IBLAMA BLOG : VALL DE BOÍ. PONT DE LA PILARICA 2017

31 d’oct. 2017

VALL DE BOÍ. PONT DE LA PILARICA 2017

DIJOUS 121017. Sortim de Reus amb un dia ennuvolat i gris i arribem a la vall, després d’una paradeta per esmorzar, a Tremp; allà fa un dia radiant, com la resta de dies que hi serem. Pugem el tram final i arribem a Barruera i d’allà a Durro, després d’enfilar-los per la carreterona. Farem vida a Casa Garbot. Ens han reservat la Golfa; un apartament sota teulada amb els sostres enfustats i finestres que donen a la muntanya i al poble. Hi entrem i del fons en veiem una llum que baixa de la teulada. Deixem les maletes i ens hi acostem; és un finestral que s’aboca damunt del poble, per damunt de la Nativitat, amb sant Quirc ferm dalt del muntanyeta. Fem el dinar i anem a donar una volteta pel poble. Fem el vermut al petit bar que hi ha a la plaça. Discussions de poble, de país, calor, tardor, però primavera i estiu per moments. Dinem i descansem una estoneta. Baixem a Barruera, comprem el necessari i busquem informació per fer excursions l’endemà. Cau el vespre i ens proposem una visual que recomano a tothom. Amb la nit guanyant terreny, visitar des de fora les esglesioles de la vall: Boí, Taull, Erill i Durro és un gaudi indescriptible, sobretot perquè hi ha poca gent.

DIVENDRES 131017. Cafè amb l’Oro ley, preparar entrepans i ben d’hora desplaçar-nos a Boí. Comprar els bitllets pertinents i amb el primer taxi pujar fins al pla d’Aigüestortes, encara amb la vall mig adormida a les fosques. Ens hem proposat arribat a l’estany Llong. En trenta minutets ens deixen a dalt i comencem a caminar. Silenci. Només el soroll dels nostres passos trepitjant el terra pedregós, el devenir de l’aigua baixant per corriols i els crits d’algun moixó mandrós per volia esmaperdut. I la natura; a la nit la temperatura ha baixat fins al límit que a l’obaga ha gebrat i encara es pot veure l’emblanquinamenta de l’herbei. Els arbres, en la seva majoria encara verds, altíssims i frondosos, s’aixequen damunt dels nostres caps amb unes soques amplíssimes i amb unes arrels centenàries que rebusquen humitat en el terra. Entremig arbres caducs que amb la miqueta de vent que bufa fa que volin i acabin caient a la vora o a dins de l’aigua. El quadre es preciós. Soroll d’escallots i vaques que mengen a banda i banda del camí. Bé, anem pujant i la vall s’eixampla. Fins aquí el camí ascendeix moderat. D’aquí al refugi de Ventosa s’enfila una mica més. Hi arribem. Allà es queda molta de la gent que puja. Allà s’acaba la pista. Nosaltres seguim amunt fins a l’estany. És màgic; som els primers a arribar-hi. La imatge és idíl•lica! Ens traiem jerseis ja que el sol hi toca de fa estona i s’hi està de conya. Esmorzem emmetzinats per aquella banda sonora que dura poc. Arriba gent i lentament altres sorolls ennuvolen la pau que s’hi respira. Hi descansem una bona estona. Respirem! Bastó en mà tirem avall. Puja una gentada cap amunt. Arribats de nou al pla tirem per les plataformes adaptades per la banda esquerra del riu fins que fem cal al punt de partida. Miradeta al mirador de la vall; immensitat i petitesa! Taxi i descens.
Arribem a Boí i comprem les entrades per visitar esglesioles i campanars de la vall. Aprofitem per entrar a Sant Joan de Boí. Al seu interior, hi ha tres naus separades per columnes. Les parets estan estucades i es conserven pintures als laterals. En una d’elles una de les escenes icòniques: la lapidació de sant Esteve. Pugem al campanar que de fora no és dels més bonics però que et donen una vista preciosa damunt del poble i d’Erill a una banda i Taüll al fons. Baixem fins a Durro. A l’entrada els avis de la casa els trobem pelant fesols a ple solet. Temps justet per dinar i tornar a pujar fins a Taüll per ser a la primera passada de la projecció que ens remuntarà al primer mil•leni. Primer però tenim temps de pujar a un dels campanars icònics de la Vall per aquelles escales dretes de fusta. Sis pisos que et catapulten a un mirador excepcional. Sota Boí i al fons de tot Erill. Baixem i agafem posicions a l’interior de l’església. El gran absis del romànic roman al fons amb el Pantocràtor, que gràcies a la tecnologia podem apreciar com es va fer i com lluïa en la seva completa esplendor després de 1123. El moment en el queda reconstruït i il•luminat tot el conjunt pictòric ennuega per impressionant. D’allà pugem al poble i accedim a santa Maria de Taüll; l’església original del poble. Hi accedim amb la llum natural que hi entra. De fet hi baixes per unes escales. Tot i el campanar que no es visita, la grandesa roman al seu interior. Tres naus igualment separades per volta i columnes cilíndriques, i al fons la Mare de Déu en Majestat a l’absis. Pitjant un botó s’encenen els llums i el recinte s’il•lumina. Renovats, cansats i plens tornem cap a Durro. Sopar i a dormir.

DISSABTE 141017. Miro de fer el que em penso que és una excursioneta que qualifiquen de moderada: anar de la presa de Cavallers a l’estany Negre. La fem. Pugem fins a la presa i ens posem en camí. És una excursió impressionant però d’una certa duresa. El primer tram passant arran de l’aigua encara. D’allà arribes a un primer altiplà on diferents rierols baixen de la part més alta. Comença així la dura ascensió pel mig de la tartera. Puges per damunt de les pedres, algunes d’elles ben col•locades i altres soltes. El paisatge és agressiu. No hi ha pràcticament arbres, està pelat. L’excursió és una mica monòtona però les vistes són impressionants. Puges i puges i pedres i més pedres. Després de ben bé dues hores arribem al segon estatge a tocar dels 2.000. Fa sol i al fons visualitzem l’estany Negre impassible al fons. A dalt el refugi Ventosa i al fons el cercle de Colomers; unes muntanyes accessibles només per experts. Quasi a migdia esmorzem al solet i ens traiem els jerseis que col•loquem damunt de les roques perquè s’assequin de la suor. Com una adoració cal costar-se a les aigües tranquil•les i agrestes i deixar-te captivar per aquell espectacle. Ha estat bé tot i la duresa i queda la baixada. Dura, dura! A quarts de tres arribem a Erill on dinem. Recuperarem forces amb una bona truita de riu i carn de la terra de corder a l’Aüt. Volem ser dels primers quan obrin l’església de santa Eulàlia. Aquest conjunt és especial per tres raons. Té un ganzell tancat amb teulada i arcades en un lateral, presenta una nau única al seu interior amb volta de canó, té un campanar magistral de sis pisos amb vistes a Boí, Taüll i a la vall i sobretot, en el seu interior presenta el conjunt de talles de fusta col•locat a l’absis i que escenifiquen la davallada de la creu de Jesús. En sortir visita al centre d’interpretació de la vall per conèixer millor la història. I cap a Durro a veure la Nativitat. De fet és un conjunt molt similar al d’Erill. El seu gran encant, a part del campanar majestuós, és el al seu interior també. S’aixeca sobre una volta de canó. I als laterals hi ha sengles obertures. El de l’esquerra alberga dos altars enfustats preciosos. Al fons s’alça el gran altar enfustat dedicat a la Nativitat amb els seus colors llampants cridaners. Abans que el sol s’amagui darrere de les muntanyes pugem fins a la punta de la muntanya per visitar l’exterior de sant Quirc; una ermitona de planta única, amb l’absis i l’espadanya de dues obertures amb sengles campanes. A la punta de la muntanya les restes de la festa de les falles de l’estiu. Darrere nostre la vall s’encera envermellint-se en la posta de sol. I a la part baixa Durro absorbint els darrers rajos de sol. Cap a casa, dutxa, sopar, descans, futbol i a dormir morts. Omplint-nos però!

DIUMENGE 151017. Ens hem llevat una miqueta més tard i hem encarat el darrer dels dies a la Vall de Boí. Primer missa a la Nativitat de Durro. Després hem baixat a Barruera per visitar Sant Feliu de Barruera i pujar al darrer dels campanars amb vistes damunt del riu. El recinte és de planta única i volta de canó. Hi destaca el terra empedrat d’origen a la zona de l’altar. A l’entrada hi ha un ganzell important i a tocar el cementiri tan característic d’aquestes esglésies. Llavors hem agafat el cotxe per tirar vall avall fins a l’enfilat poblet de Cardet. En un dels extrems, quasi levitant en el buit, s’aixeca la bonica esglesiola dedicada a santa Maria. Hi accedeixes entre les cases, tot empenyent una reixa després de la que t’obres pas al cementiri que et queda a l’esquerra i al fons el aparentment recinte eclesiàstic que s’alça A la porta un petit ganzellet. Precisament aquí és on hi ha una de les joies del conjunt: un ferroll gravat i acabat amb forma de cap. A sobre una espadanya petitona de tres forats amb dues campanes. Donant la volta al poble pots veure, seguint un caminoi que baixa cap a Barruera, l’absis majestuós, en un lateral del qual hi ha una cara misteriosa que t’observa des de fa centenars d’anys. Seguim carretera avall i arribem a la darrera de les etapes del romànic. Ascendim al poblet de Cóll, on a peu de carretera ens rep l’església de santa Maria. Em quedo amb la façana principal, el ferratge i la portalada amb capitells força deteriorats. Des d’allà mateix puja un senderó que acaba entrant al poblet, que per cert encara conserva una original i petita capella al seu interior igual que passa a Barruera. Destacar que tots els poblets que hem visitat, des del més gran al més petit, es mostren nets i cuidats. I bé; cap a Durro a preparar el darrer dels dinars, descansar una estoneta, fer les maletes, acomiadar-nos i enfilar el camí de tornada a casa. La darrera ullada des de la finestra de la Golfa per sempre romandrà en el meu record. Carregats de bé tornem!

Us deixo amb la llegenda que ens explica la Mireia Ibàñez Xifra dels enamorats de la vall.
‘Diuen que una noia d’Erill la Vall, anomenada Eulàlia, es va enamorar de Climent, un noi de bona casa de Taüll. Estaven tan enamorats que cadascú va construir una torre de sis pisos al costat de casa seva; així podien veure’s i fer-se senyals amb facilitat. Aviat va aparèixer Joan de Boí, secretament enamorat d’Eulàlia, i començà a aixecar una torre per comunicar-se amb la noia i a la vegada entorpir i fer ombra al seu rival. Quan va tenir aixecats tres pisos, va tenir tan mala sort que no li va quedar més remei que abandonar la seva gesta. El pobre noi no va poder fer una altra cosa que resignar-se a veure com els amants s’enviaven missatges d’amor. Però quan la parella ja estava a punt de casar-se, el Climent es va posar malalt i va morir. Al final d’aquesta història s’acaba quan l’Eulàlia i en Joan es van retrobar i tots dos junts van portar una vida exemplar. Després de la mort d’aquests personatges, el Papa els va fer sants, i els pobles a on van néixer els van adoptar com a patrons. Les seves cases es van transformar en esglésies i les torres dels seus amors en campanars. Aquesta història explica perquè els tres campanars (Erill-Boí-Taüll) dibuixen una línia recta, i perquè el del mig és petit i rabassut, mentre que els altres dos són més esvelts’.