Plou a bots i barrals. No hi ha massa trànsit. És a tocar de la una de la matinada. Agafem la ronda de Baix . El cel està com emblanquinat. A l’hora de triar la carretera bona com sempre m’equivoco en aquest tram i encara complico més la cosa ja que agafo la A-2 en direcció a Lleida; sort que també hi posa Martorell. El problema és que a mesura que tirem amunt la cosa encara es complica més. Poso la llum anti-boira, engego a la màxima potència els neteja-parabrises i redueixo la velocitat quasi a cinquanta. No s’hi veu massa, per no dir gens. Les línies de la carretera queden ofegades sota la intensa pluja. Hi ha una mica de nervis a la cabina. Jo estic més o menys tranquil. M’ennuvolo i em deixo dur per la gran nit que acabem de viure. He pogut tornar a escoltar en directe les cançons de SAU i en un marc preciós: el Palau de la Música Catalana. Aquest 2011 quedarà gravat en la memòria gràcies als dos grans concerts que hem pogut presenciar: el de Sopa a Tarragona i el de SAU a Barcelona. Tant de bo el Pep Sala i els seus decideixin repetir l’actuació d’ahir a la nit, realment és un espectacle imprescindible pels que ens em fet grans amb les lletres dels grups catalans com bandes sonores de les nostres vides. A l’igual que Sopa, Els Pets, Sangraït, Lax’n, Lluís Llach, Joan Isaac entre d’altres SAU ha estat un dels referents de la meva adolescència; i per mi personalment el millor. Amb les seves lletres vaig plorar la mort del meu primer familiar, el meu avi Paco. Durant molt anys no vaig poder escoltar de cap manera la cançó Els dies passen ja que em feia recordar vívament la mort del meu avi. De la mateixa manera però vaig començar a entendre allò de les quatre barres Encara que siguin de bar, Onze de setembre. Em vaig enamorar moltes vegades platònicament amb tantes i tantes cançons com Glòria, la Cançó de la noia de l’altre cantó del bar... i em vaig enamorar definitivament amb el Boig per tu. D’adolescent, en una de les múltiples acampades estiuenques que fèiem amb la gent de Porrera (amb el Guatki), vaig conèixer una noia meravellosa que es deia Laia. No sé ben bé si em vaig enamorar d’ella, el que si sé és que em va captivar una manera de ser i fer les coses: la seva. El seu amor no va acabar mai de ser correspost –com sempre-. Ens enviàvem cartes i parlàvem diàriament per telèfon però noi “la distancia es el olvido”. Ella era de Molins de Rei i jo era de Reus, de manera que poc a poc ens van anar oblidant l’un de l’altre. Des d’aquell darrer dia, aquella darrera nit, que ens vam veure a Espot damunt de les lliteres abans d’adormir-nos, vaig pregar perquè m’enviessin un àngel com ella (Envia’m un àngel). I si, les meves pregàries van ser escoltades i vaig conèixer la Xell; sens dubte la dona de la meva vida!
Moltes d’aquestes cançons m’han servit de lliçons de vida sobretot per enaltir l’amistat i uns valors tan grans com l’amor, la lluita i el tornar a començar (Balada 27, Tu ho esperes tot de mi, Junts de nou per primer cop, Si un dia he de tornar, Tornar a començar, Els millors anys, Deu mil anys i un dia, Has perdut...). Altrament moltes altres també em van fer tenir un punt de “gamberro” (Corre, corre’t, No puc deixar de fumar, els Deprimits, Qüestio de nack, Magic whisky...). Per sempre Perestroika també quedarà lligada a la meva joventut ja que l’any 1991, amb la gent de Porrera, vam fer un intercanvi amb nois i noies de Moscou. Aquesta pausada lletra sempre em recorda les aventures que vam passar amb la Gala, la Maia, el Lluís, el Ricard, la Pili, la Neus, l’Ovidi... en terres russes poc després del cop d’Estat del Ieltsin contra el Gorbatxov.
Doncs bé, vam arribar a Barcelona, comprovant que és allò dels embussos en hora punta, i vam pujar per la Via Laietana aparcant al costat de la catedral. Eren les vuit tocades. Vam anar a fer un frankfurt al Frankfurt del Gòtic (un lloc molt recomanable). Amb la panxa animada vam fer cap al Palau. L’edifici sol ja mereix l’atenció de qualsevol ja sigui mirat de fora i com des de dins. És esplèndid i no cap al cap com un personatge fill de gent il·lustre com en Millet fes el desfalc que va fer. La gent que ve a lucrar-se en aquesta vida a l’esquena dels altres hauria de tenir un càstig exemplar. Doncs res; vam accedir al recinte i vam pujar l’escalinata principal fins arribar al segon pis, a les primeres fileres. Buff. La vista des d’allà és excepcional. Encara vam tenir una estona per poder gaudir de l’arquitectura de l’interior del palau amb els seus vitralls, l’escenari, les escultures i les columnes multicolors de l’entorn. Després de quatre o cinc avisos, puntualment, es van apagar els llums i es va començar a sentir aquella cançó d’Enia, típica dels concerts de SAU. Amb les primeres cançons la pell ja es va posar de gallina: Cançó de la noia de l’altre cantó del bar, Tu encens el meu foc, Si un dia he de tornar, No volíem fer-nos grans, Ningú ens mourà d’aquí... Aquesta part potser va ser la part més emotiva i trista. En la segona part en Pep Sala va agafar la guitarra i es va quedar ell sol a l’escenari i ens va fer versions de Glòria, Poemes i promeses, A prop del mar. L’excitació anava en augment cantant i gaudint del concert. El cert és que hi havia gent de diferents edats però majoritàriament hi havia gent entre els 30 i els 40, com nosaltres. En tot moment hi va haver referències als vint-i-cinc anys de SAU; què ràpid han passat! Igualment van ser interessants les peripècies a l’hora d’explicar com van crear-se aquelles cançons. Algunes d’elles entre concert i concert, a la carretera mateix, per recordar a gent que havia desaparegut (Fa molt temps que no se res de tu) i moltes d’altres que no havien d’aparèixer als discos i que al final s’hi van incloure i van ser exitoses. Una de les que em va sobtar més és Molt lluny de casa. Es veu que estaven a Nova York i el Carles es va posar malalt. Llavors en Pep li va preguntar si volia alguna cosa i ell li va dir que volia suc de llimona. Total que es va posar buscar per tot arreu tombant pels voltants i que només va trobar un suc una mica estrany. També vaig trobar curiós com tan Nova York com a Londres s’allotjaven en habitacions molt petites.
Així vam arribar a una mena de tercera part on vam suar la cansalada. Van dir que era la darrera i que era llarga, i noi va ser la millor. Van anar enllaçant un feix de cançons de SAU amb ritmes moguts. La gent del Palau definitivament va acabar dreta cantant i picant de mans amb El tren de mitjanit, Això es pot salvar, No volíem fer-nos grans, És inútil continuar... Increïble! No tenies temps ni de “llagrimar”, estàvem ennuvolats cantant com mai. Què gran! El moment culminant el va posar el Boig per tu. Ja fa temps que penso que aquesta cançó és un himne i de fet és típica en qualsevol concert, ball o disco-mòbil. Què gran seria poder sentir-la a capella en un Camp Nou, tipus You never walk alone, cantada per la gent. En acabar es van acomiadar, com si pleguessin, moment que ser aprofitat pels músics per refrescar-se i en Pep per canviar-se de camisa. Mentrestant, els assistents no van deixar de cridar fins que els crits van anar a l’uníson a favor de SAU. Aquest va ser un altre moment cabdal de la nit. Es van desplegar dues estelades i la gent es va posar a cridar IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!!!! Pufff!!! Un altre “Momentàs”.
Amb els ànims de nou reposats de nou va tornar a sortir en Pep i la seva banda. Es va asseure al piano i ens va tocar dues de les grans cançons de SAU: Perestroika i Envia’m un àngel. En explica en Pep Sala que moltes vegades entre ells dos en comptes de parlar –que també- es deien les coses fent-se una cançó. L’un la feia i l’altre el responia. Genial! Per acabar van tornar a agafar un posat més mogut per posar punt i final al concert Me’n torno a Sau, Amb la lluna a l’esquena. Al final tots plegats van ser presentats. Dic tots perquè també hi va haver cabuda per en Carles Sabater en una imatge que ja és típica en el Pep assenyalant amb el dit aixecat cap al cel.
L'ÀLBUM DEL CONCERT _____________________________________
S’acaba el concert. Fa una calor espantosa. Ens ho hem passat de puta mare. Tenim al nostre darrere un munt de noies que criden cada vegada que el Carles diu o fa alguna cosa. Quin entorn. Fa goig veure el pavelló olímpic amb tanta gent i a més l’acústica no està malament. Mentre el Pep està enfeinat xerrant amb una noia a mi de sobte una noia baixetona però la mar de maca em diu que la pugi al coll. Coi! La meva primera reacció és pensar i què diu ara aquesta però mira l’ajudo a pujar i quan es dalt del meu coll es posa a cantar com una boja Encara que siguin de bar. En sec veig que em fa que li doni una mà mentre en l’altra fa voleiar un mocador que s’ha tret de coll amb el logo de SAU. Quina emoció! El cos se m’esgarrifa, em sento cofoi i m’imagino que passarà després... Se senten les darreres notes de la cançó. La cançó arriba al seu final i la noia em fa senyals perquè l’ajudi a baixar. Se m’acosta em fa un petó a la galta i em dóna les gràcies. Ni en sé el nom, però se que ha estat un dels moments més màgics de la nit.
Ara ve la darrera cançó. Per aquells temps (any 1994) estan presentant el Junts de Nou per primer cop i la darrera cançó és Cercles. Es fa el silenci, els llums donen al Carles Sabater una aparença com d’ombra. Sonen les notes del piano. S’encenen alguns encenedors i com per art de màgia la gent s’agafa de la cintura i comença a anar movent-se de banda a banda seguint el ritme de la música. De nou apareix ben a la vora a noia que abans m’ha pujat al coll. A la meva esquerra hi ha el Pep fonent-se en un petó amb la seva xicota. Sento una sensació estranya. Ve la part melòdica de la cançó i veig com en Carles desapareix en la penombra de l’escenari mentre real a la vora de l’escenari cau una fina pluja fins que s’acaba la cançó. Teníem disset anys! Iblama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada