CAIGUDA LLIURE! contiuació d'Un secret deix de ser un secret quan és cosa de dos! i Sospites! Desena entrega

Caiguda lliure!
Aquell vespre l’Isaac va arribar com sempre puntual a la Selva. Encara no havia arribat ningú. Assegut dins el cotxe va acabar de buidar la mica d’Aquàrius amb gin que s’havia preparat abans de marxar. Notava com el cap li ballava però se sentia amb ganes de fer un bon partit. Poc a poc els companys van anar arribant. Van notar que havia begut. Van fer els equips de manera aleatòria i es van posar a jugar. Ell sempre s’havia destacat per tenir un bon toc de pilota però aquell dia no estava per romanços. Ja només començar va fer una falta a un contrincant que va fer enfadar l’equip rival. El got però el va vessar un fort xut que va fer ben a prop de la porteria, amb la mala llet que va anar a impactar a la cara d’un noi que duia ulleres. Les ulleres se li van partir en dos trossos i se li va clavar un tros a la vora del nas. El pobre noi es va posar a cridar d’espant en veure la sang. Llavors el pare del noi que jugava en el mateix equip que l’Isaac en veure la ferida del seu fill es va encarar cap a l’Isaac tot enfurismat.
-Què estàs imbècil tu o què? Què no veus que és més dèbil que tu, animal! I li va fotre una empenta.
-Ehhhh, tranquil•let eh papi, si ve aquí és perquè és un més i si no li agrada que no vingui, el futbol és per homes, no per marietes. Va dir tot enfotent-se’n.
-Però que dius pallasso! I el va empènyer de nou fent-lo tremolar, fent-lo caure al terra!
Al terra se li va regirar l’estómac i sense temps per poder dir ni fer massa cosa més li va venir una glopada a la boca i va vomitar als peus del seu company.
-Però què fas? Ets un puto borratxo de merda!
Els jugadors que no havien atès al noiet es van acostar per posar pau al conflicte.
Pel cap de l’Isaac li va passar aixecar-se i llençar-se a sobre de l’Oriol i començar-li a fotre cops de puny. No estava en condicions! En prou feines es va posar en peu i es va eixugar amb el jersei les restes de la boca. Va agafar la seva motxilla i se’n va anar del recinte sense dir ni una paraula. Abans d’entrar al cotxe va notar una forta punxada al costat i va notar un regust fastigós que li pujava per la boca de l’estómac. De nou va sentir nàusees. Es va acostar a un arbre que hi havia i va vomitar de nou; era tot líquid! Es va sentir miserable!
Va pujar al cotxe i va marxar cap a casa tot passant per Almoster. Els seus pares hi tenien una caseta que havien comprat els avis amb els seus estalvis i que als anys vuitanta havien anat arreglant. Ara restava tancada. Els veïns del costat s’havien anat morint i ja no hi quedava ningú conegut...
Encara se’n recordava de la senyora Remei. Allà hi havia passat un estius molt avorrits, la veritat, ja que ell no hi tenia amics! En aquells anys vuitanta al poble no hi havia piscina així que es passava els matins amb l’avi Paco anant a un bosquet que hi havia més enllà del cementiri. Allà l’avi li va ensenyar a fer una barraca amb canyes a prop dels pins, mentre li explicava històries de la guerra i de la seva joventut. Al nen li agradava molt anar a comprar en un petita botigueta que hi havia al cor del poble. Allà hi tenien de tot! Altres dies, quan plovia, s’entretenien a buscar caragols o sinó sempre quedava el recurs de xutar una pilota. L’avi va ser el que el va introduir en el món de la pilota. Una de les coses que més por feien però que més atreien a l’Isaquet era entrar al cementiri. Hi solia anar amb l’Àvia Rosa i l’Avi Paco. Allà comentaven històries de gent que havien conegut i que estaven enterrades allà mateix, no sé si inventades o certes però el cert era que em feien  quedar embadalit i que me les creia. Amb les històries moltes nits li costava dormir ja que des de casa mateix es veia el cementiri.
Els dissabtes i els diumenges eren els dies més bonics ja que al matí amb els pares anàvem a la platja a Salou i pujàvem a dinar a Almoster tot havent comprat un pollastre a l’Ast a Reus. Altrament tot va canviar quan va conèixer altres nens del poble, però mai van acabar d’integrar-se en aquell món.
No se n’havia adonat que estava assegut a la porta de la casa! Al campanar van tocar les deu!
Al cap de mitja hora ja era a casa seva; a Reus. Va posar la clau al pany de baix però va veure que hi havia el de dalt i tot posat. Això volia dir que a dins no hi havia ningú, ja que per dins el pany de dalt no es podia tancar! Efectivament va entrar i a dins no hi va trobar ningú. Tot era al seu lloc, ben endreçat i net: mèrit de la seva dona. Va entrar al quartet petit i es va fixar en una de les fotos que hi tenia en la que estava radiant amb la Coia. Què bé que s’ho van passar en aquelles noces a Valls! Hi eren tots els amics! Es va anar traient la roba i es va afaitar mentre escoltava el podcast de la Segona Hora d’en Clapés. Va riure una mica amb les Ximpleries del Parada i del Felipe González, el senyor Marcel•lí i el senyor Bohigues. Va donar l’aigua i es va dutxar tot pensant en la pilotada que havia donat al fill de l’Oriol; seguia sense sentir-se culpable!
Va sortir de la dutxa i va mirar de nou el rellotge. Eren dos quarts de dotze tocats. Li estranyava que la seva dona no arribés. Segurament no recordava que havia anat al teatre o al cinema amb alguna de les seves estúpides amigues. Quin fàstic de paies! Fa quatre dies que eren unes solterones d’or i ara mira es pensen que perquè tenen home i fills i ja poden donar lliçons als altres, com si els altres fóssim inferiors. La mare que les va... Vestit de nou es va posar a fer-se una mica de sopar. Com sempre el sopar se l’havia de fer ell i ja n’estava fart. Ell volia el plat a taula quan arribava però cada nit s’ho havia de preparar ell. I el que més l’emprenyava és que fins i tot ara molts dies s’havia de fer el dinar, sobretot darrerament des de que l’havien fotut fora de la feina i és que la seva dona no venia tant.
Mentre preparava el sopar es va fotre una cervesa i una altra i una altra; fins a tres. Es va fer un caldo i de segon una amanida de tomàquets. A la nevera no hi havia cervesa així que va decidir que obria un Celler de Cal Pla i que se’l fotria sol. I, i tant que se’l va fotre. El cap li va començar a ballar a sobtadament i de nou el doloret al costat va sortir-li. Ho va deixar tot escampat a la cuina i se’n va anar al menjador. Es va ajaure al sofà i en menys de deu minuts va adormir-se amb mig got de vi a les mans. Precisament un cop fort contra el terra del vidre de la copa de vi el va desvetllar una estona més tard. El terra i el sofà van quedar esquitxats. Fent tentines es va aixecar i per sobre de l’ombro al girar, va mirar a l’interior de l’habitació. La Coia no hi era i quasi era la mitja nit. Va agafar el mòbil i la va trucar. Un truc, dos trucs, tres... res! Va saltar la veu aquella de merda de contestador dient que deixés un missatge de veu i que es transformaria en un missatge escrit! Va netejar com li va semblar el terra i el sofà i se’n va anar al llit a dormir la mona.
Dues hores més tard es va llevar sobresaltat per un malson i a més s’estava pixant. Va palpar al costat i va notar que la seva dona encara no havia arribat. Va posar-se les ulleres i va mirar l’hora: les dues i cinc. Es va llevar de mala manera i no va encertar a posar-se les sabatilles. Va picar amb el dit petit en un canto de la porta i es va cagar en tots els sants. Quan va haver evacuat l’orina va tornar a mirar l’hora i per primera vegada es va preocupar. Va agafar de nou el mòbil i va marcar el dos de l’assignació ràpida. Uns segons més tard tornava a sortir la veu de la dona aquella de la companyia. Es va preguntar que feia. Se’n recordava que el cotxe era al pàrquing, per tant ella no el tenia. Es va anar neguitejant, necessitava beure alguna cosa. Va anar a la nevera i es fotre un cul de vi ranci que tenia la Coia per cuinar. Seguia preguntant-se què feia! I de sobte va concloure que al no tenir cotxe no podia haver sortit de la ciutat, de manera que es va calmar. Es va dir a si mateix que devia haver anat a casa de sa mare. Com aquell qui res va tornar cap al llit i abans de tapar-se es va fer el darrer glop per escurar la botella. Es va fotre un rot sorollós i es va passar els llençols per damunt del cap. Un dia més s’havia acabat tot l’alcohol que hi havia al pis!

La Coia esmaperduda va caminar per la ciutat. Havia vist que el seu home l’havia trucat dues vegades però n’havia fet cas omís. De la Boca de la Mina se’n va anar al Pere Mata i va mirar per la porta enreixada de l’entrada i s’hi va estar una estona. Per davant seu van passar diversos cotxes que se la van mirar amb desconfiança. Allà va recordar-se de la seva tieta Fina. Ella s’havia passat mitja vida al pavelló 16bis des de que en la seva infància li havien fet una operació a l’orella que li havia afectat el cervell. Nosaltres érem la seva família però ella tenia clar que la seva família també ho eren els companys de pavelló que compartien les hores amb ella. Quan feia massa dies que era a casa se’n volia tornar amb els seus amics. Amb ell era feliç! Ara, veia la torre del pavelló dels distingits i es recordava d’ella.
Va seguir baixant per la carretera. Li havia entrat gana. D’allà se’n va anar al Sortidor, una gasolinera que era la Carretera d’Alcolea i que sabia que no tancava en tota la nit. Va entrar, va obrir una de les neveres i en va treure un sandwitx de truita de patata i una coca-cola. Va pagar i sense dir ni “mu” al venedor va sortir de la tenda per anar una altra vegada en direcció cap a Reus. Va passar per davant de les parcel•les i per davant de l’oficina dels mossos. Li van venir ganes d’entrar-hi i denunciar al seu home. D’allà va tirar cap a la dreta tot baixant per Països Catalans fins que va arribar al Parc del trenet i a Misericòrdia. Va asseure’s just en un lateral del Santuari. Des d’allà estant veia les lletres encara visibles a la porta on s’hi podia llegir Seminario Mercedario; el cole on l’Isaac havia estat intern. Li van venir moltes coses al cap. En aquell moment com li havia ensenyat la seva àvia Maria es va posar a resar a la Mare de Déu perquè li donés forces per afrontar aquell mal moment. Li van venir moltes coses al ap. Malgrat tot va concloure que calia  prendre una decisió i realment li van sortir forces no sé sap ben bé d’on per prendre-la. Va enfilar el passeig Misericòrdia amunt amb una ràbia al cor com mai no havia tingut. Els carrers eren buits i el silenci només era trencat pel motor d’algun cotxe que arribava a darrera hora a casa o pel soroll d’alguna sirena d’una ambulància que es perdia en la llunyania.
Va posar la clau al pany i no li va caler donar ni un tomb. Com sempre l’inútil del seu home no havia tancat amb clau. Va treure’s la jaqueta i la va deixar al rebedor mateix. Se sentia una forta olor a cervesa i a alcohol. Va entrar a la cuina per veure una mica d’aigua i va trobar-se amb tot aquell escampall. N’estava farta. Al menjador va identificar la taca de vi al terra i al sofà ben marcada. De fons la sintonia de totes les nits. L’Isaac estava ajagut al mig del llit amb aquella panxota peluda roncant com un animalot mig despullat. Quina ràbia que va sentir! En cap moment va tenir un sentiment de pena! Per primera vegada va fer fàstic. Se’n va anar a l’habitació petita i es va quedar adormida entre plors. Se sentia desgraciada! La seva decisió era ferma! Iblama