx; encara que injustament pels mèrits fets. Amb l'entrada d'Iniesa i Tello la màquina s'ha tornat a engranar i hem sabut començar de nou per sentenciar novament el partit. Messi amb un hat trick supera els gols de César; estem davant d'una llegenda viva! I a seguir lluitant!
I a cada gol un ganxet pintxo!
Ànims. Iblama