En la segona reunió que vam fer vam quedar a casa de la Paula. Vivia al Bell Parc en un pis molt lluminós que li havia cedit el seu pare vidu. Vam analitzar com podíem utilitzar el material en contra del “Kabalí” i vam concloure que s’havia de furgar una mica més en les línies de l’empresa per veure si descobríem més diners estafats. Ens va passar pel cap que l’AdriaVs entrés a casa de l’S.S per punxar-li els ordinadors però no trobàvem la manera de fer-ho.
En Richi i l’Enric van marxar i jo em vaig quedar una estona més per acabar-me la coca-cola que m’havia servit la Paula. Ella em va dir que s’anava a treure les sabates i que ara tornava. Jo vaig agafar la cola i em vaig posar a mirar el trànsit que passava pel mogut carrer. Semblava que queien gotes. En sec vaig sentir un fort cop i vaig cridar a la Paula. Res, cap resposta. Vaig tornar a cridar i res. Cullons! Vaig deixar el got en una cantonada de la taula i vaig anar passadís endins cridant de nou el seu nom. El pis estava ordenadíssim. Era evident que era una persona meticulosa la Paula i detallista. A cada raconet hi havia petites coses que t’atreïen: espelmetes, gerros, quadres amb fotos de viatges... Només hi havia una cosa que m’inquietava: les màscares africanes desfigurades penjades a sobre de les portes.
Em vaig acostar a la porta del seu dormitori i no sabia ben bé que fer! Se’m va acudir trucar fermament i de nou vaig cridar el seu nom. Res! El cor se’m va començar a accelerar. Vaig obrir el pom allargassat. Entrant a mà dreta hi quedava el servei, entremig l’habitació, amb un gran llit de dos per dos i al final hi havia una obertura sense porta, vaig deduir que era un vestidor! Vaig mirar al servei i res. A l’habitació tampoc hi havia gaires senyals d’haver succeït res, així que vaig continuar fins el suposat vestidor. Vaig tornar a dir en veu alta el seu nom i res! Poc a poc em vaig acostar l’obertura. Quan per fi vaig entrar al vestidor la sorpresa meva va ser enorme. La Paula estava allà al final del vestidor i estava despullada amb una corbata penjada al seu coll. Buff! Com estava! S’havia pintat els llavis vermells i havia desplegat la seva cabellera negra per les seves molsudes espatlles. Com estava! Em va agafar absolutament fora de joc i em va dir:
-Què et sembla? No vaig saber que contestar! La veritat és que estava espatarrant. No se’m va acudir res més que dir: -Què fas?Pensava que t’havies mort!.
-Ja veus que no! –Ara vine i fes-me el que has desitjat fer-me des del dia que ens vam conèixer.
Es va acostar ben a la vora i em va començar a treure la roba. Aquells llavis roents van començar a martellejar-me un dels meus punts dèbils: l’orella. Definitivament em vaig rendir. Vaig seguir el seu joc i li vaig pressionar aquells pits turgents. En un tres i no res, mig ensopegant érem damunt del llit.
Passada mitja hora em vaig sentir culpable. Em volia morir! Però què havia fet! Havia traït la meva dona i tot per què! Ostres però tampoc em podia treure del cap el magnífic cos de la Paula bellugant-se damunt meu.
Qüestió de temps!
La situació amb la Coia es tensava per moments. Va arribar un moment que semblaven dos estranys compartint sofà, coberts, lavabo... Evitàvem parlar dels temes que sabíem que ens feien mal i ens perdíem en converses sense cap mena de fonament o ens ofegaven mirant la tele hores i hores, sense dir-nos res. Com si m’hagués castigat ja no practicàvem sexe de cap manera. Jo, en alguna ocasió, havia pensat d’intentar arreglar una mica les coses com abans fèiem: ens enfadàvem però acabem al llit i ho arreglàvem tot. Ara l’estratègia ja no funcionava. Per molt que al sofà m’acostés a ella fent-li petons a cau d’orella o que li digués que anéssim al llit, sempre trobava alguna excusa o altra per despistar o directament adormir-se –o fer-se l’adormida-. Vaig intentar passar a la segona fase del pla. Consistia en esperar-me els matins per insinuar-me. El primer dia em va deixar anar una bravada acumulada al llarg de la nit que em va fer perdre les ganes de res. El segon, em va dir que tenia la regla i que tenia “el paquet” que li “supurava”; “teatro del bueno”. I el tercer dia que ho vaig provar, va mig obrir un ull però com que anava tant cansada va poder més la son que no pas el sexe. El problema venia després, durant el dia. Marxava calent de casa i amb qui em trobava a la feina? Amb la Paula. Ella sempre amb aquell somriure a la cara i amb aquell cos... Em posava malalt! El meu cervell es debatia entre la calentor i el remordiment. Una tarda, poc després de dinar, em va fer arribar un sms que em va fotre malalt:
-D’Akí 1 kart a l’arxiu!
Va ser un quart d’hora etern. Em vaig debatre entre el si i el no rotund però al final vaig accedir. Vaig baixar per la sortida d’emergència escales avall. Era una hora tranquil•la i a l’oficina la major part de la gent estava dinant. Vaig obrir la porta i ella estava allà al darrera.
-Què vols? Li vaig dir fent-me el boig. Sense temps a dir res em va agafar de la mà i em va fer entrar arxiu endins. Al final hi havia una mena de servei amb una petita dutxa i una pica i un wc. Em va empènyer contra la paret i em va abaixar els pantalons d’una revolada. Vaig veure les estrelles, el cel... Ells ni es va despentinar. Es va arreglar el cabell i es va com mig espolsar la mitja faldilla que duia i em va dir:
-Avui plegaré tard. Si vols una sessió més complerta vine a casa meva, ja saps on visc?
I la tia, “ni corta ni perezosa”, em va deixar allà amb els pantalons abaixats com un estaquirot. De fons vaig sentir el soroll de la porta al tancar-se. Vaig aixecar la vista i mig estorat em vaig veure reflectit al mirall. Vaig esbufegar i em vaig netejar com vaig poder. Aquesta vegada però la sensació de remordiment no era tant gran, al contrari; tenia una mena de sensació de venjança!
Ho vam repetir unes quantes vegades més. De tant en tant parlàvem de l’estratègia a seguir però el cert és que es va convertir més en una excusa per veure’ns que res. El tema de la feina només era qüestió de temps, calia que ens anessin fotent fora per consumar la nostra venjança.
Al final vam establir la seu central de la investigació a casa de la Paula. Tota la documentació l’anàvem guardant en un vell portàtil que vam aconseguir treure de l’empresa. Anàvem omplint el sac i l’acabaríem lligant; era qüestió de temps! Igualment, les nostres trobades van anar repetint-se a l’empresa i fora d’ella. Em començava a sentir atret per aquella dona i la veritat és que em començava a importar poc el mal rotllo que hi havia a l’empresa. Allà la majoria s’apunyalaven per aconseguir ser favorit de l’SS. Només quedàvem aquest petit reducte per iniciar quan convingués el contraatac. Iblama
*Novena entrega: dimecres 07/03/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada