És de justícia que comenci aquest article felicitant al
Real Madrid com a campió de la Lliga espanyola i de la Xampions. Des de
l’òrbita culer ens cal fer una profunda reflexió i és que ens hem mullat amb
els xàfecs de sempre. Fora del camp investigacions a Messi, Neymar, Laporta,
Rossell, amb empresonament de Sandro
Rossell –que és lamentable per cert-. A
dins del camp, bàsicament concloure que no hem estat regulars i malgrat tot ens
enduem la Copa del Rei (Barça 3 – Alavès 1); l’únic trofeu que s’allunya de la
regularitat. No obstant, cal fer present el desencís de la gent que ni tant
sols ho va celebrar. Només calia veure els punts neuràlgics de la culerada mig
buits directament. I és que les coses ja no s’han fet bé abans de començar i
hem anat seguint una deriva d’alineacions, esquema i joc que han estat un viu
reflex de la inoperància de la banqueta i la inoperància de determinats
jugadors. El màxim responsable d’aquest desori ha estat en Luis Enrique. Ha fet
el que va fer Cruyff quan va caure en el deliri. L’holandès va creure que
guanyaria lligues amb Escaich, Korneiev, Richard Witschge, Pablo i altres “matats”.
Luis Enrique es pensava que guanyaria sense lateral dret titular i amb un mig
del camp sempre habitualment amb inferioritat, vell i sense alternatives. Hem
pecat de plantilla excessivament curta. Els millors: la porteria amb Ter Stegen
i la davantera amb el trident (i sobretot el pas endavant que ha fet Neymar).
Veure Sergi Roberto fent de lateral dret ha estat una pena, quan era ell la
millor alternativa a mig del camp, vist que Iniesta ja no està per jugar massa
estona seguida. El fitxatge més reexit: Umtiti. La resta han passat pel camp
sense pensa ni glòria. Ens tenen agafada la matrícula al mig del camp sobretot.
És tan senzill com col·locar sempre un membre més que nosaltres. I fer
constantment un dos per un al mig i a les bandes. Llavors la solució que donava
el Lucho era fer baixar Messi al mig. Amb això perdíem punx i combinació al
davant; jo no dic que un 4-4-2 fos un mal sistema. S`hi acabava convertint si
els jugadors que juguen només estan per a la construcció i no estan per
aguantar 90 minuts. A part que duen una
càrrega de partits inhumana. Els millors partits van venir amb el 3-4-3. Per
què? Doncs perquè solíem posar 4 migcampistes com déu mana i si Messi
acompanyava una mica... ideal; acabava sent una mena de 3-5-2. No hem aportat
solucions ni hem sabut buscar alternatives viables i sòlides sempre que ens
posaven davant aquest hàndicap. I el més
greu: mai han jugat 11 jugadors fixos. Sempre s’han introduït canvis que han
desgavellat el conjunt. Tot i així hem viscut dos moments que han semblat
títols; tristament com “antes”. El primer la remuntada contra el París Saint
Germain per 6-1 i després la victòria al Bernabeu. Si, haurem estat dels pocs
que hem guanyat al Madrid i a casa seva 2-3. S’acaba l’era Luis Enrique amb 9
títols i amb la sensació que hem anat de més a menys. La gent s’ha anat
desmotivant i fins i tot ell semblava haver llençat la tovallola. Pels títols,
el joc i per la claredat amb la que ha parlat: gràcies. Amb tot hem d’anar
pensant que ja tenim un entrenador nou que no és altre que l’Ernesto Valverde. Formes
diferents i tarannà diferent! Veurem com li escau el lloc. El millor és que és un
bon estratega i que aposta per l’espectacle i el bon futbol. Tot i que no deix
de ser un entrenador que ha tingut a les seves mans equips de segona línia, en
lligues secundàries. Un repte! Ara caldrà esperar per saber cap a on tira i
quina resposta té dels jugadors. A descansar una mica de futbol que ja toca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada