M’havia perdut una part del discurs deixant volar la meva ment, però pel que m’havia de dir... Llavors l’S.S va comunicar al seu fidel escuder Àlbert que ja podia fer entrar la nova cap de personal i relacions contractuals: la flamant senyora Paula Ballester. Em vaig quedar de pedra; llavors si que em vaig quedar de pedra. Es va aixecar el fill de puta de l’Àlbert i va obrir la porta del despatx. Anava ben vestida com sempre. L’única diferència és que portava unes ulleres que li donaven un toc més intel•lectual i d’encara més puta! Portava una carpeta arrapada al seu pit de color marró. Per un moment, ingènuament, em va venir la idea al cap que ella m’ajudaria.
-Bon dia, senyors!
-Bon dia senyor Salvat, bon dia senyor Pinyés, bon dia senyor Blanch!
Es va asseure al final de la taula i va obrir la carpeta. Va ordenar uns fulls i es va disposar a dir el que havia de dir:
-Senyor Blanch, com a nova cap de personal li comunico que a partir d’ara vostè ja no pertany a aquesta empresa. Em va caure el món al damunt!
Va reprendre la paraula l’S.S. -El que li oferim és que vostè signi la baixa voluntària donant-se per finiquitat i liquidat a canvi de no esbombar a la seva família –a la seva dona- que té una amant. Ah, i no pateixi, ja ens hem encarregat, gràcies a la gran tasca de la nostra fidel col•laboradora, de destruir tots els documents que ens podrien implicar en una possible denúncia a hisenda. Reconec que la seva “investigació” –per dir-ho d’alguna manera- li ha permès arribar molt lluny però ara la història s’ha acabat. Un secret deix de ser secret quan és cosa de dos! Així que signi, marxi i torni mai més per aquesta oficina!-.
Em van venir ganes de plorar, de matar-los una vegada més als tres. Em dolia haver de veure amb aquells aires de superioritat a la Paula. Què es pensava, que passaria a ser directora? Què no ho veia que tard o d’hora li passaria el mateix a ella? Com podia ser que ens hagués traït? La dignitat de la resta de companys quedava també embrutada!
-Aquí té els papers; signi’ls! Em va dir la Paula! Em vaig fixar que s’havia pintat les ungles de negre!
Derrotat vaig agafar un bolígraf i vaig signar els papers. Havia perdut la batalla; havia perdut la guerra!
Sospites!
De moment vaig decidir que no li diria res! Faria veure que m’havien donat vacances i tal. Calia trobar el moment per dir-li-ho bé!
Els dies a casa sense fer res eren eterns, avorrits. No tenia cap il•lusió i tant li fotia dos com tres. Així que va trobar un cert suport anant al bar de Baix. En un primer moment eren cerveses però des del moment que va descobrir els gin-tònics va deixar la cervesa pel combinat. A l’hora que ella sabia que podia arribar pujava ràpid al pis i glopejava un culitori que tenia al wàter petit. S’asseia al despatx i feia veure que feia alguna cosa. Evidentment, ella plenament conscient que alguna cosa no funcionava bé. Se li feia estrany notar aquella olor rara que li feia la seva boca. Ell s’havia excusat que era el culitori però noi fins i tot havia anat a olorar el culitori i no feia pas aquella olor.
Un matí que havia marxat la llum de casa, la noia va baixar al Bar de Baix per fer un cafè i un croissant. Llavors va anar descobrint el pollastre. En Xim, l’amo, se li va dirigir directament i sense embuts:
-Coia, em sembla que el teu home no està bé?-
-Per què ho dius Xim?
-No t’ha dit res l’Isaac?
-De què m’havia d’haver parlat segons tu?
-Bé, no... de res!
El cert és que en Xim sempre s’havia fixat en la Coia. Moltes vegades –quan ella venia sola- intentava acostar-s’hi una mica més. Ella ho havia notat en més d’una ocasió! Ell sempre li deia que si fos la seva dona la portaria com una reina i que li compraria tot el que volgués. La veritat és que no estava del tot malament. Alguna vegada, a la feina, fins i tot hi havia somniat o si més no s’havia imaginat la situació. I és que amb ella era sempre amable i la feia sentir bé!
-Xim, vés al gra sis us plau que he de marxar!
-No et pensis que et dic això perquè hi ha una segona intenció –cosa que no era certa- però el teu home es passa el dia al Bar, matí i tarda; quan tu no ets a casa.
-Però i què vols dir amb això!
-Doncs, que l’han fotut fora de la feina i que s’emborratxa!
-Què! Però per què em dius això? No és possible, ells m’ho hauria dit!
-I que t’ha dit que fa ara doncs?
-Que està de vacances i com que li devien diners d’altres anys, ara els ha ajuntat tots i els fa seguits.
-Doncs ja et dic jo que no. L’han fotut fora i de mala manera!
La Coia va deixar l’euro amb deu que valia el cafè damunt de la barra del bar i sense dir res més va marxar esperitada sense menjar-se el croissant petit que li havien donat amb el cafè! Estava confosa. Ella ja feia dies que veia coses rares. En qualsevol cas, no ho acabava de veure clar. Així va trucar a la feina i va decidir que aniria a l’oficina per parlar amb el senyor Salvat. Ell la va rebre atentament i amb tota amabilitat al seu despatx.
-Miri senyora Miró; a vostè no li convé aquesta persona. És una mala persona. Després de tants anys no només ha deixat d’acomplir amb les seves responsabilitats ocasionant enormes pèrdues als socis sinó que a més va tramar tot un pla per denunciar-nos amb injúries i falses acusacions. És una mala persona!
-Senyor Sardà, jo decidiré si és o no bona persona! Es va aixecar sense dir res i va marxar donant un cop fort de porta!
Se sentia confosa, astorada. El que veia no li acabava de quadrar. Sabia que el seu home no era la perfecció i que darrerament fins i tot s’havia sentit amb ganes de deixar-lo pel Lolo; un antic amor adolescent que havia retrobat casualment. Es negava a creure’S les paraules del seu ex-cap. Podien més els anys que havien passat junts, de moment. Sense més dilació es va posar en contacte amb l’Enric. El va trucar i s’hi va posar a l’acte.
-No vull saber res ni de tu ni del fill de puta del teu home! I va penjar.
Va tornar a marcar el seu número i aquesta oportunitat ni va contestar! L’Enric mai li havia contestat així. Va arribar-se a casa del Richi amb l’esperança de trobar-lo amb la seva noia la Neus, amb qui amb el temps havia fet una bona amistat. Va trucar i efectivament li va obrir la porta la Neus. No la va rebre massa bé de totes maneres.
-Què hi fots aquí?
-Com és que em parles així? No em convides a passar?
-No. Què vols, ara? No ens heu fet prou mal!
-Però que dius? Què t’he fet jo Neus?
-Tu ets còmplice de les jugades del teu merda d’home!
Mentre deia això la Neus va apretar la porta amb força per tancar-la-hi als morros. Ella va desistir. El neguit li va gelar la sang! Ara quedava ben clar que alguna n’havia fet l’Isaac. Li quedava una opció final: parlar amb en Robert!
El Robert es va citar amb la Coia la tarda del dimecres, quan sabia que l’Isaac anava a jugar a futbol a la Selva amb els seus amics. Van quedar que ell la passaria a recollir prop de la Sindical amb el cotxe quan sortís de la feia a dos quarts de vuit. I així va ser! La Coia estava neguitosa. Tenia la sensació que el Robert no la fallaria i que li explicaria el que havia succeït i no es podia treure del cap la idea que ell fos mala persona. Es va pentinar mínimament i va baixar carrer avall, trencant per carrers que habitualment no passa, fins a arribar a la Sindical. En Robert va ser puntual; a dos quarts en punt va arribar amb el seu tot terreny. Va posar les llums d’emergència i es va aturar al mig del carrer perquè la Coia pugés.
-Hola Coia! Va dir en un to inexpressiu!
-Hola Robert!
-On vols que anem? Vols que anem a prendre alguna cosa a un bar o a casa meva o allà on tu diguis?
-M’estimaria més que m’expliquessis aquí mateix el que està succeint i que enllestim el tema quan abans millor!
-Bé, doncs busco un lloc per arramblar-me i que tinguem una mica de pau.
Va baixar pel carrer Pere el Ceremoniós i pujant per Països Catalans fins arribar al Barri Gaudí. Tot entrant a mà esquerra, després de passar el pont, hi havia una zona d’aparcaments on podien estar tranquils. Va aparcar i va aturar el motor! El cert és que no hi havia massa llum però ella li va donar el seu consentiment.
-Què ha passat doncs Robert?
-Mira Coia, han fet fora el teu home de la feina. Bé de fet ens han fet fora a quasi tots: el Richi, el Robert, l’Enric, el Joan... i... bé... Ens pensàvem que també la Paula però...
-Però com pot ser això?
-Les coses a l’empresa no anaven bé, tots n’érem conscients. Sabíem que poc a poc ens anirien fent a tots a fora i amb raons no sempre clares. Així que ens vam unir els que ens teníem amistat i vam idear un pla: buscar els drapets bruts de l’empresa i quans ens fotessin a fora fer-los xantatge amb la informació que tenien que no era altra que diner negre. Era un pla perfecte Coia, però el teu home el va esguerrar.
-Què va fer, no ho entenc!
-El que et diré ara pot ferir la teva sensibilitat Coia... Se’m fa difícil explicar-t’ho. Vols que t’ho expliqui de totes maneres?
-Clar que ho vull!
-Doncs bé, quedàvem amb la Paula, el Richi, el Joan, l’Isaac i Jo per veure com avançàvem en la investigació, saps! Vols que continuï!
-Si, coi!
-Vam establir el “quarter general” a casa de la Paula! I va passar el que ningú pensava que passés!
-Què!
-Bé... Va carraspejar! Doncs que la Paula i l’Isaac es van “liar”. La Coia es va posar les mans a la cara.
-Ho sento, Coia... jo...!
-Continua. Va dir ella!
-Pel que es veu ella només el va utilitzar per treure-li tota la informació que havíem anat recollint en contra de l’SS. I quan va tenir el que volia ho va entregar a l’SS i es va consumar la traïció. Ara ella és la nova Cap de Personal de l’empresa! La Coia s’havia posat a plorar!
-Per tant m’estàs dient que la Paula i l’Isaac van ser amants i que a més ell ara ja no te feina? No m’ho puc creure! Va dir com va poder entre sanglots!
-El més gros però és que a més això ens ha afectat a nosaltres també i ens hem quedat sense feina igualment!
La Coia estava desconsolada!
-Ho sento Coia!
Ella amb les mans al cap es va acotxar perquè el seu plor no fos tant evident. Pel cap d’ell va passar la idea d’acaronar-li aquell bonic cabell però no va gosar. Ell ni tant sols s’havia tret el cinturó de seguretat.
-Gràcies per dir-m’ho Robert; ets un bon amic!
-Adéu! Va dir mentre obria la porta del cotxe!
-Però on vas? Què no veus que ets a l’altra punta de Reus. Puja que et duré a casa!
-No gràcies Robert, t’ho agraeixo però necessito reflexionar i que em toqui l’aire. Vas dir sanglotant!
-Puja dona si us plau... No em facis això! Però ella acabava de tancar la porta d’una revolada!
En aquell moment va passar un tren de càrrega per damunt del pont. Va seguir pel carrer dels Jocs Olímpics tenint la via a la seva dreta, alçada. Mirava al terra. Estava trencada! Va passar per davant del passeig de la Boca de la Mina i s’hi va endinsar. A mesura que tirava amunt més por li agafava. No hi havia massa llum i un lleu ventet bufava per entre els plataners. Quan va arribar a la font es va remullar la cara i va veure aigua. Mirava per avall i veia la filera de plataners com un immens túnel, un reflex del que començava a ser la seva vida! Iblama
*Desena entrega: dimecres 21/03/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada