PUJADA A LA MOLA 130809

I si! tot i que la nit anterior vam tenir sessió de pro al casal, després del cinema a la fresca, a les nou, amb força puntualitat, ens trobàvem a la plaça Sitjar. Ja es veia que el dia prometia. Llàstima de la mica de boirina que molestava la vista perquè el dia fou esplèndit. Així doncs vam ascendir pel camí fins al Coll de Guix. La pujada es força amena. A més els voltants del camí estan molt ben cuidats i nèts després de la neteja que hi han fet. A la part esquerra sempre ens acompanya la Serra de Llaberia amb el seu paisatge canviant. Segurament, l'últim tram és el més costerut i complicat. En pic arribes al Coll del Guix tens una visió preciosa de la serra i una imatge diferent de la Mola. És increïble veure com les muntanyes i les serres tenen unes perspectives tan diferents en funció des d'on les miris. Per cert! vam fer una primera paradeta.

A continuació s'obre un caminet planer que passa pel mig del bosc abans no s'inicia la part més dura del trajecte que és l'ascenció final a la Mola. És mitjanament dret i hi ha força pedra lliscant. Això fins que arribes a mig camí. Fa pujada però hi ha una mena d'herba seca entre els centenars de roques que treuen el cap. De vegetació poca. La següent parada la tenim a la zona de la gran bassa; avui en dia quasi seca entre la set de les cabres i la poca pluja que hem tingut darrerament. És bonic mirar a la part esquerra on pot veure part del Priorat governat pel Monsant. Per aquesta zona encara es conserva una mina de pluja natural impressionant. Està feta de pedra a través de la qual es filtra l'aigua. Es veu que la gent que habitava per aquestes contrades agafava aigua d'aquí. A continuació uns metres més amunt arribes a la zona de la fortificació carlina. A la cinglera es veu Colldejou petit, petit, petit...

Vam esmorzar i vam esgotar les existències d'aigua, de manera que vam haver de passar a beure vi blanc de Cal Pla. A les alçades encara és més bo. Ens vam fer la foto de rigor i després de contemplar un paisatge únic fins al mar, de nord a sud i de l'est a l'oest, vam començar el descens per la zona de la font freda. En aquell moment si que la calor apretava de valent. A més el descens és força accidentat ja que hi ha molta preda solta i això dificulta molt l'estabilitat de les cames. De totes maneres al cap de mitja hora llarga, havent passat pels bosquets d'alzines de les tossetes, arribàvem a la font freda. Quina aigua, xec! El nom li escau de conya! Freda, freda! Vam reposar una estona i és que els bessons ja anaven prou carregats. I d'allà a Colldejou, per un senderó planet. Als voltants de la una del migdia tréiem el cap al poble des de dalt del turó. La vista que es veu fa que el poble encara sigui molt més gran del que és. I així donàrem per finalitzada l'excursió. Per cert vam acabar a la piscina. Iblama