LA RIOJA- CASTELLA-LLEÓ 281011-011111

DIVENDRES 281011 – Reus, Tarazona

Vam sortir de Reus sota la pluja però a mesura que pujàvem es va anar deixant de ploure. A l’alçada de Saragossa vam agafar la nacional 122 fins a Tarazona http://www.tarazona.es/Paginas/default.aspx. Aquí ens vam allotjar a l’hostal Santa Àgueda (100% recomanable). Pujant a mà esquerra vam fer cap al Bar la Travesia on vam començar a ficar-nos en el món del tapeo per sopar (xoricets, patates al roquefort, foie amb mermelada...). Vam donar un tomet per la Judería i la plaça de l’Ajuntament on vam fer una cerveseta el Devils. Molts dels locals ja estaven preparat’s pel Halloween (que a Espanya sembla que s’ha implantat amb força). I a dormir van tocar!

DISSABTE 291011 – Tarazona, Monestir de Veruela, Moncayo, Sòria, Numància, Comarca dels Cameros i Logroño.

Per esmorzar intenteu demanar entrepà de pernil salat. Són brutals!

El cel estava molt ennuvolat tot i que no va ploure. De Tarazona no us perdeu: la catedral, el barri de la juderia, la plaça de braus vella, que ha estat reconvertida en una zona d’habitatges, la part alta amb les cases penjades damunt del riu Quiles junt amb la panoràmica de la catedral i la plaça de braus vella, i la vista des de la part baixa del poble –des del riu- amb la façana de la ciutat allargassada.

D’allà vam recular un trosset per la nacional 122 direcció Borja. Ens vam aturar un segon a la Vera de Moncayo a fer unes fotos a un bosquet que hi ha a l’entrar al poble. A la tardor els boscos de la zona són espectaculars amb el canvi de la fulla. Una mica més endavant trobes el Monestir de Veruela http://www.romanicoaragones.com/4-Cinco%20Villas/990509-Veruela.htm (segle XII), als peus del Moncayo i de l’ordre del Císter (barreja de romànic i gòtic). En la línia de Santes Creus o Poblet segons sembla aquesta zona va pertànyer a Scala Dei. Està envoltat per una muralla i de l’interior en sobresurt el claustre amb doble pis clarament gòtic i l’església amb la portalada romànica i l’interior amb elements gòtics,on alternen la volta de canó i l’arc mig apuntat. Mereixen especial atenció els capitells i les gàrgoles que sobresurten per tot arreu.

En aquest Monestir Gustavo Adolfo Bécquer (romàntic espanyol per excel·lència) va escriure les Cartas desde mi celda i algunes Rimas i Leyendas, mentre convivia amb els monjos del monestir. En l’apartat II de las Cartas desde mi celda ens diu: -<>-.

A la sortida hi ha el museu del vi, on t’expliquen tal com va viure la comarca amb el vi i tot el procés d’elaboració fins a la filoxera. Donant-hi una volteta n’hi ha suficient. D’allà vam enfilar una carreterona que et duu fins al Parc del Moncayo http://serbal.pntic.mec.es/~jlacas1/moncayo.html ; un lloc de visita obligada, especialment en aquest període de muda en els arbres. Arribes fins a un centre d’interpretació que hi ha i des d’allà pots fer diferents excursions. Nosaltres vam optar per donar una volteta pels diferents boscos que hi ha tan d’alzines com pins o faigs immensos. La llàstima va ser que hi havia una mica de boira que tapava els cims de les muntanyes més altes, però l’espectacle que ens oferien els diferents boscos i el joc constant de colors diversos va ser inoblidables. Tan et podies trobar amb boscos verds de pins com amb fagedes vermelloses o pollancres groguencs.

D’allà mateix vam sortir cap a la l’altra banda del Moncayo, cap a Agreda http://www.agreda.es/ passant per Vozmediano http://soria-goig.com/Pueblos/pag_0567.htm i travessant el riu Quilmes. En aquests paisatges trobem un canvi brutal ja que passem de la verdor o la vermellor dels frondosos boscos a uns insípids prats grisosos o groguencs a la franja amb Castella Lleó. De totes maneres tot té el seu encant. Aquests prats ara secs es combinen amb les zones on hi passa un riu i allà hi podem trobar pollancres immensos que donen uns tamisos a la llum brutals. Les muntanyes en aquestes zones són suaus i et permeten veure en l’infinit com terra i el cel s’entrellacen en l’horitzó. En terres sorianes tens la sensació que el cel és més a la vora.

Així vam arribar a Sòria http://www.soria.es/als peus del riu Duero. És una de les ciutats més fredes d’Espanya però noi amb la tardor que estem vivint ningú ho diria. Es notava una major fresqueta però res que no es pogués aguantar. Arribats a la ciutat vam aparcar a la part alta. Sòria sorprèn perquè és allargassada. Tindria com a dues parts: la baixa, a tocar del riu i l’alta. I entre mig la zona de comerç amb l’ajuntament i la plaça major, amb uns carrers que no s’acaben mai, llarguíssims! Només arribar va sortir el sol i ho vam aprofitar per anar a veure la impressionant portalada romànica de Santo Domingo (segle XII). Vam anar baixant cap al centre atapeït de gent tot mi ser l’hora de dinar. Els carrers, per petits que siguin, estan plens de bars i plens de gent es clar menjant a peu dret (sobta una mica, la veritat). Nosaltres vam dinar al Restaurant Nuevo Collado 58 (rissoto de bolets i cigrons a la castellana i de segon pollastre i galta de porc). Després vam continuar baixant passant pel palau dels Comtes de Gomara, passant pel carrer major i fent cap a l’espaiosa plaça major amb el palau de l’Audiència, l’ajuntament, la bonica font dels Lleons, l’església de santa Maria la Major (segles XII-XIV) i la torre adjunta al palau dels Betetas on diuen que va estar presa Doña Urraca. Als peus de l’església una bonica escultura de la dona d’Antonio Machado et convida a seure en la cadira en la que va posar al costat de la portalada amb l’autor castellà. Ambdós es van conèixer en aquestes terres. Per cert, són típics de la zona els Huesos de santo, un postre dolç fet de iemes d’ou, cafè o xocolata.

Abans de marxar d’aquesta contrada són imprescindibles dues visites: la primera a l’Ermita del Miron (erigida segons la llegenda al segle VI) a la més alta de la muntanya, des d’on tens una vista alçada de la ciutat. La segona és, anant en direcció a Logroño per la N-111, aturar-se a les ruïnes de Numància http://www.numantinos.com/numancia.asp. Inicialment, hi vivien unes tribus celtibèricques (pelendons o dels arèvacs) que van ser assetjades al llarg de 10 anys i finalment arrassades per Publi Corneli Escipió el 133 aC. Els seus habitants van resistir durant 11 mesos (una resistència que ha passat a la història com El cerco de Numancia) i abans d’entregar-se van suïcidar-se. Els que van quedar van ser fets esclaus. Així, avui en dia pots observar l’estructura de la vella ciutat romana amb els carrers i pots entrar en dues cases una d’origen celtíber i una altra romana.

Seguint per la N-111, vam ascendir pel Puerto de Piqueras, a la regió de los Cameros; terra de pastors. El paisatge és preciós a banda i banda del riu Iregua, on van sobresortint poblets mig amagats en aquestes muntanyes. El primer on vam fer una paradeta és Villoslada de Cameros http://www.villosladadecameros.org/, amb el seu pont de pedra sobre el riu i les cases blanques que sobresurten muntanya amunt. El segon fou Ortigosa de los Cameros http://www.ortigosadecameros.org/, d’on són conegudes les seves coves. El poble queda com a penjat en la vall en un congost amagat. El poble s’allargassa des la part baixa a tocar del riu a la part alta a dalt de tot de la muntanya. És realment pintoresc i realment comences a notar que el clima allà ha de ser molt dur. Els seus carrers són estretíssim i fins i tot en alguns punts les cases es toquen compartint recollidors d’aigua. En molts punts els carrers discorren per sota de les cases formant constants porxos a aixopluc. A sota d’aquests porxos, suposo que anticipant-se al fred proper, la gent hi apila llenya. De fet, qualsevol racó del poble s’aprofita per apilar-hi llenya per les llars de foc. Abans de tornar a la nacional, està bé aturar-se al pontet de Villanueva de los Cameros http://www.villanuevadecameros.org/ amb el poble al fons i perdre’s una mica, abans no encenguin els llums, pels seus carrerons.

Una cinquantena de quilòmetres ens separaven de Logroño http://www.logro-o.org/favoritos/asp/web/index.asp . De camí passes per una zona que presenta unes muntanyes semblant que les de Montserrat. Per fi, a tocar de les 19h vam entrar a la capital de la Rioja mentre el sol es ponia. Tocava paciència i buscar l’Hotel Isasa. El centre Logroño es tot peatonal de manera que si busques un allotjament al centre el més segur és que hagis de deixar el cotxe una mica lluny o en els caríssims pàrquings que hi ha. Tenen un sistema d’entrada als carrers peatonals amb lectura de matrícula. Si entres automàticament et llegeix la matrícula del cotxe i et foten la multa. Evidentment, els residents hi poden entrar. El millor es buscar –si la trobes- una zona blava i pagar mínimament. Hi ha zones blanques però noi hi ha cops de puny.

Vam accedir a l’hotel, vam desfer les maletes i acte seguit ens vam traslladar a l’Stik 7, un ban del costat on posaven el Barça contra el Mallorca. Esmento això perquè em va fer molta ràbia el que explicaré. Al Barça li va costar una mica entrar en el partit i li van pitar un penal claríssim als ulls de qualsevol, menys en els d’alguns obtusos. A la barra hi havia uns individus –dos concretament- i no eren culers. Només xiular el penal el comentari va ser –“otro robo”-. A mi em va començar a bullir la sang, sempre la mateixa imbecilitat. El bo del cas és que el Barça va fer fins a 5 gols i la meva petita venjança va ser primer fer evident que era culé i segon recordar a cada gol que havia estat “robando”. En fi! Acabada l’exhibició vam anar cap al bullici del costat de la Catedral. Era dissabte i la veritat és que tot estava a petar. Els carrers són estrets –com el Laurel- i el cert és que costava passar. La gent s’apilava com podia menjant-se el seu “montadito o tapita” amb el seu “vinito”. De veritat que era agobiant. Quan ens va venir la gana vam fer cap al Restaurant Moderno (Amanida i saltejat de verduretes, entrecotte i “chuletillas” de cordero). En poc temps havíem recuperat les forces, el llit però va ser agraït!

DIUMENGE 301011 – Logroño (visita ciutat), Santo Domingo de la Calzada, Monasterio de Yuso (San Millán de la Cogolla), Berceo, Logroño (Tapeo i VINS).

Esmorzar: entrepans de pernil salat (sense pa amb tomàquet, per cert) a la Bocateria Chuchi.

Diumenge de ressaca. Els carrers a primera hora del matí estaven deserts i és que em fa l’efecte que la nit logronyesa és molt llarga i amb el canvi d’hora. A la matinada uns “amics” van estar fotent la tabarra al carrer sota de l’hotel fins que es va fer de dia.

Impressiona la façana de la Concatedral de Santa Maria la Redonda (segles XVI-XVIII) amb les dues grans torres a banda i banda amb el gran retaule central de la portalada principal però és que el seu interior gòtic és igualment impagable. A la part central de l’església hi ha un cor i al fons de l’església, darrere de l’altar major, s’aixeca un retaule daurat immens. Des d’allà mateix vam seguir uns dels itineraris recomanats de la ciutat, entrant pel que va ser una de les antigues portalades, on encara se’n conserva una part de la muralla ben a prop de les calmades aigües –en aquest punt- de l’Ebre. Seguint el carreró avall, passant per un dels trams del camí de Santiago, arribes a l’església de Santiago el Real (segle XVII); lloc molt apreciat per la gent que fa el camí, i és que ben al costat mateix hi ha una antiga font per refrescar-se i albergs per passar-hi la nit i descansar. A la part del darrere hi ha una plaça en la que en els seu terra hi ha el Joc de l’Oca. Dos carrers més avall s’aixeca l’església Imperial de Santa Maria de Palacio (segles XII-XV), bàsicament gòtica, de la que en destaca una gran agulla barroca que s’aixeca al cel al costat del sorollós campanar, el retaule principal junt amb el cor i diferents talles. Pràcticament darrere de la concatedral s’aixeca una de les joies més preuades de la ciutat de Logroño: l’església de Sant Bartolomé (segle XIII). És romànica i sobretot en destaca l’antiquíssima portalada del mateix estil.

A tocar del migdia vam agafar el cotxe per la nacional 120 en direcció a Santo Domingo de la Calzada http://www.lacalzada.com/; una altra ciutat centre dels peregrins. El centre d’aquesta ciutat és tot ell un patrimoni, amb un tot un conjunt de palauets i cases majestuoses al voltant dels carrers centrals: Casa dels Trastàmare, Casa del Marquès de l’Ensenada, Casa de la Cofraria del Sant... La Catedral (iniciada el 1158) està dedicada i es va erigir per guardar les restes de sant Domènech, el qual va obrar en aquestes contrades. Just al davant hi ha el famós galliner amb una gallina i un gall, amb la forca de l’acusat que va salvar la vida pel miracle obrat per Santiago que va escoltar les pregàries del pares de l’acusat. «En Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada». Aquesta frase il·lustra la llegenda que hi ha darrere de la ciutat. Segons sembla un noi que fou condemnat injustament a la forca no mor. Van a comunicar la notícia al comendador el qual s’està cruspint una gallina i un gall que llavors retornen a la vida i es posen a cantar. Just al costat de l’església hi ha el campanar barroc de setanta metres exempt (desenganxat de la catedral) a l’estil d’una torre. Pots pujar-hi pagant una petita entrada. La vista que tens a dalt és agraïda. Has d’anar en compte però que no toquin les campanes ja que pot ser eixordador. A l’altra banda de la plaça –just al davant de la torre- hi ha el parador. Si demanes permís et deixen donar un tomet per la planta baixa que antigament era l’hospital de pelegrins. Finalment, darrere de la catedral hi ha la plaça major i pots observar una bona vista de l’edifici religiós junt amb el majestuós campanar.

Vam dinar just al davant de la façana principal de la catedral al Mesón Los Arcos (patatas a la riojana i filet).

Amb el canvi d’hora el dia s’escurça molt, així que ràpidament vam fer camí a uns dels llocs més bonics de la contrada: el Monestir de San Millán de la Cogolla http://www.fsanmillan.es/index.jsp. A banda i banda de la carretera el paisatge rep un contrast molt gran entre els paratges llaurats i els boscos de fulla caduca rogencs. Vam arribar just a l’hora que començava una visita guiada. S’ha de dir que el conjunt consta de dos monestirs el de dalt que va ser el primitiu (Suso) i el de baix (Yuso) que és el que es pot visitar. Aquest monestir va ser un dels centres religiosos més importants de la zona i uns dels centres culturals cabdals pel que fa a la llengua castellana i basca. Al segle XII, un monjo va afegir unes notes a peu de pàgina i als laterals escrits en basc i castellà al costat o entremig del text llatí. Són les primeres manifestacions de dos parlars que començaven a ser diferents de la llengua llatina imperant, i per tant són els primers testimonis escrits en basc i en castellà. A l’entrar al monestir es poden observar els textos glossats en una còpia ben conservada; són les Glosas Emilianenses (Còdex 60). Segons sembla el 1053 els monjos volien traslladar les restes de San Millán al monestir de Santa Maria la Real de Nájera (ben a la vora), però els bous amb els que traslladaven les restes es van aturar al baixar a l’esplanada de sota el monestir vell. Els monjos ho van interpretar com una senyal i van decidir que les restes es quedarien allà i que haurien de construir un nou monestir en honor seu (l’actual Yuso).

El monestir inicial era romànic però va ser enderrocat i se’n construí un de nou entre els segles XVII i XVIII en estil herrerià (tipus el Escorial). El més bonic del conjunt és l’entorn, l’església (amb la creueria, el cor i el retaule de la part del darrere del cor) i el claustre junt amb la sagristia. Seguint amb la visita guiada ens van dur a una sala fosca. Allà et passen un audiovisual sobre com els monjos feien una de les principals tasques en el seu dia a dia: les còpies dels llibres. Doncs bé, ens van obrir uns departaments a les parets on es guarden uns immensos llibres musicals que es feien servir en les celebracions. Segons sembla es conserven tan bé perquè estan guardats en alabastre i aquest material simplifica l’efecte de la humitat. A fora el temps anava canviant i el dia anava perdent-se.













Al sortir del monestir el cert és que la imatge dels sol perdent-se en la immensitat de la vall no et deix indiferent. No vam marxar de la zona sense veure des de baix el monestir de Suso i aturar-nos breument a Berceo http://www.ayuntamientodeberceo.org/, bressol d’un dels poetes de la literatura castellana Gonzalo de Berceo i que primer va emprar aquesta llengua

El dia, amb el canvi horari s’escurça, així que vam arribar de nit a Logroño. Temps d’aparcar i anar cap al centre; tocava Tapeo. Vam fer una rutilla per la Calle del Laurel –estranyament menys plena que altres dies- i els voltants. Recomano aquests locals: Pulperia la Universidad (la tapa de pop és...), Bar la Hez (revoltijo amb pèsols) i el Bar Calderas (amb patata farcida). Pel que fa als vins ens vam prendre un Laurel Crianza, un Alkorta i un Medrano. Ben complaguts sempre ve de gust donar un tomet pels voltants de la Concatedral.

DILLUNS 311011 – Burgos, Haro, Briones

Al final vam optar per anar a Burgos http://www.turismoburgos.org/, anant-hi en l’anada per la nacional 120. En canvi, la tornada la vam fer per l’autopista. Per la nacional són 109 quilòmetres. Vas passant per moltíssims poblets bonics lligats al peu del camí de sant Jaume i amb canvis de paisatge constants. El problema ve quan et trobes algun camió que t’impedeix el pas, llavors és infernal. L’entrada a la ciutat castellana també va ser caòtica; l’accés al centre estava col·lapsat. Al final vam poder aparcar al pàrquing de la plaça Major. Hi destaca l’ajuntament a la part esquerre i a la dreta una zona porxada ben maca. Per damunt de les cases hi sobresurten les agulles de la catedral més bonica que he vist a la meva vida: la Catedral gòtica de Santa Maria de Burgos (segles XIII-XVI). Amb els anys s’ha pogut anar restaurant uns dels edificis més espectaculars de la cristiandat. És tan immensa, hi ha tants detalls, és tan alta... No pot deixar indiferent a ningú. Vam entrar per una escalinata lateral per la Porta del Sarmental. Primer de tot et condueixen fins a la part alta del claustre. Fins aquí hi pot entrar tothom. Per accedir a l’interior de la catedral s’ha de pagar 5€. A l’accedir al claustre alt en passes per una altra de fusta policromada (pintada). Ja dins de la catedral quedes bocabadat. Com podien fer aquestes immenses construccions? És brutal! Miris on miris veus infinitat de detalls. Si mires cap dalt veus la creuria. Les grandioses columnes pugen com el tronc d’una palmera i en pic arriben al sostre es bifurquen com les rames d’una palmera i s’entrecreuen al mig de la volta. Als laterals hi ha diferents capelles amb els seus respectius retaules dedicats a la verge o a sants. Una de les atraccions es troba al fons a dalt de tot del sostre de la catedral. És el papamosques; un rellotge interior en la catedral en el que marca les hores un intrèpid homenet que surt de la paret. Pujant per la part esquerra del recinte trobem l’escala d’accés per a les autoritats per la porta per on s’entrava antigament. I al bell mig dues de les joies del conjunt. Si mires enrere el cor amb els seients de fusta ben treballats i si mires cap a dalt la gran estrella de creueria de la volta principal. A sota una gran llosa anuncia que hi ha les restes del gran Rodrigo Diaz de Vivar “el Cid ” i la seva dona Doña Ximena. Vam tenir la sort que el sol es va deixar veure una bona estona i això va permetre que la llum interior de la catedral fos l’adequada. Al fons el retaule daurat dedicat a . A la part posterior de l’altar major hi ha uns conjunts escultòrics de la vida de Jesús preciosos i en una de les capelles ens hi trobem els fundadors de la catedral. La darrera etapa abans d’abandonar l’edifici és baixar fins a la part baixa per gaudir del claustre. Aquest té dos pisos d’estil clarament gòtic amb enormes finestrals. Al mig hi ha un pou i una esvelta creu escultòrica que domina el conjunt. El millor però és aixecar el cap i contemplar de nou les agulles de la catedral i part de la façana des de l’interior del claustre. Ens quedaven dues etapes finals més respecte a l’edifici religiós. Una és anar fins a la façana principal –ja restaurada- i deixar perdre les seves torres en la infinitat del blau cel. En l’etapa final cal voltar la catedral per veure’n la part posterior i l’entrada lateral més antiga (Puerta de la Coroneria), així com una vista total de tot el conjunt des del capdamunt d’una escalinata que et porta a una esplanada més aixecada.

Abans de dinar vam donar una volteta per l’entrada a la muralla, pel passeig atapeït d’arbres plataners i el riu. Era el migdia i el cert és que l’estómac començava a protestar. Vam dinar al Restaurant El Medio –darrere de la catedral- (sopa castellana i morcilla de Burgos amb arròs i salsa caramel·litzada de tomàquet. No sé que dir més!). Després de dinar vam estirar una miqueta les cames pels bonics carrers de la ciutat veient el teatre i diferents edificis d’interès. Finalment, abans de marxar, vam ascendir fins al castell per veure la magnífica vista de la ciutat i de la catedral.

Vam agafar l’autopista de tornada. El trajecte és més fàcil però noi dones més tombs que un ruc. Acabés fent una seixantena de quilòmetres inútils i és que quasi passa a tocar de Vitòria. De totes maneres vas més còmode clar. Nosaltres vam optar per sortir-ne a Miranda de Ebro i aturar-nos a donar un tomet per Haro http://www.haro.org/turismo.htm. Mereixen especial atenció l’església de Santo Tomás i la plaça major però sobretot l’entorn ple de vinyes i bodegues a banda i banda de la carretera; acabàvem d’entrar al paradís del vi. Si et ve de gust i els trobes oberts sempre paga la pena entrar en uns del munt de cellers que et trobes. D’allà vam passar per Briones fins arribar de nou a Logroño. Una dutxeta ràpida i de nou cap al centre. Allà la gent no té una tradició pel que fa a la nit de la castanyada. Ells, pel que vam poder observar, els hi va molt –a la gent jove- el tema del Hallowen americà; sort que nosaltres tenir la tradició de fer la castanyada i els panellets. Allà la gent anava disfressada pel carrer com de monstres, amb sang per la cara i pintats de blanc, i els més menuts tombaven per les botigues demanant que els donessin alguna cosa. Afortunadament, a la zona centre, hi havia diverses paradetes amb castanyeres coent castanyes, així que vam fer la nostra particular castanyada –allunyats de les “americonades hallowinianes”- per acostar-nos a una de les nostres tradicions.

Com que el primer dia ens va agradar molt vam tornar al Restaurant Moderno per acabar les nostres mini-vacances celebrant-ho amb un plat de callos a la castellana. Quin final!

DIMARTS 011111 – Dia dels difunts: anar baixant aturant-nos a Calahorra i dinar a Alfajarin

Doncs res, tocava l’hora dels adéus. Vam fer les maletes i ens vam acomiadar amb recança de la capital de la Rioja i ens vam posar en ruta autopista avall. Ens vam aturar a posar gasolina i per donar una volta pel casc antic de Calahorra http://www.calahorra.es visitant-ne la catedral de Santa Maria amb el seu Cristo de la pelota. Es diu així perquè segons la llegenda es va desclavar el braç per assenyalar el culpable d’assassinat en un grup d’amics que jugaven a piloa. Quines esglésies més maques que hi ha en aquestes contrades. Totes tenen el seu retaule impol·lut, malgrat que a l’hora d’anar a missa eren molt poques persones. Un mossèn ens va suggerir que visitéssim el Museu Diocesà i mira cal dir que està bé. Al vell claustre hi ha escultures i pintures tretes del recinte vell de la catedral.

I res, carretera i manta. A l’hora de dinar ens vam aturar a Alfajarín per dinar. Es menja molt bé, per cert al Restaurant Vaticano! Iblama