PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA 271017

La independència de Catalunya ha costat. Hem perseverat i ho hem aconseguit. Ahir ens vam quedar amb el cor compungit però avui ho hem fet possible. Hem arribat a Barcelona amb tren i just sortint de l’estació de França ja hem vist com la gent arribava en compta gotes. Qui més alcaldes i diputats dels Parlament que eren rebuts amb aplaudiments constants. Hi ha hagut un moment de discussió amb els Mossos i s’han retirat uns cotxes que s’havien posat a mode de barricada per si venien els nacionals. Dia de ràdio. Més tard he pujat fins al Passeig de l’Arc de Triomf. A mig camí dues pantalles una encarada cap a cada carrer. Temps d’esmenes a la Generalitat. De sobte han sonat les alarmes de l’hemicicle; començava la sessió. Hem aguantat amb una gran paciència -desfogant-nos, tot sigui dit- amb els discursos miserables dels segundons dels partits de l’oposició. Quin filibusterisme. Totes les estratègies per retardar el ple. L’objectiu era clar: retardar-ho al màxim perquè donés temps als del Senat d’il•legalitzar-los abans; però no van poder. Menció a part mereix el PSC. Tot i que en algunes coses podríem estar d’acord van acabar caient en la mateixa dinàmica de veritats fetes a la seva conveniència. Per fi els discursos de la Cup i Junts pel Si, amb una solejada de campionat damunt dels nostres caps. Més filibusterisme i finalment temps per a les votacions. La darrera seria la clau. Petició que la votació sigui manual i en secret. Passarà a la història l’abandonament de l’hemicicle dels contraris al procés. I a votar; primer dient el nom i després votant. Acte seguit recompte, que va ser seguit amb crits al so d’alegria pels Si i ohhhh! Pel No. El clímax anava en augment. Les teles i la premsa es posicionaven. La presidenta Forcadell va llegir la declaració que anava signada. La gent estava entrellaçada, a punt. I per fi el gran moment: els resultats de les votacions. 70 Si, 10 No i 2 abstencions. Per majoria quedava aprovada la República Catalana. Aquell moment al carrer serà recordat per molts amb gran sentiment i alegria. La gent va cridar, va plorar, coets, abraçades... i molta alegria. La meva primera reacció, sense deixar de filmar càmera en mà, va ser abraçar-me a uns senyors d’edat avançada i un noi jove que com jo anava sol. Molts plors, la veritat a llàgrima viva! Necessitàvem un dia així. Necessitàvem canalitzar les emocions i superar d’alguna manera les agressions de l’1-0, les mentides i les manipulacions; tota la pressió a la que hem estat sotmesos, les múltiples manifestacions i actes en els que hem participat. Per sobre de tot la gran alegria que en aquell moment vam sentir. I un record molt viu dels avis Paco i Rosa de Reus. Ells, malgrat tot, els anys més bonics de la seva vida van ser els temps de poc després de proclamar la Segona República. Acte seguit es va anunciar l’aprovació de l’article 155; l’única solució que ha sabut trobar la casta espanyolista per ‘acontentar’ l’aspiració de la majoria de catalans. No solucionareu mai el conflicte amb el poble de Catalunya destituint el seu govern legítim, il•legalitzant els partits, empresonant a la gent, ni a cops de porra. Començareu a resoldre el tema català quan feu l’esforç de comprendre’ns sense jutjar-nos ni criminalitzar-nos ni sense llençar merda sobre nosaltres. Però feu tard i ho feu malament si volíeu un encaix de Catalunya dins d’Espanya. Dins de l’actual Espanya ja s’ha deixat ben evident que no s’hi vol ser. Ara venen dies de contradiccions, silencis i moviments. Lo del divendres és un moviment; un pas per començar un nou camí que de ben segur serà llarg. Cal que confiem. Ahir el president Puigdemont va dir tres paraules clau que cal que ens gravem al cap: ‘paciència, perseverança i perspectiva’. Cada minut que passa una sorpresa nova. Tranquil•litat i pau! En qualsevol cas no reconec cap govern més que el que vam votar els catalans. Qualsevol altra cosa és una imposició.

 GALERIA D'IMATGES ______________________