LA BARRERA DELS TRENTA

Fa uns anys, quan passava aquells estius a Porrera, jugant a futbol, corrent amb els meus amics, caçant “granots,”emprenyant a les àvies… quan tenia temps lliure, pensava què faria quan creixés. I sentia els grans que parlaven dels fills i de la família. Què bonic era! T’ho imaginaves tot com un conte de fades. Estudiaria, faria una carrera, tindria novia, seria metge o arquitecte; tindria una bona feina, un cotxarro, em casaria amb la més guapa, tindria fills, aniria al camp del Barça, viuria en un xalet... Com aquell qui no vol te n’adones que han passat més de quinze anys des que vaig fer aquests pensaments. Tal com deia l’àvia Maria als seus ben entrats vuitanta anys: -“la vida m’ha passat depressa. Encara recordo...”. I si!. Han passat els anys. La vida ha transcorregut fugaçment i començo a tenir la sensació que entro en la dinàmica d’explicar algunes batalletes.
Tot m’ha anat bé de moment. Vaig estudiar i me’n vaig sortir. Estic d’alguna manera casa’t. Tinc una feina que m’omple. He gaudit de la meva família i dels meus amics. Estic a gust fent el que faig i amb la gent amb la que comparteixo coses; exceptuant alguna que altra vegada que m’he emboirat perquè he considerat que s’hagin fet les coses correctament. Què més vull? Doncs bé! Noto al meu interior una nova sensació. I aquesta sensació s’està convertint en un dilema. Tinc 32 anys i no se si estic més a prop de la separació o de tenir fills. I és el que darrerament ha succeït al meu voltant. Dels que conec, alguns –encara que em costi creure- han tingut fills. I donen lliçons de com s’ha de fer. S’hem fa estrany si penso amb la vida que han portat. Doncs bé, tenen uns nens i nenes meravellosos, plens de vida, de noves il’lusions, riallers... perquè no dir-ho també; emprenyadors, pixaners i caganers. I jo als meus 32 anys no m’hi veig. I sento la gent més gran que d’alguna manera se‘n fot i em diu: -“jo a la teva edat ja en tenia dos de fills”-. I anem a dinars familiars i veig els petits com emprenyen i com es comporten; i no volen menjar; i quan tenen el plat rasquen al del germanet petit; i criden, i s’embruten... Quan comparteixo estones amb ells estic a gust. Gaudeixo de la seva vida, rialles, bromes, jocs... I me n’he alegrat profundament quan m’han comunicat que sóc padrí per partida doble. Jeje! Més despeses! però tard o d’hora entrego el seu fill a sa mare o a son pare i torno a recuperar aquella llibertat que t’han m’omple; aquell silenci; aquella pau, aquella despreocupació; aquella llibertat. Fins i tot m’he arribat a plantejar si és normal que pensi així. Dec semblar egoista; com un extraterrestre. Quan ho dic la gent em pren una mica com un sonat –els més grans-. Ara tinc una llibertat que de l’altra manera no tindria. I gaudeixo de la parella, dels amics, dels nens –quan els tinc-, de la família al màxim... no necessito –de moment- tenir fills.

Desgraciadament, veig que les parelles del meu entorn es van separant. I els que semblaven més avinguts són els que es foten les clatellades més fortes. És per fotres cops de cap a la paret veure que gent que portava anys junts es casen i cap de poc se separen; o s’ajunten i ho deixen al poc temps. Com pot ser això? No m’entra al cap! És difícil veure els amics comuns com fan mans i mànigues per portar-se bé amb l’un i l’altre, i és que clar; ells eren amics dels uns i dels altres abans de ser parella. Ara amb la separació queda tot –o quasi bé tot- trencat. I la màgia de molts moments se’n va. Quedant arreplegada en el record o en fotografies inesborrrables. Si mai em separés hauria de llençar discs durs sencers de fotos al foc! Ai déu meu!
El dilema que em persegueix és saber on estic: si més a prop de tenir fills o de separar-me. Em sembla que afortunadament acabaré omplint-me la vida amb, quan així ho indiqui el rellotge biològic, d’una baldufeta emprenyadora. En fi!