5 de nov. 2013

CAP DE SETMANA DE LA CASTANYADA 311011-041113




Ha estat un cap diferent i llarg. En un principi vam planificar fer una sortida a fora però al final vam decidir quedar-nos a la nostra caseta de Colldejou i la veritat és que hem estat tranquils i hem pogut desconnectar igualment.




DIJOUS 311013. CASTANYADA
Ens vam trobar a Ca la Maria per gaudir d’una nit ben especial. Mentre picaven i fèiem l’aperitiu vam preparar un foquet que amb vam agrair, i és que la humitat del mar es deixava notar tan a la vora. Amb les brases fetes vam anar coent llangonissa i el plat fort: sardines; ben salades i au, a les brases. Per acompanyar escalivat i salsa impressionant de romesco. Vam sopar plegats i la vam fer petar a aixopluc sota del porxo de l’entrada. De postres, com no podia ser d’una altra manera, panallets i castanyes acabes de coure a la flama, vinet... El problema d’aquestes vetllades gastronòmiques nocturnes és que de sobte –quan ja és massa tard- te n’adones que has menjat massa. Les digestions es fan insofribles! Per fer baixar una mica el menjar vam jugar una bona estona a ping-pong. Genial!







DIVENDRES 011013. DIA DE TOTS SANTS


És un dia estrany i més veient el temps que ja és canviant. El sol va més baix i et llevis a l’hora que et llevis sembla que ja sigui al vespre. Aquest dia sempre tens un record per aquelles persones que ja no hi són i que han format part de la teva vida. No en va a ells els hi deus moltíssimes coses. El dia abans vaig anar a fer una visita al cementiri de Reus per parlar i recordar una bona estona l’Avi Paco, la tieta Fina, la Iaia Rosa, la Iaia Maria i la Iaia Paquita. Sempre que vaig al cementiri de Reus també m’agrada buscar les tombes dels meus avantpassats i també –tot i conèixer-los- retre’ls-hi el meu petit homenatge, seguint aquella tradició que els meus avis feien cada any. Així vaig anar a veure les tombes dels meus besavis Consol i Josep i Trinitat i Francesc. També em vaig acostar a la creu que recorda la mort fatídica, als pocs mesos de vida, de les germanes del meu pare: la Paquita i la Rosita. Anar al cementeri sempre és una experiència i més si té l’encant que té el de Reus. Tombar per aquelles tombes centenàries et fa entrar en una altra òrbita. A més, ara, des de fa un temps a la part final del cementiri, pots contemplar el monument ara en homenatge a tots els difunts de la guerra civil que s’alça en blanc al cel. Impressiona! És el millor lloc que podia ocupar i sense distincions de bàndols. I mentre passejava pels carrers em vaig quedar amb un munt d’imatges. Gent gran, gent jove, gent guapa, no tan guapa... que en forma de rostres esculpits, serigrafiats o estampats, identificaven molts nínxols. I que en aquest dies rebien la visita de familiar propers o simplement d’amics que encara que només sigui un dia a l’any, es fan presents en el records dels que quedem vius.
Anar al cementiri és un exercici que s’hauria de fer sovint. Només que servís per fer-nos estimar i valorar molt més la vida que tenim al nostre davant i que moltes vegades no sabem viure en plenitud. I que la vida és un instant. Arribarà el dia que ens tocarà a nosaltres marxar-ne i aquell dia ja no hi haurà pas enrere; no podrem tornar. I pot ser que si tenim una mica de sort, algú ens voldrà recordar malgrat només sigui un dia a l’any. Hem de viure més intensament la vida!
A la tarda, quan el sol s’amaga entre uns tímids núvols, vam anar a fer una visita al cementiri de Colldejou. Vam recordar la Padrina Maria. Puges per aquella costa, passes per la restaurada Era i allà custodiat pels alts centinelles de parets blanques i lluents i al el mar i el cap Salou al fons s’alça humil però intens el cementiri de Colldejou. La gent en massa va anar a visitar els seus difunts. El cert és que no hi havia cap tomba sense el seu ram de flors i segur que no va quedar cap tomba sense la seva oració. 


Per tancar la sessió de Tots Sants, ahir amb les estrelles brillant al cel després d’una tarda plujosa i ventosa, no vaig voler marxar de Porrera sense passar pel seu preciós cementiri i tenir un record per una de les persones que més estimat en la meva vida: la Iaia Maria. Per ella tot el meu respecte i estima. S’ho va merèixer tot. Em va fer gran, em va ensenyar, va ser pacient i si, en els darrers anys de la seva vida, en aquest temps de transició cap al més enllà, jo vaig fer tot el que vaig poder per ella, però estic segur que mai vaig acabar fent el suficient per tot el mestratge i tot l’amor que ella em va saber donar. Per sempre estareu amb mi Iaia. No em deixeu!
Amb una inspiració fonda, vaig tenir un record també per l’Avi Ricardo. Tot i que no vaig conèixer-lo he après a estimar-lo.

DISSABTE 021113. ESTRENA DEL NOU FORN DE COLLDEJOU
En un dia radiant, vam anar cap al Colmado de Colldejou. Va ser un dia especial ja que la Montse i el Jordi ens van oferir les primeres fornades oficials de pa. Després d’una pila d’anys el forner Lluís que pujava el pa a Colldejou des de Vandellòs es jubila. Llavors clar el poble es quedava sense pa. En una excel·lent decisió s’ha optat per comprar un forn per a la botiga i que allà mateix es vengui pa. Però no només es venen barres de pa i baguettes i rústiques, sinó que també es ven pa rodó tallat, croissants i ensiamades. En l’estrena vam voler ser-ne testimonis a la botigueta. En gaudirem!



DIUMENGE 031113. HORTS D’EN RIC: ACLARINT COLS
Amb un vent força molest vaig anar a passar el matí a l’hort. Vaig deslligar una tira més tomaqueres –mentre el vent em va deixar-. Acte seguit, vaig voler eliminar tots els caragols i llimacs que vaig poder i que foraden literalment les cols. A l’acotxar-me vaig descobrir tot un món subterrani arran de terra. Al voltant de les cols ja consolidades n’havien sortit un munt de petitones. Així que em vaig dedicar a aclarir una mica el paisatge traslladant-les a un altre crestall. El cert és que l’hort en pic arrenques les tomaqueres queda una mica desolat, de totes maneres s’ha de dir que el que hem anat plantant i sembrant va tirant. Almenys les faveres ja treuen el cap, les bledes s’han consolidat i les escaroles també. Els porros estan ben macos i els calçots es veuen sans. Queden quatre tomaqueres xerris que encara produiran una mica més. Mentrestant, els pebrots i els albergínies encara tenen una mica de força i els carabassons sembla que hagin reviscolat com per art de màgia. Diverses carabasseres ja se’ls pot veure la forma arrodonida damunt del terra. Igualment, pastanagues i remolatxes ens continuen donant força alegries. Globalment, es pot dir que ha estat una bona temporada!







DILLUNS 041113. TROS: PREPARANT EL TERRENY
Aquesta setmana, dos mesos després, vam donar per tancada la collita d’avellanes forta. Ara queda repassar algun raconet, acostar-nos a la part més fonda del tros a veure si trobem alguna cosa i anar igualment a la part més alta a veure que, però el més bo ja està al sac i ben lligat. És una satisfacció!






Fa dues setmanes mon pare va arrencar els esquelets que quedaven de les faveres velles i les pesoleres i vam remenar una mica la terra. Ahir, al llarg del matí em vaig dedicar a muntar els nous crestalls que formen part del primer tancat, el que anirà destinat a les faveres. Vaig intentar treure al màxim les pedres que surten i hi vaig escampar una bona capa d’adob natural (AgriMartin, 30 quilos). A l’altre tancat ho vaig fer una mica diferent. Vaig fer uns crestalls igual però al centre hi vaig fer dos crestallets fondos. A sota de tot hi vaig tirar adob natural i ho vaig cobrir amb una capa de compost negre tou. Com si fos una mena de miracle en acabar aquestes operacions es va posar a ploure. Tot i que no va caure massa aigua va estar bé per poder endolcir una mica aquesta terra tan seca. Ara reposarà unes dues setmanes i aprofitant la lluna plena de la segona quinzena hi sembrarem les faves els pèsols i els alls.