QUAN TOTHOM VOL QUE FACI BO JO TINC GANES QUE ENVARA NEVI!

QUAN TOTHOM VOL QUE FACI BO JO TINC GANES QUE ENCARA NEVI!

No és que ara hagi descobert Amèrica; ja fa temps que en sóc conscient. No sé si ho dec portar als gens o és que m'he anat construint aquest edifici a base d'anys. Com més va més ganes tinc de fer el contrari del que fa la gent del meu entorn. I compte! hi ha moments que en lloc de tirar endavant tiro enrere. Ja sé que en molts moments visc de la idealització i la nostàlgia; no ho puc evitar! Més m'estimo pensar en moltes de les coses que he fet fins ara -i procurar per seguir fent-les- més que no pas fer càbales sobre el que seré i el que faré en un futur. He arribat a la conclusió que el demà se me'n fot! Estic aquí i amb el que tinc i amb la gent amb la que convisc estic de conya; fins que algú segur que ho espatllarà. Curiosament l'estadística "patillera" de la meva experiència em diu que quan un o una passa de la solteria a tenir parella o en la seva vida hi ha algun canvi tipus "tenir fills" tard o d'hora acaben transformant-se! I sempre acostuma a ser perquè la gent vol més i no es conforma amb el que té! I llavors és quan es produeix un canvi en les prioritats en la seva vida i passes a ser "RES".
La gent és diametralment diferent de mi; volen més i més i més. Jo m'he anat conformant amb el que la vida m'ha anat obsequinat. I ho he rebut com un regal i els regals són per gaurdir-ne. Mira el que m'omple: veure un partit de futbol, passar hores davant l'ordinador fent el que em doni la gana, escriure, llegir tranquil, anar al mas i assaborir aquella pau, beure aigua de la mina, mirar el riu, estar amb els amics, fer el dinar, ajudar a la gent de repàs, estar amb mons pares i sogres, saber que hi ha una persona a la que estimo i fer-me evident que ella també m'estima, esperar el cap de setmana, no treballar el divendres, anar al corralet, anar al Racons i jugar amb la Negrita i el "cachorro", fotre'm un bon dinar... I podria continuar amb milers de coses que segur que un altre veient-les es fotria les mans al cap i em diria que com pot ser que un paio de 35 anys faci aquestes bajanades. El que faig és que em menjo i paeixo la vida assaborint-ne els instants, els amics, les amistats, els nens, el futbol, una acampada, una xerrada... el que faci falta! I m'hi implico com si en allò m'hi anés la vida. Qui ho fa això? Primer perquè em sento feliç amb aquella persona i segon perquè m'omple fer feliç als que estan al meu voltant. La resta poc m'importa. M'importa un rave tenir diners o no! Faig el mínim per tenir de tot i em sento extraordinàriament recompensat. I veig que al meu voltant la gent fa viatges a països llunyans amb maletes buides per tornar amb les maletes plenes de roba de marca i farda... i després em diu que no arriben a final de mes o que no poden fer segons què. M'indigno veient que a repàs molts pares em demanen descomptes i acabo descobrint que el nen té PSP, plays i mòbils d'última generació. Que molts treballen un munt d'hores per tenir encara més i més calers per poder fer això i allò, i veus que no tenen temps ni per actualitzar la llibreta del banc.
I l'edat? l'altra hàndicap. Clar amb 33 anys ÉS OBLIGATORI segons les lleis establertes tenir casa, cotxe, anar a votar i tenir fills. Jo de moment RIEN DE RIEN. I com més va menys ganes. No en tinc cap intenció! Sóc immensament feliç per com sóc i pel que faig, per dues senzilles raons: perquè intento bàsicament ser feliç amb el que sigui i perquè intento no fer als altres el que no m'agradaria que em fessin a mi. I xec funciona! Si faig una cosa la faig perquè la sento no per obligació o perquè em toca fer-la. Segur que molts em critiquen a l'allunyar-me de la línia del correcte però ja et dic jo que continuaré sent com sóc a vegades potser desitjant que nevi quan tothom vol que faci bo, ja que aquesta és la fórmula que m'acosta a la felicitat. Iblama