QUAN TOTHOM VOL QUE FACI BO, JO TINC GANES QUE NEVI!

AUTOR I FOTO: Iblama

No és que ara hagi descobert Amèrica; ja fa temps que en sóc conscient. No sé si ho dec portar als gens o és que m'he anat construint aquest edifici a base d'anys. Com més va més ganes tinc de fer el contrari del que fa la gent del meu entorn. I compte! hi ha moments que en lloc de tirar endavant tiro enrere. Ja sé que en molts moments visc de la idealització i la nostàlgia; no ho puc evitar! Més m'estimo pensar en moltes de les coses que he fet fins ara -i procurar per seguir fent-les- més que no pas fer càbales sobre el que seré i el que faré en un futur. He arribat a la conclusió que el demà se me'n fot! Estic aquí i amb el que tinc i amb la gent amb la que convisc estic de conya; fins que algú segur que ho espatllarà. Curiosament l'estadística "patillera" de la meva experiència em diu que quan un o una passa de la solteria a tenir parella o en la seva vida hi ha algun canvi tipus "tenir fills" tard o d'hora acaben transformant-se! I sempre acostuma a ser perquè la gent vol més i no es conforma amb el que té! I llavors és quan es produeix un canvi en les prioritats en la seva vida i passes a ser "RES".
La gent és diametralment diferent de mi; volen més i més i més. Jo m'he anat conformant amb el que la vida m'ha anat obsequian

t. I ho he rebut com un regal i els regals són per gaurdir-ne. Mira el que m'omple: veure un partit de futbol, passar hores davant l'ordinador fent el que em doni la gana, escriure, llegir tranquil, anar al mas i assaborir aquella pau, beure aigua de la mina, mirar el riu, estar amb els amics, fer el dinar, ajudar a la gent de repàs, estar amb mons pares i sogres, saber que hi ha una persona a la que estimo i fer-me evident que ella també m'estima, esperar el cap de setmana, no treballar el divendres, anar al corralet, anar al Racons i jugar amb la Negrita i el "Cachorro", fotre'm un bon dinar... I podria continuar amb milers de coses que segur que un altre veient-les es fotria les mans al cap i em diria que com pot ser que un paio de 35 anys faci aquestes bajanades. El que faig és que em menjo i paeixo la vida assaborint-ne els instants, els amics, les amistats, els nens, el futbol, una acampada, una xerrada... el que faci falta! I m'hi implico com si en allò m'hi anés la vida. Qui ho fa això? Primer perquè em sento feliç amb aquella persona i segon perquè m'omple fer feliç als que estan al meu voltant. La resta poc m'importa. M'importa un rave tenir diners o no! Faig el mínim per tenir de tot i em sento extraordinàriament recompensat. I veig que al meu voltant la gent fa viatges a països llunyans amb maletes buides per tornar amb les maletes plenes de roba de marca i farda... i després em diu que no arriben a final de mes o que no poden fer segons què. M'indigno veient que a repàs molts pares em demanen descomptes i acabo descobrint que el nen té PSP, plays i mòbils d'última generació. Que molts treballen un munt d'hores per tenir encara més i més calers per poder fer això i allò, i veus que no tenen temps ni per actualitzar la llibreta del banc.
I l'edat? l'altra hàndicap. Clar amb 33 anys ÉS OBLIGATORI segons les lleis establertes tenir casa, cotxe, anar a votar i tenir fills. Jo de moment RIEN DE RIEN. I com més va menys ganes. No en tinc cap intenció! Sóc immensament feliç per com sóc i pel que faig, per dues senzilles raons: perquè intento bàsicament ser feliç amb el que sigui i perquè intento no fer als altres el que no m'agradaria que em fessin a mi. I xec funciona! Si faig una cosa la faig perquè la sento no per obligació o perquè em toca fer-la. Segur que molts em critiquen a l'allunyar-me de la línia del correcte però ja et dic jo que continuaré sent com sóc a vegades potser desitjant que nevi quan tothom vol que faci bo, ja que aquesta és la fórmula que m'acosta a la felicitat.