VISITES

contador de visitas

24 d’oct. 2013

ARA QUE FA QUARANTA ANYS DE LA MORT DE PAU CASALS (1876-1973)




-“La música, aquest meravellós llenguatge universal hauria de ser font de comunicació entre tots els homes”-.

APUNT BIOGRÀFIC (fundació Pau Casals:  www.fundaciopaucasals.org)


Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que Pau Casals va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau, tot i que la gent el recorda pel Cant dels Ocells.
El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (França) i, després, a San Juan de Puerto Rico.
A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.


Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. Actualment, les seves despulles descansen en el cementiri del Vendrell.

REFLEXIÓ
En els temps que corren per Catalunya, per una banda desastrosos per l’ofec econòmic i la crisi i per l’altra part esperançadors i encoratjadors per començar un nou camí cap a la llibertat, no puc deixar de recordar un dels fills més il·lustres de la nostra pàtria catalana: en Pau Casals. Una persona que amb els anys encara pren més força en la seva lluita per la llibertat i l’estima fins a la medul·la que va professar per la seva terra Catalunya. La barbàrie franquista va fer que com molts catalans i defensors de la democràcia i la llibertat, hagués de marxar de la seva terra. Posa els pèls de punta passar-se per la Vajol –darrera etapa de molta gent en el seu pas a l’exili cap a França- i veure el monument a la Llibertat i a la Pau a l’encreuament de França i Catalunya, en el que hi van deixar la seva sentida petjada gent com en Picasso i Pau Casals. Tots dos van coincidir-hi i vam afirmar que era un monument a la Pau. I com deia, en Pau Casals, com molts altres van haver de marxar de casa seva primer a Prada de Conflent i finalment a San Juan de Puerto Rico, sinó probablement hauria estat perseguit. Ha de ser duríssim! Tot i així, amb la limitació de recursos que va patir encara va ajudar com va poder a compatriotes seus.       

-“S'ha d'ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m'he imposat, em quedaré aquí”-.
 
Entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York.
Va dir que mai més trepitjaria terra catalana mentre hi hagués el dictador. La mort però el va sorprendre l’any 1973. No va ser fins el 1979 que el seu cos i el seu violoncel van tornar a Catalunya, essent enterrat al cementiri del Vendrell, entre el reconeixement del poble català. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.



El 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides. Aquell dia històric el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou llavors quan Pau Casals va pronunciar un discurs lluny dels protocols. Saltant-se el guió va fer una lloança aferrissada i sentida de la maltractada terra catalana. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan. Potser molts hauríem d’aprendre del mestratge i l’exemple de Pau Casals. Són molts els exemples que demostren que han humiliat Catalunya i se n’han aprofitat i no l’han respectat. Si unim esforços i forces per lluitar per defensar la nostra terra i reclamar la mateix a llibertat que va reclamar en Pau Casals, segur que aconseguirem que Catalunya sigui lliure.

PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU - 24 D’OCTUBRE DE 1971
Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Mestre Pau Casals, aquesta setmana ha fet quaranta anys de la vostra mort. Els catalans us tenim ben present. Gràcies per la vostra música, per haver creat un llenguatge tan emotiu, per haver expressat tant. I gràcies per fer de Catalunya una terra digna al món. Iblama