CAP DE SETMANA DELS 42 A SIURANA 15-170618

Doncs si! Ben enganyat em va dur a Siurana a passar el cap de setmana. Em convenia una mica de pau i sobretot desconnectar de les ‘fieres’. És molt dur mentalment ser profe! En fi! Així que vam arribar al vespret a Can Font; una casa rural preciosa, impecable, just davant de l’esglesiola romànica. I vam arribar en aquella hora on el poble es va quedant en el silenci i en la foscor. Primera posta de sol als peus de la carena, amb la llum extingint-se al Monsant mentre la creu i l’esglesiola se siluetaven en la immensitat. Quin plaer! Assegut a les roques, vaig testimoniar com la lluna guanyava la partida en la nit i en un petit filet encara creixent, lluïa. Sopar a la caseta, vinet i nit... molta nit! Passejar-se pels carrers en la solitud i la pau de les primeres hores. Sentir des de casa el raig incessant de la font vessar. Udols de fons! Estrelles! Paradís! Llit nou, tou... però va costar adormir-me. Fresqueta agraïda! Dormir tapat encara al juny!

De nit encara, llevar-me i tapar-me per presenciar la sortida del sol. Quina meravella. Surt per darrere del castell, per Prades -com si diguéssim- i et deix retallada la silueta magnífica de les ruïnes. Uns nuvolets van acabar se deixar el cel perfecte. Els primers rajos lentament van acabar il•luminant trossos de les parets centenàries de les cases. I amb la vista corpresa encara, un bon esmorzar, calçar-se bé i d’excursió pel camí de Prades. L’alçada no és impediment per trobar-te vinyes i camps conreats. A la dreta el riu Siurana circula fins a desembocar a l’embassament; darrerament tristament buit! D’allà graus afilats es pengen damunt del cingle. Molt recomanable arribar-te fins al masos d’en Barba, avui amargament en fase d’ensorrament. L’espectacle que allà et trobes és únic però; hi ha l’alzina més gran del Priorat. És senzillament impressionant! Al seu voltant n’hi ha almenys dues més increïblement altes i majestuoses. En total més de vuit quilòmetres! Benvinguts siguin! Amb una gana que m’arbolava vam fer foquet i brasa per coure llonganissa. Brutal! Migdiadeta merescuda i dutxa reconfortant. Al vespre vam anar a l’església on els amics de Siurana feien un homenatge a la família Roig-Bonet i sobretot a en Ramon Roig per l’estima que va demostrar per l’entorn. Així es va crear la fundació Siurana. Amb tot, dins d’aquesta meravella de recinte amb tanta història dins de les seves parets, vam evadir-nos escoltant en directe un bell trio de corda (violí, guitarra i violoncel). Mentrestant, poguérem perdre la mirada en els detalls de l’interior; els 8 llantiols recordant els pobles del voltant, la mare de Déu; que per cert, cal recordar una anècdota curiosa d’ella. Es veu que la volien cobrir junt amb el nen el qual tenia la mà aixecada. Es veu que van cobrir la mà i en van posar una de nova. Total que l’any 1979 van robar la talla. Si es trobés tindria tres braçoa. En finalitzar el concert cerveseta a l’Acàcia i a presenciar la segona posta de sol des de la zona del refugi. De fet te la miris des d’on te la miris és impressionant! Nit de descans intens!

I així vam assolir el diumenge. Esmorzar a la terrasseta i visita guiada dinamitzada per Siurana amb el Còdol. Primer explicació a la zona del Refugi per conèixer l’evolució geològica de l’àrea. D’allà a les restes del castell musulmà que te’l miris com te’l miris et deix bocabat. Salt de la Reina Mora amb llegenda i sorpresa inclosa. I per acabar explicació final a l’esplanada de l’església. Arribava així l’hora de dinar! Cotxe i cap a Can Pep al pantà. Hi havia una darrera sorpresa reservada. En arribar, la família ens esperava tot fent el vermut. Entrada apoteòsica de l’amfitrió -és a dir, jo- uns quants nervis, dosi d’emoció i molta gana. El menú s’ho va valdre. Primer pica pica amb patates i olives, amanida complerta, arròs de conill i carn a la brasa amb escalivada i patata al caliu. Ah, i tot de proximitat i ecològic! Arribà el moment del pastis i les postres. Pastís d’aniversari amb les corresponents espelmes amb el 4 i el 2. Mare meva com passen els anys! Cafès i cap a Siurana de nou per acabar de matar les darreres hores de sol, tot donant un tomet amb la família.

Arribava així l’hora dels adéus. 72 dues hores amb una felicitat plena que arribaven al seu final. Tot és millor si és breu i intens! Un cap de setmana que mai oblidaré! Moltes gràcies amor meu! Per molts anys!