L’estiu del 2017 va acabar-se amb dues trencadisses importants i una il•lusió no del tot complerta. El millor jugador de la pretemporada Neymar ens marxava al PSG i el Madrid ens passava la mà per la cara en Supercopa Espanyola. Havíem tocat fons sense cap mena de dubte. L’equip havia caigut en un pou del que ni els més optimistes ens veia capaços de sortir-ne.
Valverde però, com les formiguetes, sense estridències, sense histèries i amb molt treball, va bastir una nova base amb el que li havia quedat. Es va incorporar a l’equip una de les promeses del futbol francès, Dembelé.
Lamentablement, el noi entre les lesions, la pressió i una certa por no ha acabat d’esclatar. Ni molt menys ha estat un indiscutible, tot i que ha deixat algunes aparicions màgiques i esperançadores. Valverde va optar per muntar un equip sòlid des del darrere amb un 4-4-2 i moments de 4-3-3. Un dels onzes més repetits ha estat aquest: Ter, Alba, Umtiti, Piqué i Sergi Roberto en defensa, Busquets, Paulinho, Rakitic i Iniesta al mig i la davantera per Messi i Suàrez.
Defensa més aculada (massa pel meu gust ja que majoritàriament defensàvem des de dins de l’àrea), amb Alba pujant la banda i Roberto sovint reforçant el mig camp. Doble pivot al mig amb toc i sortida (Busi), contundència i arribada des de la segona línia (Paulinho). A tres quarts, el toc i la màgia d’Iniesta i Rakitic ajudats sovint per Messi que davant es complementava amb Suàrez. Així vam començar les primeres competicions i van tancar la primera volta amb una solvència sorprenent i donant la talla a tots els camps de la lliga amb victòries i empats de mèrit. Només recordar la victòria brutal al Bernabéu per 0-3 abans de Nadal.
El cert és que Valverde ha estat poc amant de les rotacions i crec que això ens ha passat factura en el moment clau de la temporada. Amb una distància important solidificada en la lliga, aconseguírem classificar-nos per la final de copa.
Val a dir que l’arribada de Coutinho va fer molt de bé a l’equip malgrat no poder jugar la Xampions. La Copa sobretot, va constatar que molts jugadors que tenim no tenen ADN Barça. Ha estat desesperant veure jugar Digne, Gomes o Mina i m’han faltat partits per gent com Denis Suàrez. En canvi, la sensació que em queda amb Alcàsser és que ha complert (tot i que justet) i que han escapçat i marejat Vidal. A Semedo li ha donat la confiança tard i Vermaleen ha fet una brillant temporada. Mentrestant, els dos equips de Madrid semblaven seguir l’estela dels culers però clar, cada mínima ensopegada d’ells, era resposta amb una ampliació de punts. I així va arribar el moment clau de la temporada; rotacions en lliga de ‘colchoneros’ i ‘blancs’ mentre nosaltres apostàvem per seguir amb la dinàmica dels 13 jugadors. El deliri imperdonable de l’entrenador va fer que en l’eliminatòria contra la Roma, a la tornada essencialment, l’equip tècnic fes canvis en l’11 titular trencant així l’equilibri que havien donat Sergi Roberto al lateral i reforçant el mig i Paulinho al doble pivot. A Roma va ser Valverde qui va llençar l’eliminatòria a les escombraries. La derrota a Itàlia fou imperdonable! Quedàvem fora de la Copa d’Europa per ls nostra pròpia inoperància. Va arribar així la final de Copa, en la que vam passar la mà per la cara al Sevilla (5-0).
Un títol però que no et dóna cap prestigi i menys en el format en el que està. I finalment vam aconseguir la Lliga deixant el Madrid a 19 punts de distància.
La segona gran derrota va arribar al no poder completar una temporada sencera sense perdre un partit. Messi aconseguia la pilota d’or com a màxim golejador d’Europa.
Quedava altrament una darrera punxada: el Madrid es feia amb la Copa d’Europa, arribant a la final gràcies a un munt d’irregularitats arbitrals però guanyant-la justament i amb bon futbol. Així mateix, l’Atlético de Madrid es proclamava campió de la Uefa League, deixant ben alt el nivell del futbol espanyol i també deixant ben paleses dues coses. Primera l’indignes que van ser el Marsella i el Liverpool en les finals. I segona; l’únic equip capaç de plantar cara al Madrid -i fins i tot golejar-lo- és el Barça.
Iniesta s’acomiadà de l’afició amb un homenatge sentit després del darrer partit a casa de lliga. Se’n va un dels millors productes de la Masia. Un jugador decisiu i màgic al camp però que ha volgut passar desapercebut fora d’ell sempre. Va acomiadar-se el jugador amb més trofeus a la lliga espanyola: 35. Igualment vam dir adéu a una persona aplaudida a tots els camps d’Espanya per ser una dels integrants de la millor roja també de la història. Amb Iniesta la reflexió sobre la Masia és inevitable. Des de la marxa de Guardiola s’ha abandonat i no s’hi ha confiat. Mentre que el Pep va confiar la base de l’equip en jugadors de la pedrera, els entrenadors posteriors no hi han confiat més que per jugar partits sense transcendència. Posicions com les dites anteriorment com les de Digne, Gomes o Mina podrien haver estat suplertes per jugadors de casa, així com la figura del segon porter.
Aquests temporada 2017-2018 serà recordada pel fort component reivindicatiu que s’ha viscut a Catalunya. En tot moment l’afició del Barça no ha volgut callar davant la barbàrie de l’Estat en contra. En tots els partits a casa els crits d’Independència amb 17:14 ha estat constant. Amb l’empresonament dels governants de la Generalitat la gent va afegir el cant de ‘Llibertat presos polítics’. El dia del referèndum l’1 d’octubre ens van obligar a jugar a porta tancada al Camp Nou. Hem hagut d’aguantar tot tipus de manques de llibertat com prohibicions de peces grogues a la final de copa, expedients per llençar globus grocs o requisa de banderes. El punt màxim de deliri va arribar a la Copa de la Reina on des de la federació en la figura del seu president es va voler coartar la imatge de veure envoltada la copa amb la senyera.
La capitana i portera Laura Ràfols desoint la imposició va fer-la voleiar enganxada a la copa. Lamentable!! Lamentable també que les noies ni cobrin per guanyar aquest títol en ple segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada