Punt de Partida: Gandesa. Calia anar a l’oficina de Turisme per preparar unes bones excursions (recordar que ara l’oficina està integrada al Consell Comarcal). Per anar obrint boca vam pujar fins al coll del Moro per tenir una bona perspectiva de la zona: serra de Cavalls i Pàndols, la plana de Gandesa i al fons els Ports. A dalt hi ha les restes del que va ser un assentament ibèric (es pot veure de fora però només; hi ha tanques i l’estan reformant). D’allà vam fer cap a la Fatarella, travessant per camps immensos, plens de vinya i parcs eòlics. En aquest poble està bé fer la ruta dels perxes i visitar l’església de Sant Andreu. Si vols es pot menjar un completíssim plat combinat i unes olivetes de la terra al Bar del Casal del poble. Havent dinat vam anar un tomet per Vilalba i els Arcs, on pots seguir un itinerari del setge que es va viure en la zona durant la Guerra Civil. De fet, al llarg de la Terra Alta, pot seguir diversos itineraris per recuperar la memòria històrica. D’allà a Batea, un poble que ha fet famós el Quico el Celio amb la mítica cançó “Lo vi de Batea”. I renoi, es molt bonic i està molt ben conservat. Si puges per la plaça a banda i banda i tens arcs de tot tipus i arcades amb raconets plens de flors i amb perxes laberíntics. Pujant pots entrar a la capella del Portal –amb una llarga història a les seves espatlles d’enderrocs i amb un edifici que ha fet diferents funcions- o a la capella de Sant Roc. Arribat a la part alta impressiona l’església de Sant Miquel. De dins és immensa. No pots marxar de Batea, mentre mentalment ressegueixes la lletra dels Celio’s, sense acostar-te a la Cooperativa, fer uns tastets de vi i emportar-te a casa un dels millors vins de la nostra terra.
De Batea vam anar baixant. El paisatge mentre avançàvem cap a Bot anava canviant; les oliveres cada es feren més constants. Unes oliveres mil·lenàries o centenàries –és igual- però que han estat testimoni mut d’una terra preciosa que lamentablement ha hagut de ser testimoni d’un dels moments més lamentables de la història d’Europa: la Guerra Civil. Els camps estaven esclatant amb flors de tot tipus que contrastaven amb una terra llaurada amb un fort marró. Tot baixant al fons et queden dos enclavaments fantàstics com són les muntanyes de Santa Bàrbara a Horta i al fons les Roques de Benet. No sé com aquests grans directors de cinema no s’han fixat en aqueta zona per gravar una pel·lícula fantàstica. Bé, a Bot vam entrar a l’esglesiola de Sant Blai i vam pujar fins a l’ermita de Sant Josep per veure la vista. Al nucli encara es poden veure una silueta i un escrit que han romàs des de la guerra. A la part lateral de l’església fa uns anys hi havia un monument a los caídos; ara ja no hi és. Està bé que es recordi la pobra gent que va haver de viure el conflicte però crec que és just recordar els uns i els altres. Abans de marxar, quan la tarda va caient, sobretot amb el bons temps, el banc de davant de l’església es va omplint de gent gran a fer petar la xerrada i a veure com els cotxes passen per la carretera que travessa el poble.
A partir d’allà la carretera va ascendint fins a guanyar el turonet sobre el que s’aixeca un dels pobles més bonics del món: Horta de San Joan. Com que ja era al vespret no ens hi vam aturar, vam seguir fins a Arnes. A l’esquerra et queden les Roques de Benet; són imponents! Amb pocs minuts vam ser al poble, allà vam anar a retrobar Can Barrina on ens vam allotjar. Altament recomanable; bona situació, bon menjar (ull amb els postres) i bona atenció. Van deixar les maletes i vam anar un tomet pel nucli. Vam agafar la posta de sol. Al fons es veia Horta il·luminada pels darrers rajos dels dia amb la muntanya de Santa Bàrbara i a la nostra dreta hi quedava tota la serra dels ports que, amb la mateixa llum del crepuscle, havia adquirit un to vermellós. La serra però poc a poc es va anar tapant a causa del serè, pràcticament no la veuríem més fins a la partida. D’Arnes és interessant donar un tomet pels seus antics i estrets carrers plens de portalades antiquíssimes, escuts i trucadors. Cal passar per sota dels seus Portals, observar les restes del castell gòtic, entrar a l’església de Santa Maria Magdalena, seure una estona a la plaça per veure l’edifici renaixentista de l’ajuntament i deixar passant el temps veient la vista des de la Barana o assegut al Casal del poble. Evidentment però, un dels seus encants és que és un punt d’entrada als Ports, i hi ha senyalitzades moltes rutes. Ah, i abans de marxar no ens oblidem de comprar un potet de mel.
Perxe de la Fatarella
Villalba i els Arcs
Batea
Bot
Arnes
DIMARTS 190411
Iniciàrem en segon dia ben esmorzats i amb ganes de fer alguna de les rutes de la zona. El temps havia canviat una mica i s’alternaven el sol amb estones de núvols; ideal per caminar. Vam anar fins a l’Àrea de la Franqueta d’es d’on vam fer tres excursions: la de la Cova de Picasso, la del Mas Quiquet i la del Mas de Corretja. En aquests indrets hi va passar una part de la seva vida Picasso. Són tres excursionetes que es poden fer en un matí amb una dificultat baixeta i per ser fetes tot xino-xano mentre observes els boscos de pins i alzines i la diversa flora de voltant. Tot baixant de la zona està bé fer cap directament a Horta; et queda una vista de les Roques de Benet i del poble impressionants. A més si hi pots anar a la primavera ho veus tot florit. És preciós! Com que encara quedava una estoneta abans de dinar vam visitar el convent de Sant Salvador d’Horta. L’església es va fundar en temps dels templers i posteriorment hi habitaren hospitalers i franciscans. En aquella època hi va arribar Salvador Pladevall, un frare que fugia de Santa Coloma de Farners pels miracles que obrava. L’home buscava l’anonimat però davant l’envergadura dels seus actes va convertir Sant Salvador en un lloc de peregrinatge. El conjunt ha estat restaurat en els darrers anys. En destaquen l’escalinata i la Portalada d’entrada, l’església de la Senyora dels Àngels i el claustre de dos pisos. No us perdeu la vista que hi ha d’Horta i si us hi veieu amb cor pugeu a la Muntanya de Santa Bàrbara.
-“Tot el que sé ho he après a Horta”-: PICASSO. Perquè uns dels genis pictòrics del segle XX faci aquesta afirmació vol dir que va quedar corprès amb Horta, i és que no hi ha un racó –de la part antiga és clar- al que no valgui la pena dedicar-hi la nostra atenció. D’entrada dir que per menjar està molt bé fer el menú del Bar Casal. Amb la panxa plena i havent reposat una estona és imprescindible voltar per la part antiga. Amb el bon temps, després de dinar, la gent s’està a casa; és el moment ideal per tombar fins i tot diria silencionsament, pels carrers d’Horta. Des de la plaça Catalunya està pujar pel carrer Bonaire passant pe la casa de la Moneda i contemplar els arcs, les portalades i les balconades i finestres antigues que hi ha. D’allà pots donar el tomb per darrere per fer cap definitivament a la plaça de l’Ajuntament tota porxada. En ella hi destaquen el propi edifici renaixentista del consistori i l’Església de Sant Joan. Si tens una estona llarga està bé anar al Centre Picasso i deixar passar el temps un ratet mirant el paisatge i l’entorn.
De sobte va sortir el sol i fins i tot va fer caloreta, així que vam decidir arribar-nos a Vallderoures; un altre poble preciós de la franja. És recomanable fer cap a la part baixa del poble, a l’altra banda del riu ja que tens una vista des del pont amb el Castell i l’església de Santa Maria la Major al fons. Si entres pel pont de pedra et trobes el portal de Sant Roc que dóna accés al recinte antic i la plaça amb l’ajuntament també d’estil renaixentista. Llavors pots pujar per qualsevol dels carrers que tira amunt per accedir a la part alta. És un nucli que respira història i grandesa al mateix temps. Antigament va ser un dels enclavaments a la vora del riu Matarranya més importants de la zona a cavall entre Catalunya i Aragó. Arribes a la part alta i et trobes l’església. Té una bonica portalada amb escultures i el seu interior recorda molt Sant Pere de Reus. Sortint a l’esquerra pots accedir al Castell-Palau; és imprescindible entrar-hi. Has de comprar una entrada que et permet entrar al Castell i a l’església. Aquest edifici és d’estil gòtic. Inicialment va tenir una funció defensiva en la reconquesta però posteriorment es va transformar en Palau Arquebisbal del Bisbe de Saragossa. Ostres, cal pujar fins a dalt de tot a la zona de les “gorfes” on es veu que assecaven el gra, tens uns vista increïble del poble, dels ports i dels muntanyes dels voltants. No es recomanable pels qui tenen vertigen! Un dia completet que el vam acabar amb un bon sopar, una bona dutxa i un bon descans!
Sant Salvador d'Horta de Sant Joan
Racons d'Horta
Vallderroures
DIMECRES 200411
La climatologia es va anar complicant. A la nit va ploure a estones i l’ambient havia refrescat. Malgrat tot vam decidir fer l’excursió del Riu Estrets. Amb uns núvols amenaçadors i escapant-se gotes vam iniciar-la. Pots anar amb cotxe fins a una zona d’aparcament i allà amb una horeta fas la ruta. Puges pel costat del riu Estrets i pots veure com amb els anys ha anat configurant diverses concavitats en la roca en forma d’olletes ideals a l’estiu per banyar-s’hi. Hi ha un munt de salts d’aigua. És un congost que es va estrenyent amb unes muntanyes imponents sobretot a la part esquerra. Unes muntanyes que són aprofitades per escaladors per ascendir-hi. Si tens sort és un dels punts on hi pots veure cabres salvatges i altres animals autòctons de la zona. D’allà vam fer la segona excursió del dia fent cap al Toll del Vidre. És un gran forat que el riu ha anat teixint ple d’aigua que hi accedeix amb un bonic salt. A l’estiu es converteix en una platja pel que es veu! Amb la pluja a l’esquena vam decidir dinar a l’hotel i esperar a veure si el temps s’aclaria. I si, després de dinar el temps es va aclarir una miqueta i vam poder passejar per Horta i per Arnes tot esperant l’hora de l’inici de la final de Copa del Rei. Quina llàstima, Barça! Com que les coses no van anar massa bé i la pluja ens acompanyava vam anar a dormir d’hora! Demà serà un altre dia!
Congost del riu Estrets
Toll del Vidre
Muntanya de Santa Bàrbara amb el Convent de Sant Salvador
Roques de Benet des d'Horta
DIJOUS 210411
Una mica tristos ens vam llevar –entre el futbol i el temps- però ningú no ens va lliurar d’un bon esmorzar reconfortant. Vam fer les maletes i vam deixar els Ports amb una gran recança la veritat. Vam enfilar cap a Prat de Comte. Llavors vam poder veure els terrenys que es van incendiar amb l’incendi del 2011. Es van cremar unes dues mil hectàrees de massa forestal i es va haver de lamentar la pèrdua de diversos graf bombers però per res es va veure afectada la zona de major interès dels Ports. Es veu que hi va haver molta gent que amb l’incendi van deixar d’anar a Horta i Arnes. Us puc ben assegurar que no s’han vist afectades pel terrible succés. És més a la zona cremada s’hi ha dut a terme diversos treballs per treure la fusta malmesa i recuperar la zona.
Arribats a Prat està bé pujar pel carrer principal, passar pel portal i fer cap a la part alta on hi sobresurt l’església de Sant Bartomeu. El que si val molt la pena és baixar fins a l’antiga estació de tren d Prat i anar caminant durant un quilòmetre fins a la Fontcalda. Antigament es va planificar i fer una línia de tren que unia la Puebla de Hijar amb Tortosa per facilitar-ne l’intercanvi i el comerç, i tenir una sortida al mar. Va ser una línia que va costar uns trenta anys construir-la i només va estar en funcionament uns trenta més. A partir dels anys 70 va caure en desús. Doncs bé, la Terra Alta, aprofitant traçat planer de la via va decidir asfaltar-ho i habilitar-ho perquè la gent hi pugui circular en bici o a peu. Una iniciativa magnífica. Doncs bé vam arribar a la Fontcalda. A la part esquerra –venint de la via verda- hi trobem un petit congost per on passa el riu Canaletes; cal donar-hi una passejada! La zona està molt ben considerada ja que en brotlla aigua a 28 graus i s’ha convertit en un balneari. Evidentment, no pots marxar sense retre un petit homenatge a la Mare de Déu. Finalment, vam tornar a ascendir fins retrobar la via verda i vam agafar el cotxe fins a Pinell de Brai. Vam donar una volteta pel poble d’on cal recalcar les cases penjades –damunt del turó- i les cases caigudes, que es diuen així perquè van caure a causa dels bombardejos que hi va haver en la Guerra Civil. És un poble força empinat, hi ha moltes fonts i flors pels carrers i pots observar alguns porxos interessants. L’Atractiu més gran el trobem en la Cooperativa del Vi. Si es pot està bé poder visitar-la; una veritable obra d’art. I pels qui admirem el bon menjar és imprescindible anar a dinar a Ca l’Àngel i demanar plats de la Terra.
La sortida la vam tancar acabant de descendir fins a Miravet; un poblets que té uns racons als peus de l’Ebre força interessants. Han arreglat els carrers però la part del poble que toca al riu està una mica deixada amb cases que semblen ruïnoses. Si teniu temps pugeu i visiteu els castell templer, la vista que hi ha és excepcional. Ah, i no podeu marxar d’aquestes terres sense comprar un càntir típic.
I res, poc a poc van anar enfilant la N-420 direcció a Reus. Han estat uns dies tranquils i en un dels entorns naturals i paisatgístics més impressionants de Catalunya. Us el recomanem ferventment! Iblama
Fontcalda
Via verda i estació de Prat de Comte
Pinell de Brai - Cooperativa-Celler
Miravet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada