VISITES

contador de visitas

19 de juny 2017

CRÒNIQUES FUTBOLERES. BALANÇ TEMPORADA 2016-2017





És de justícia que comenci aquest article felicitant al Real Madrid com a campió de la Lliga espanyola i de la Xampions. Des de l’òrbita culer ens cal fer una profunda reflexió i és que ens hem mullat amb els xàfecs de sempre. Fora del camp investigacions a Messi, Neymar, Laporta, Rossell,  amb empresonament de Sandro Rossell  –que és lamentable per cert-. A dins del camp, bàsicament concloure que no hem estat regulars i malgrat tot ens enduem la Copa del Rei (Barça 3 – Alavès 1); l’únic trofeu que s’allunya de la regularitat. No obstant, cal fer present el desencís de la gent que ni tant sols ho va celebrar. Només calia veure els punts neuràlgics de la culerada mig buits directament. I és que les coses ja no s’han fet bé abans de començar i hem anat seguint una deriva d’alineacions, esquema i joc que han estat un viu reflex de la inoperància de la banqueta i la inoperància de determinats jugadors. El màxim responsable d’aquest desori ha estat en Luis Enrique. Ha fet el que va fer Cruyff quan va caure en el deliri. L’holandès va creure que guanyaria lligues amb Escaich, Korneiev, Richard Witschge, Pablo i altres “matats”. Luis Enrique es pensava que guanyaria sense lateral dret titular i amb un mig del camp sempre habitualment amb inferioritat, vell i sense alternatives. Hem pecat de plantilla excessivament curta. Els millors: la porteria amb Ter Stegen i la davantera amb el trident (i sobretot el pas endavant que ha fet Neymar). Veure Sergi Roberto fent de lateral dret ha estat una pena, quan era ell la millor alternativa a mig del camp, vist que Iniesta ja no està per jugar massa estona seguida. El fitxatge més reexit: Umtiti. La resta han passat pel camp sense pensa ni glòria. Ens tenen agafada la matrícula al mig del camp sobretot. És tan senzill com col·locar sempre un membre més que nosaltres. I fer constantment un dos per un al mig i a les bandes. Llavors la solució que donava el Lucho era fer baixar Messi al mig. Amb això perdíem punx i combinació al davant; jo no dic que un 4-4-2 fos un mal sistema. S`hi acabava convertint si els jugadors que juguen només estan per a la construcció i no estan per aguantar 90 minuts.  A part que duen una càrrega de partits inhumana. Els millors partits van venir amb el 3-4-3. Per què? Doncs perquè solíem posar 4 migcampistes com déu mana i si Messi acompanyava una mica... ideal; acabava sent una mena de 3-5-2. No hem aportat solucions ni hem sabut buscar alternatives viables i sòlides sempre que ens posaven davant aquest hàndicap.  I el més greu: mai han jugat 11 jugadors fixos. Sempre s’han introduït canvis que han desgavellat el conjunt. Tot i així hem viscut dos moments que han semblat títols; tristament com “antes”. El primer la remuntada contra el París Saint Germain per 6-1 i després la victòria al Bernabeu. Si, haurem estat dels pocs que hem guanyat al Madrid i a casa seva 2-3. S’acaba l’era Luis Enrique amb 9 títols i amb la sensació que hem anat de més a menys. La gent s’ha anat desmotivant i fins i tot ell semblava haver llençat la tovallola. Pels títols, el joc i per la claredat amb la que ha parlat: gràcies. Amb tot hem d’anar pensant que ja tenim un entrenador nou que no és altre que l’Ernesto Valverde. Formes diferents i tarannà diferent! Veurem com li escau el lloc. El millor és que és un bon estratega i que aposta per l’espectacle i el bon futbol. Tot i que no deix de ser un entrenador que ha tingut a les seves mans equips de segona línia, en lligues secundàries. Un repte! Ara caldrà esperar per saber cap a on tira i quina resposta té dels jugadors. A descansar una mica de futbol que ja toca!