FOTOS: Jaume, Martí i Iblama
PETITA REFLEXIÓ
En els darrers anys, l’anada a Peñarroyas era com una mena de ritual en la colla de Reus. Era una sortida més però a dos-cents cinquanta quilòmetres d’aquí, sobretot per jugar a la play i menjar. Amb el temps ens hem anat fent grans i com és llei de vida la gent té altres maldecaps i altres prioritats de manera que l’anada al poble del David ha servit més per conèixer gent nova i per desconnectar que una altra cosa. Mantenint, encara que en menys quantitat, la play i el menjar. Me n’alegro molt d’haver pogut conèixer el Jaume i que hagués vingut l’any passat l’Albert i en altres temps el Carles, el Gerard... Tampoc puc negar que tot i estar fets a la seva manera i fer el que els rota he trobat d’alguna manera en falta l’humor i la companyia per moments de l’Israel i el Cordo.
DIVENDRES 300911 – De Reus passant per la Terra Alta i fent cap a Peñarroyas.
Com un nen petit la nit va ser molt curta. Sempre tens aquell run run que et ronda per dins quan estàs a punt de marxar fora o fer alguna cosa diferent i més enguany que hi aniria amb el cotxe nou. Així que vaig llevar d’hora per acabar d’anar a comprar la carn i la graella. Al migdia estava sota casa del Dav per anar-lo a buscar. Em va baixar amb una tele i cinquanta-mil bosses. Entre el menjar i el Dav ja quasi que no hi cabíem! Després vam fer cap a una gran superfície comercial de Reus per comprar el darrer Pro-Evolution i esperar que vinguessin el Martí i el Jaume. Més paquets... Ho vam poder fer encabir tot i ens vam posar en ruta fins aturar-nos per dinar a Benifallet; una novetat. Allà vam anar a dinar al Restaurant el Xiringuito i el cert és que ens van atendre de conya i vam menjar la mar de bé. L’especialitat de casa està en els entrants: pa torrat amb allioli. De primers ens van portar canelons, Amanida tibia i paella i de segons sèpia a la planxa i carns. Els postres també van ser exquisits amb pastís de cafè, tarta de la casa i de mango i flam. Genial! Sort que diuen que si has de conduir no mengis massa! D’allà vam ascendir fins a Pinell de Brai i vam donar un tomet per un dels cellers més bonics de Catalunya. Malgrat les ganes la senyora que ens va atendre no vam poder veure’l per dins, de manera que no vam comprar vi. Per seguir la tradició de sempre vam fer cap a la botiga de la cooperativa de Gandesa. La diferència és que vam comprar vi embotellat aquesta vegada. I ara si, directes fins a Peñarroyas mentre el dia anava decaient!
Només baixar del cotxe a Montalban per anar a encomanar el pa per l’endemà i comprar gel ja vam comprovar la diferència de temperatura respecte a Catalunya. D’allà vam baixar fins a Peñarroyas per prendre possessió de la casa i posar el menjar i la beguda en fresc. Posteriorment, vam tornar al poble gran per sopar –tal com manava la tradició- un entrepà de panceta al Milian. Però noi la sorpresa va ser brutal ja que estava tancat! Al Martí quasi que li agafa un atac, de manera que vam haver de canviar. Vam fer cap a un restaurant a prop on hi entràvem per primera vegada. Unes tapetes i uns entrepans ens vam saciar la gana. El més bo va arribar al final quan ja el bar havia tancat vam iniciar una animada conversa amb dos clients i l’amo del mateix. Tot i la certa por del David el cert és que va estar molt bé. Entre moltes altres coses vam descobrir que a l’Aragó un peó a l’atur cobra més que el seu superior a Catalunya. Què us sembla? Ens vam fer unes fotos i quan ja estàvem ben entonats vam tirar cap a la plaça de l’ajuntament per fer uns xuts! El repte era arribar amb la pilota a la part alta de l’església. I si, hi vam arribar amb alguna que altra distensió muscular i al final la bola va anar a parar a un jardí del costat. Vam pujar a l’església per fer-nos unes fotos i vam decidir que anàvem cap a Peñarroyas. Allà, mentre fèiem unes copetes vam jugar a la play. El millor moment, com cada any, va venir amb el ressopó: pavo fregidet amb all i julivert! Impagable! La veritat és que no vam tardar massa a anar a dormir. Ens vam contenir!
DISSABTE 011011 – Dinar de brasa, tarda de xerrameca i mojitos, play i sopar de brasa.
Ens vam llevar no massa tard i mentre esmorzàvem vam fer unes wii per posar-nos a to. A tocar de les 12h vam anar a buscar el pa. Total que a partir de les 13:30 h ja estàvem a punt a la magnífica àrea de lleure de Peñarroyas per preparar el foc i fer la car. S’ha de reconèixer que enguany els càlculs el menjar han estat molt més aproximats. Vam coure llom, corder, cansalada-panceta, xistorra, amburgueses, llangonissa, pollastre, pollastre adobat... i la novetat enguany va ser preparar cebes, albergínies, pebrots i tomàquets escalivats. Noi, un escàndol! Vam acabar rebentats! Tot i així vam matar la tarda fent-la petar i encampant-nos per l’àrea de lleure intentant gelar-nos amb un glaçó, amb un got a la ma de mojito, gentilesa del Jaume. Què bo que estava aquell beuratge: rom, menta, soda, llimes i sobretot sucre moreno!
Ens vam donar unes hores de descans. Mentre el Dav feia unes plays jo em vaig estirar una estona i el Martí i el Jaume –com per art de màgia- van continuar menjant i bevent. No sé com els hi va cabre! Quan em vaig llevar vam poder fer una lligueta amb el Pro que vaig guanyat jo mateix, jejeje! A quarts de nou –cap deshora- vam anar al Bar del Santiaguico, i xec, estava tancat. Ens vam quedar una mica frustrats però és el que hi ha! Encara sort en tenen que de tant en tant l’home obri en aquest racó de món! Cap problema, la casa del Dav es va convertir en bar i sala de jocs de nou! De totes maneres, no massa més tard vam anar a davant del bar on hi ha una barbacoa per preparar de nou el foc i acabar de coure la carn que havia quedat! Mentresant, amb el portàtil vam anar veient una peli o escoltàvem música. Per fi es va poder encendre el foc i vam poder coure la carn i és que queia una humitat de cavall. I quan estàvem assaborint la carn i el pa boníssim ens va venir la amable i agradable dóna del Santiguico a fotre’ns la bulla i que havíem de deixar la zona ben neta. Aquí vam poder comprovar la cara més desagradable, tancada i rància dels aragonesos. Nosaltres vam continuar com aquell qui res conscients que l’endemà hi tornaríem per netejar-ho i ja està. Com no podia ser d’una altra manera la nit la vam acabar passant fred a la vora del foc i tornant cap a casa per estar més calentets, fer unes cervesetes i jugar a la play una estoneta. A falta d’antena, play! No vam fer ressopó i és que les panxes ja estaven full equip. Sort en vam tenir de les galetes digestives que ens vam jalar abans d’anar al catre.
DIUMENGE 021011– Neteja, Puerta del Diablo, Dinar Alcañiz, Reus i Barça
El Martí i el Jaume es van llevar més d’hora i van anar a netejar la barbacoa de la nit tal com la senyora Eh! Havia indicat. El cert és que la van deixar impoluta! Després mentre el Dav i Jo arranjàvem la casa ells dos se’n van anar a fer la ruta de la Puerta del Diablo. Noi s’hi van poder acostar massa ja que el riu Martín baixava força. És la típica excursió per als nouvinguts!
Finalment, només va quedar posar les coses al cotxe i netejar bé la casa. El cap de setmana arribava a la seva fi. Ho esperes amb tanta ilu i passa volant. Així que vam enfilar cap a Montalban pensant ja en el dinar. La cosa però es va complicar. Al poble estan fent obres, de manera que a la plaça de l’ajuntament s’hi ha d’entrar i sortir pel mateix lloc. Així ho vam fer nosaltres passant per un estret carreró tot rascat en les seves parets. Quan ha havia fet quasi tres quarts del trajecte un altre amable aragonès es va palplantar davant meu amb el seu cotxe. Jo li vaig fer amablement indicacions perquè entengués que era més senzill que reculés 5 metres i no jo els trenta restants. Doncs noi, no li va donar la gana al molt cabró. Al final se li va posar un altre cotxe al darrere i vaig haver de ser jo qui reculés fins a la plaça de nou. Una altra mostra de la amabilitat aragonesa. No vull generalitzar perquè a tot arreu hi ha imbècils però aquest cap de setmana hem pogut comprovar les dues cares de la moneda: la gent amable i els amargats de torn. Bufff!
Van agafar la carretera fins a Gargallo. Allà, com també ja va sent tradició, vam aturar-nos a la botiga Los Alcores per comprar uns pernilets amb D.O de Teruel. Afortunadament vam tenir accés a la cara a aragonesa; una noia que parla català ens va atendre la mar de bé! Per moments vaig tenir la sensació que tornàvem més carregats del que havíem arribat.
D’allà no vam aturar-nos fins a Alcañiz per dinar en un lloc nou anomenat Los Alamos. Per 9 euros un diumenge ens van posar un menú del dia molt bó. D’entrant amanida de la casa per compartir, de primers remenat de bolets amb pernil i de segons bistec, xipirons, corder... De postres destaca el flam de formatge i cafès! La mar de bé. Finalment, vam enfilar el darrer trajecte fins a Reus mentre el dia s’anava fonent i la gent del meu voltant recuperava la son perduda.
A l’arribar a la nostra ciutat vaig anar deixant a la gent i ens vam acomiadar fins una altre. I per si encara no en teníem prou el Martí i Jo se la vam fotre al Flap’s per veure el Barça, com no podia ser d’una altra manera, amb unes cervesetes a les mans!
Un gran cap de setmana! Iblama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada