JOC LITERARI: ET REGALO UN PERSONATGE www.ricderiure.blogspot.com

Ja fa un temps la Laura (www.plomablava.blogspot.com) em va regalar el seu personatge: l'Abril (http://plomablava.blogspot.com/2010/05/et-regalo-labril.html). El joc el va crear el Ricard al seu blog (www.ricderiure.blogspot.com) i l'objectiu era regalar un personatge a una persona i aquest havia de continuar la història. Veiem el personatge de l'Abril.

L’Abril se n’havia anat al refugi on sempre acudia quan es volia aïllar del món. S’asseia a les pedres o a un tronc gran al costat del riu, en aquell racó des d’on es veia baixar el corrent amb un bon ritme, tot i que a la riba on ella era, l’aigua era clara i calmada. Amb aquell fluir de l’aigua, acompanyat de la seva característica melodia, la ment aconseguia estar en silenci, en blanc i així els maldecaps que tenia marxaven amb aquella corrent. Però aquell dia li costava més aconseguir aquesta pau interior. Quan baixava s’havia fixat en el banc que hi havia a l’entrada del pont i li havien vingut a la ment les tardes de confidències que havia passat allà amb el Lluis. Ell era el seu amic especial, no el seu novio perquè ja en tenia un de novio ella, sinó amic especial, i alguna vegada inclús “con derecho a roce”. S’havien promès fer cadascú la seva vida però continuar sent amants, per sempre. I l’Abril s’ho havia cregut això. Però ara només li quedava ofegar les penes al costat del riu i deixar que les seves il•lusions marxessin riu avall, arrossegades pel corrent.


Aquesta és la meva continuació de la història de l'Abril.

I ho va repetir; dia rere dia. Pujava del poble riu amunt. Primer al matí, a trenc d’alba. Li agradava sentir l’olor a humitat de la matinada. Després com aquell qui res se n’anava a la feina a Reus. Mentre baixava pels entortolligats tombs, no deixava de pensar en el que podia ser i no era. A l’oficina, com que no calia estar massa atenta, passava rebuts, escrivia, concertava cites... i entre una cosa i altra va anar redactant una mena d’escrit desordenat que sabia que un dia li seria útil. Només se sobresaltava amb les absurditats que li deia el seu company de feina Miquel. Sabia que li anava al darrere però ella no volia travessar la línia. Cada vegada se li feia més costa amunt sentir el seu pudent alè amenaçant-la a cau d’orella. Insinuant-se-li com cada migdia a les portes del dinar. I amenaçant-la amb fotre-la fora si no accedia a les seves peticions. No en va ell era el Director i feia i desfeia com volia. Se sentia gran, poderós. Ple d’aquella força que el feia superior als ulls del demés. Se sentia amb la potestat d’imposar-se sobre la resta de treballadors, al preu que fos; sense cap mena de sentiment ni compassió. A la tarda va tornar al poble i la van veure pujant riu amunt arrossegant els dits per damunt de les pedres de marge; esmaperduda, sola. L’endemà la cadira de la seva feina va quedar buida! Iblama