VISITES

contador de visitas

9 de febr. 2016

CAP DE SETMANA DEL MAMMA MIA I LA PEDRERA 05-070216



En poc més d’una hora ens vam plantar al bell mig de la Gran Via cantonada amb Roger de Llúria. Allà hi havia el nostre apartament Fisa Rentals. Aparcarem el cotxe al mateix pàrquing de sota (40 euros cap de setmana), per accedir al nostre habitacle; una habitació gran i al costat una cuina equipada amb wc al fons complert. 






Era ja de nit i no teníem massa temps. Calia fer una mica de sopar i preparar-se pel teatre. Amb un bon vinet clar! A les 21:30h teníem funció al Tívoli. Era un dels regals d’aquest passat Nadal: entrades pel musical Mamma Mia. I el cert és que no va defraudar. Un quart d’hora abans ja ocupàvem les nostres localitats d’aquest bonic teatre del carrer Casp, a tocar de la plaça Catalunya. Puntualment, es van tancar els llums i va començar l’espectacle. Sentir música i veu en directe sempre ve molt de gust. Globalment, la història en si va de menys a més. Els moments més impactants són sobretot quan canten tots els components de l’equip; en cor impressiona! “Papelon” de la Nina –incombustible- i descobriment de nous talents com la protagonista Clara Altarriba, un dels seus “pares” en la ficció Albert Muntanyola o una de les amigues de la mare Eva Diago (la més divertida). Ah; a destacar la flexibilitat i agilitat dels ballarins i ballarines! Al final de la història ve un dels moments impactants quan el repertori ofereix als assistents una mena de concert amb els dos temes més coneguts d’ABBA. La gent dempeus canta, balla, salta... És un momentàs; el Tívoli es converteix en una discoteca! I abans d’anar a dormir aprofitar que teníem ben a la vora un local que ens oferia per 3,65€ a Barcelona uns excel·lents Mojitos; més econòmics que molts llocs de Reus.








Ben d’hora em vaig llevar per anar a caminar una estoneta pels voltants d’on érem; per cert, davant per davant mateix del Palace!!!! Un dissabte, quan encara la gent es desperta, ve molt de gust, amb el dia fent-se encara, arribar-te a l’arc de Triomf, pujar per la plaça Urquinaona i el passeig de Gràcia, tot observant les meravelles d’edificis que se t’aixequen a banda i banda. Una veritable bogeria per aquelles persones que ens agrada la fotografia. Pa calentet, uns croissants, quatre quilòmetres al sac i a esmorzar. Ens esperava un matí ple d’emocions! 




Al segon torn teníem hora per visitar la Pedrera (casa Milà). Puges pel passeig de Gràcia i veus com imponent sobresurt tossuda allà al mig, aquella façana de més de vuit pisos d’alçada a la que es va fer “la vista gorda” ja que superava els límits permesos. Una casa, construïda entre 1906 i 1910, i un terrat que en l’època van causar un impacte tan negatiu que la volien demolir. Una casa que fins i tot del seu interior se n’avergonyien els propietaris i que van canviar-ne l’aspecte original una vegada Antoni Gaudí va morir. Entres per un lateral i fas cap al seus patis interiors. Molts dels pisos que s’hi aixequen a banda i banda encara hi són habitats i uns altres s’ensenyen a la gent per veure com s’hi vivia. Dels patis en destaco l’esveltesa amb poques línies rectes, les portes d’accés que semblen veritables teranyines i les baranes recargolades. D’allà, amb ascensor, et pugen fins a dalt del terrat. Quan surts del mateix la impressió visual que reps només és comparable a la primera vegada que surts per una boca al Camp Nou. Aquell terrat és una meravella ordenada amb un desordre lògic només en la ment de Gaudí i que només entens si l’estudies bé. En els desnivells, fets expressament per l’arquitecte, s’hi vesteixen xemeneies de diferents tamanys ens forma de creu, cap de guerrer o formes sinuoses diverses. I en elles trossets de pedra lluenta, troços d’ampolla de xampany etc En una banda, al fons, la Sagrada Família que s’aixeca impertèrrita al pas del temps, a la muntanya el Tibidabo i l’altra part el passeig de Gràcia. Val la pena anar-hi en els primers torns per no trobar-t’hi tanta gent. Impregnats de la màgia del terrat, baixàrem a les golfes. Allà és imprescindible admirar els jocs amb les arcades de maó que va fer per aguantar el pis. Dins una complerta exposició amb tot el que vulguis saber de Gaudí, la seva inspiració en la natura, la seva manera de construir etc. Finalment, et queda baixar fins a la planta noble per visitar un dels pisos decorat d’època per veure quines comoditats i serveis tenien. La llum, em quedo amb la llum que per les balconades i finestrals hi entra. Per acabar, una exposició en la planta en la que vivien els senyors et permet veure vitralls, mobles i decoració diversa. Un visita molt recomanable, tot plegat rematat amb unes braves i unes cervesetes al Rovica de la Rambla Catalunya per obrir boca.





















Dinats i descansats, amb el dia esllanguint-se vam baixar cap a Ciutat Vella. Era Carnaval i tot i que no vam trobar unes grans celebracions, allà mateix, topàrem amb una rua de barri molt seguida i ben ambientada amb sengles batucades. La Catedral, la plaça Felip Neri, la de sant Jaume, Santa Maria del Mar, el passeig Colom, el Born i el Palau de la Música foren cites imprescindibles del nostre camí. Botigues i més botigues, llibreries antigues, llocs amb encant... Centenars de sensacions i visualitzacions úniques que et fan estimar i molt aquesta ciutat i que la converteixen amb urbanitat difícil de competir. Em quedo aquesta vegada amb la màgia de dos llocs únics. Per un costat el silenci i la pau que es respira a la plaça Felip Neri, junt amb aquella àuria de misteri que sobrevola l’ambient, en tant que saps que en aquell indret durant la guerra civil hi varen morir molts innocents. I per l’altre la immensitat de la Catedral del Mar (santa Maria del Mar). Vam enganxar just el moment abans de iniciar una celebració i la vam poder veure en tota l’esplendor. Sinó la millor, de les millors catedrals gòtiques del món. Per tancar el dia, soparet a l’apartament i relax!








L’endemà, després que al llarg de la matinada caigués un lleuger ramet de pluja, ens desplaçarem fins al Poble Sec per visitar l’Assumpció i el Joan. Al Paral·lel una altra cara de Barcelona per descobrir. Un poble que s’aixeca tossut en una de les vessants de Montjuïc. I d’allà tornar cap al centre per deixar el cotxe i pujar a peu fins a Gràcia, on havíem quedat amb mon cosí Ricard, el Joan i el Manel per veure plegats el Barça com guanyava a camp del Llevant mentre fèiem el vermut. Així com la pujada va ser una mica llarga, el descens des de Gràcia passant pel passeig va ser lleuger... de cara avall. Temps de fer el vermutet de nou, mentre es coïa el dinar, dinar, descansar una estona, fer les maletes i tornar cap a casa. Sortir de Barcelona mentre el sol es ponia davant nostre sense cues i plantar-te a Reus en poc més d’una hora i quart, ideal.