LES MEVES CRÒNIQUES FUTBOLERES

Madrid 2 - BARÇA, BARÇA BAAAAAAAAAAARÇA! 6

http://www.youtube.com/watch?v=B1zzuE_ojg4 Narració Puyal

http://www.youtube.com/watch?v=fP9hrj5AJsc Narració SER

http://www.youtube.com/watch?v=SpqBQmZdxro Narració RAC1 (espectacular)

He esperat una mica més per fer la crònica per poder tornar a veure el partit. I l'he vist dues vegades més des del dissabte. A part de totes les repeticions "habidas y por haber" en el màxim nombre de canals; premsa esportiva, ràdios... No sé massa com definir-ho! és massa gran! l'alegria que vaig sentir el dissabte és incomparable. Insisteixo que els culés hem de gaudir d'una temporada com aquesta. Als que ens agrada el futbol sabem que costarà poder tornar a saborejar un regal com el que ens estan oferint. I a més ho vam poder veure en una mega-pantalla gegant al Casal de Porrera, gràcies a la feina del Bargalló. Gràcies! Emocions com aquestes resten reservades no sé ben bé a on. I retornen de tant en tant! I quan ho fan les vius amb tanta passió i a més rodejat de gent que estimes; cridant, rient, bramant... Quin desfogodrom!

Equip titular: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal. Touré, Xavi, Iniesta. Henry, Eto'o i Messi.

El partit del Bernabeu, "un 2 de mayo de 2009", hauria de servir perquè la gent sàpiga que és anar a guanyar un partit i destrossar l'equip que més ombra t'ha fet en els darrers temps, amb armes futbolístiques. Pots guanyar però ho vam fer seguint el decàleg del futbol més vistós que es pot fer al continent. Amb una defensa super atenta; tot i quedar el pro dels gols a pilota aturada i de cap. Un Valdés solventant les errades delc companys. Un mig del camp capaç de destruir de bones maneres, corrent més que els rivals. Ah! i tocant la pilota. Si us hi fixeu la màxima cruyffiana de tocar i tocar és infalible. La teoria és ben clara: si tens la pilota i la remenes el rival hi haurà d'anar al darrere i per tant es cansarà. El Barça està fet per tocar i tocar amb criteri, per fer, com va fer l'altre dia durant moltes fases del parit, una immensa sardana a tot el camp. On veus que els nostres ballen i ballen amb la pilota als peus, fent parets, passades, primers tocs, driblings... mentre el rival mira mentre córrer desesperat i desgastant-se darrere de la pilota sense robar-te-la. Ha de fotre una ràbia això! I fixeu-vos que el ritme era tant al de circulació que els madridistes ni arribàven a fer faltes. D'escola! Quin mig del camp! Touré, Iniesta i Xavi. I la davantera! què podem dir! les estadístiques són ben clares; els nostres jugadors, amb la seva pressió, han aconseguit recuperar un munt de pilotes. Fa goig haver recuperat el millor Henry de l'Arsenal. Aquest és el jugador que em va emocionar quan vaig sentir que podria venir al Barça. I l'Eto'o? Ara no marca. No obstant no para! se'l veu una mica ansiós ans segur que contra el Chelsea serà decisiu. I la joia de la corona. Amb la seva classe, qualitat, toc, personalitat... tot és magnífic en el Messi. Va fer dos gols i és que en podia haver signat més, tot i que darrerament semblava una mica perdut.

Doncs bé! el Madrid es va avançar en el marcador després d'una cagada defensiva. Una vegada més Higuain va fumbre un golarró a centrada de Ramos. Les coses agafàven un to gris obscur. La gent a la sala va fer el silenci; crec que no hi havia ni un "mandrilenyu". Quatre minuts més tard el marcador feia justicia. El Messi posava per damunt de Ramos una assistència perfecta a l'Henry perque marqués l'empat per baix (1-1). La diferència era abismal respecta a l'any passat! Ara no deixem raccionar als rivals i els "maxaquem" i no ens ensorrem anímicament, i aquesta tasca és més psicològica que no pas una altra cosa. Després tornàvem la pilota al Madrid. A centrada de Xavi, Puyol de cap feia el segon. Les llàgrimes van ser ofegades per un immens crit de ràbia. El gran capità va petonejar el braçalet amb la senyera; "gallina de piel" (1-2). De sobte Xavi recupera una pilota a Lass, que s'ha de reconèixer que va córrer i lluitar moltíssim, i assiteix a Messi perquè faci el tercer (1-3). L'èxtasi ja quasi m'havia deixat sense veu. Així vam arribar a la mitja part. A l'inici de la segona el Madrid ens va tornar a deleitar amb un dels seus gols a pilota parada. A centrada de Robben, per cert un molt bon jugador, Ramos -bon rematador- va fer el segon i últim gol del Madrid (2-3). Per uns moments la merda -per naltros- de l'esperit de la remuntada madrilenya ens va incomodar els nostres cors. No obstant aquella era la nit del Barça. El Madrid a partir d'aquí és va suïcidar. Va avançar les línies de manera exagerada, de manera que va crear molts espais als davanters culés. Als pocs minuts l'Henry a assistència de Xavi va fer el quart (2-4). Si us hi fixeu els gols del Barça venen ens jugades netes, clares... no en barullos a l'àrea, ni rebots... pilotes llargues, córrer i xut! Ah! i gol!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Al Casal hi havia un rebombori inusual. La gent animava al Barça, corejava els noms, cantava... Semblava que estiguéssis al camp! Finalment, en Messi va fer el 2-5 amb una jugada per la dreta. I Piqué el gol definitiu de l'esclat de la venjança catalana. Venjança de la injustícia dels darrers temps. Per no haver sabut fer les coses bé, per haver perdut títols inútilment, pel tedi dels partits, per la fragiliat, per la "mort" del Ronaldinho, per la caiguda de l'equip de la segona copa d'Europa. L'allargament de la samarreta amb els nostres colors del Piqué significava l'alliberament de la tensió dels darrers temps, el final d'un cicle de "la fuerza, la épica, la constancia..." del Reial Madrid i l'inici del govern d'una altra filosofia; la blaugrana, la culé. El tram final del partit va ser ja la humiliació final de l'etern rival. Veies un Casillas abatut, un Raul impotent, un Ramo xiulat... Era tant gran la sardana que estava ballant el Barça que veies els jugadors del Madrid com demanaven, mentre l'afició xiulava o fotia el camp, que s'acabés el malsón. Mentrestant els culés somniaven que el partit no s'acabava mai.

Aquest futbol no pot quedar sense premi. Ens mereixem títols per corroborar aquesta campanya magnífica. De moment la primera part de la predicció ha anat bé. Ara ens ve, sense respirar, el Chelsea. Jo crec que empatarem! De totes maneres pel bon futbolero ja ningú ens treu, com he dit alguna vegada, el gaudi, l'èxtasi que hem viscut enguany. Gràcies Barça! Iblama