Com cada any arribo a casa esgotat. No hi ha hagut tregua. Hem tingut poc temps per poder descansar explaiadament. Cap aquí, cap allà... dinars, sopars, concerts, copes, caminar, processons, Mones, nens... La nit del dilluns al dimarts i el propi dimarts són dos moments durs, ja no només per l'hipotètic cansament sinó perquè la ment va fent-se càrrec que torna al dia a dia. Aprofitant el silenci de la nit, penses i et venen al cap les mateixes sensacions de solitud d'anys enrere. Em sento sol mirant per la finestra o la balconada de casa. Per molt que pugui llegir llibres o em pugui entrenir amb programes esportius, el silenci tard o d'hora torna i torna; i poc a poc em menja i m'entristeix. Ni amb 33 anys a l'esquena ho he pogut superar. De més petit quan enfilaven la recta que deixava enrere Porrera ja em dequeia l'ànim. Ara en un dia com avui clar i nèt, m'he passat el matí recordant vells temps i sentit-me que dins de les quatre parets en les que visc, sol, res tindria sentit. La meva vida té sentit gràcies al que m'aporta la gent que m'envolta. I per molt que em puguin dir mai deixaré d'oblidar tota aquella gent que m'han aportat vida, malgrat que ara no hi pugui compartir més que un correu o un record Gràcies! Iblama
1 comentari:
El silenci convida a la solitud, a estar amb un mateix, però el millor és saber que no estàs sol.
Publica un comentari a l'entrada