SORTIDA A LA GARRTOXA I VOLTANTS 011112-041112

Catalunya és un país petit sí, però noi té una immensitat d’indrets tan diferent que el fan únic. Si a l’estiu et ve de gust voltar per la costa, quan arriba la tardor és imprescindible passar ben a la vora allà on la tardor es fa més evident. I un d’aquests indrets pot ser la Garrotxa. En aquesta època es produeix una “lluita” natural entre els colors verds i els marrons i ataronjats. Com es d’esperar guanyen els tons tardorans.

www.turismegarrotxa.com

01/11/2012 Reus, Tavertet, Cantonigròs, La Foradada (Cantonigròs), Rupit, Olot.

Tavertet (www.tavertet.cat). En poc més de dues hores i després d’una carreterona que ascendeix enfilant-se per la muntanya, arribes al nucli de Tavertet, a 869 metres d’alçada; un indret que recorda força el nostre Siurana. Del poble vell se’n conserven l’esglesiola de sant Cristòfol amb el cementiri, la font amb el safareig i diverses cases antiquíssimes. Es poden veure les dates de la construcció en les grans lloses que solien col·locar al damunt de les portes en forma d’arcada. Com a l’Empordanet hi consta el nom del que va fer la casa i l’any. A més els més creatius hi insereixen símbols vinculats amb escuts familiars o amb l’església. El gran atractiu de Tavertet és però la vista sobre el Collsacabra i la immensitat que queda als seus peus amb els embassaments de Sau i Susqueda amb les muntanyes al fons.

Cantonigròs (http://cantonigroos.blogspot.com.es). Descendint de Tavertet et trobes un paisatge en el que hi dominen els camps de pastura de vaques essencialment, amb lleugeres baixades i pujades, petites muntanyes i amples planes. Doncs bé, a la dreta pots agafar una carretera local que et duu fins a Cantonigrós. El poble no té massa atractiu, em quedo amb la vista dels Pirineus -amb el Pedraforca al fons- ara emblanquinat amb les primeres nevadetes i amb l’esglesiola que hi ha a la part alta dedicada a sant Roc. El gran atractiu el trobem fent una petita caminadeta. És un descens de poc més de vint minuts –una mica dureta- fins a trobar la riera de les Gorgues que se’ns mostra amb un salt espectacular d’aigua des d’una alçada considerable i que s’escola per tot els racons que troba. La mateixa roca per on salta l’aigua presenta en un dels laterals un enorme forat per on es pot accedir a la cascada d’aigua. Per això se li diu la Foradada (Cantonigròs). L’ascens va ser prou ràpid; potser perquè teníem gana. Vam fer cap de nou al poble i vam dinar al restaurant el Rajolí amb un vinet de l’Empordà (molt aconsellable). Després vam descansar una estoneta. La carretera va serpentejant per un paisatge inoblidable.

Rupit (www.rupitpruit.cat).  La vall es va tancant i de sobte et trobes amb un poble que és una de les joies dels pobles catalans: Rupit. Et fan deixar el cotxe en un aparcament enorme just a l’entrada i a partir d’allà tu fas la teva. La manera típica d’accedir al poble és tot travessant el pont penjat que uneix les dues lleres de la riera de Rupit. La veritat és que es mou una miqueta però la vista del riu als teus peus amb el riu desbocat és bonica. En pic has arribat a l’altra banda és com si et fessis enrere en el temps i tornessis uns segles enrere. El poble està molt ben cuidat. Els carrerons i les plaçones respiren una enorme vida i mira que ja comença a fer fred. Tot i així la gent encara es resideix a no seure a les terrasses exteriors. Com deia els portals de les cases ens indiquen un passat esplendorós, no en va devia ser un indret inexpugnable. En destaquen l’església de sant Miquel i el castell (datats del 968), el carrer Barbacana i el carrer Fossar (el més típic), junt amb les seves porxades arrodonides immenses i una infinitat de detalls als balcons i les finestres de les cases: escallots, eines de treball, cards... Cal ascendir fins a la part alta on el poble s’obre fins a l’altra banda de la vall i baixar per la part dreta per veure la vista allargassada del poblet i els salts d’aigua del barranc.

Olot (www.olot.org). Se’ns va fer de nit de camí a Olot. Vam arribar i vam trobar el nostre allotjament. Un lloc molt recomanable per cert: els Amolls (www.amolls.com). Ens han donat un apartament amb tres grans habitacions –de la que hem usat una només- amb una bonica cuina-menjador i un gran finestral que dona a la muntanya.

Arreglats i una mica descansats vam anar a tombar pel centre d’Olot. Realment és una ciutat que sorprèn. El clima que la caracteritza fan que en els seus voltants hi hagi un munt de vegetació. Hi ha diversos parcs amb arbres immensos i frondosos. És un dels atractius de la ciutat: voltar pels parcs olotins. El centre també amaga molts encants. Per exemple, està farcit de cases modernistes úniques que demostren que la ciutat en altres temps era molt important. Cal donar una volteta tranquil·lament pel carrer major i pels voltants de l’església de santa Maria. En qualsevol racó et pots trobar una escultura bonica.

Com dos senyors hem sopat en el nostre apartamentet!

02/11/2012 Volcà Santa Margarida, Volcà Croscat, Santa Pau, Fageda d’en Jordà, Olot.

Hem dedicat el dia a voltar per un dels entorns més bonics de Catalunya: el parc de la zona volcànica de la Garrotxa.

Ens hem llevat d’hora i de fet és el millor ja que hem aparcat tranquil·lament el cotxe (preu 2€) i hem fet l’excursió pràcticament sols. L’ascens al Volcà santa Margarita només té una dificultat i aquesta és que has de pujar una forta i llarga pendent enmig d’un bosc preciós. Llavors representa que arribes a la punta del con i el que fas es descendir fins a entrar en el mateix on una ermitona dedicada santa Margarita espera el caminant. Literalment acabes fent cap a dins del cràter. Per cert, quan hi accedeixes se sent una olor rara, no se ben bé de què!

Sense més dilació vam anar caminant –seguint la ruta marcada- fins arribar a un altre dels volcans emblemàtics del conjunt: el Croscat. Antigament s’hi van fer extraccions de terra i això avui en dia serveix perquè poguem veure un volcà des del seu interior, amb els seus colors vermellosos, marrons i negres. Igualment es poden veure les marques que van deixar les explosions. És un volcà de tipus estrombolià; emeten una lava menys fluida que els hawaians, i això comporta que les colades siguin menys extenses i els gasos es desprenguin en explosions moderades que poden ser rítmiques o quasi continues.

A tocar del migdia vam voler entrar a la Fageda però no vam poder, estava ple de gent, així que vam decidir anar a Santa Pau (www.santapau.es) , un poblet que ja en el segle XIV era important, i que avui en dia segueix guardant aquella màgia d’antuvi. Els seus carrers són irregulars, plens d’arcs i voltes i raconets ben cuidats per la gent. La llàstima és que et trobes tot tipus de vehicles aparcats a sota de les cases i a les places i això li fa perdre l’encant que té. Té especial interès la plaça Major amb les seves baranes de fusta, la pedra de les construccions i les arcades de forma diversa junt amb l’església i ben a la vora l’antic castell (avui deixat de la mà de déu). Cal fer un tomet i sortir per l’altra part –la baixa- no només per veure la bonica vista sinó per tenir idea de com era la muralla que emmarcava el poble. És la terra del fesol; no pots marxar del poble sense haver menjat fesols de santa Pau i així ho vam fer; per dinar fesols i botifarra. Brutal!

Amb la panxa ben plena, vam tornar cap al parc. Era l’hora de dinar, així que vam poder aparcar bé (2€ més) i vam endinsar-nos en la Fageda d’en Jordà. Noi, els colors que presenta ara a la tardor són impressionants. Sembla que entris en una mena de catedral. Els faig altíssims, les pedres volcàniques, els troncs, les fulles caigudes... tot plegat respira poesia. És un dels indrets tocats de la mà de déu i és que és molt estrany trobar una fageda a tocar dels cinc-cents metres ja que habitualment estan a més alçada. Nosaltres vam optar per seguir la Ruta de Maragall que és la més curta però ens hi vam estar una bona estona. De fet el millor es asseure’s a terra mateix i deixar una mica l’estona. Realment allà descobreixes el que és el silenci, només interromput per la mica de vent que feia. És tot un espectacle veure com sense temps les fulles van caient dels arbres i van creant una cobertora ens marrons, grocs i taronges. Si pogués triar un lloc on enterrar-me triaria la Fageda d’en Jordà. Gràcies natura! I una petita crítica. Mira, dol veure “domingueros” i “xusma” variada amb talons caminant per entre les fulles, fotent veus i incapaços de deixar el mòbil tranquil allà on sigui. Noi, hi ha una gran part de la societat que està malalta!

Força cansats, vam anar als Amolls ens vam dutxar, vam fer un cafetó i ens vam canviar de roba per donar un tomet –de nit ja- pels carrers interminables d’Olot. Calia agafar forces per un bon soparet abans d’anar a dormir. Vam dormir ben plans!

03/11/2012 Riudaura, Sant Joan de les Fonts (Ruta del molí fondo i Font Xeranda), Castellfollit de la Roca (vista), Besalú, Pont de Lierca, Castellfollit (tomet pel poble), Olot.

Després de dos dies amb un temps assolellat, ens hem trobat amb dos dies més aviat tapats tot i que amb una temperatura agradable.

La primera aturada l’hem fet en un petit poblet: Riudaura (http://webspobles.ddgi.cat/sites/riudaura/Pages_LeftMenu/Ajuntament.aspx) . El camí d’Olot a Riudaura està replet d’estampes per emmarcar, especialment camps verds i llaurats amb la serra al fons. Del poblet en destaquen l’església fortificada de santa Maria i els estrets i empinats carrerons.

D’allà hem avançat una mica més fins aturar-nos a sant Joan de les Fonts (http://www.turismesantjoanlesfonts.com/default.aspx). Com el nom així ho indica és un municipi del que hi brolla molta aigua del Fluvià, de manera que està farcit de fonts. Nosaltres hem caminat una estoneta fins arribar a la font de la Xeravanda i per la ruta del Molí fondo; on hi ha estructures basàltiques efectes de les erupcions volcàniques de la zona. A l’altra punta del poble hi ha l’antic monestir del que se’n conserva l’església romànica dedicada a sant Esteve, sant Miquel i sant Joan Baptista i que fou consagrada el 958. Ja al poble retens la vista del pont vell amb l’església a l’altra banda de riu.

De camí de Besalú ens hem aturat a observar l’espectacular vista que ens ofereix el poble de Castellfollit de la Roca (http://www.castellfollitdelaroca.org/) des de la carretera. Després, al tornar hem accedit al nucli vell però noi està bastant deixat i no val massa la pena. És molt més interessant la vista des de baix i les rutes que s’ofereixen pels voltants.

Aquesta vegada hem arribat a Besalú (www.besalu.cat) des del darrere, de la part alta, de manera que ens ha tocat baixar. Primer de tot, ens hem trobat amb la bonica plaça Major, amb l’església de sant Pere (romànica del segle XII) i els seus dos lleons que coronen el conjunt. Darrere hi sobresurt l’antic hospital dedicat a sant Julià. Una altra plaça bonica és la plaça de la Llibertat on realment hi pots trobar un compendi de tot l’esplendor d’aquest nucli medieval: la Cúria reial, petits palaus, porxades, raconets, escuts, columnes, finestrals... i si vols relaxar-te una estona pots prendre qualsevol beguda en algun dels negocis que hi ha. Des d’allà mateix està bé descendir, passant ben a prop de la zona jueva, fins arribar al pont del diable que travessa el riu Fluvià i que va inspirar l’obra el Pont dels jueus de Martí Gironell. La vista del poble des del pont impressiona. Si tornes a recular, a tocar del riu, pots veure les restes de l’antiga sinagoga o els banys. Si tornes cap a la part alta pots passar per davant de l’església de santa Maria i a dalt de tot figurar-te on hi havia el castell antic. Com sempre si vols evitar massificacions és millor dinar d’hora i quan la majoria de gent dina pots passejar amb major llibertat pels centres. Després de tot el dia ennuvolat quan ja marxaven de Besalú ha tornat a sortir el sol. El contrast entre la negror del cel i la blancor de la pedra del vell pont impacta.

Aprofitant aquesta escletxa de llum hem pujat fins a Tortellà i d’allà ens hem arribat al Pont de Llierca (nom del riu que queda als seus peus). Realment no et deix indiferent. No se sap ben bé l’any de la construcció, tot i així se sap que es feia pagar per passar-hi. Heu de pensar que s’aixeca fins a 28 metres per sobre del riu. Fa una volta espectacular i el terra està empredrat.

Hem anat cap els Amolls, ens hem canviat de roba i hem anat al centre d’Olot, al bar Sport per veure com el Barça guanyava al Celta (3-1). Després per celebrar-ho ens hem fet un soparet a l’apartament boníssim. 

04/11/2012 Olot, sant Esteve d’en Bas, les Planes d’Hòstoles, Amer, Hostalric, Reus.

Ens hem llevat amb recança i per darrera vegada hem tret el cap per l’immens finestral del menjador de l’apartament per acomiadar-nos del que per uns dies ha estat el nostre entorn i la nostra casa. Hem carregat el cotxe i abans de posar-nos en ruta hem volgut donar una volteta de dia per Olot. Realment és una ciutat especial en la que nosaltres ens hem sentit molt ben acollits. Està envoltada de volcans i de terres especials , cosa que permet que hi hagi arbres per tot arreu. Els parcs i els passejos olotins enamoren, al igual que les fonts.

Hem passejat pels carrerons de sant Esteve d’en Bas (http://webspobles.ddgi.cat/sites/vall_den_bas/default.aspx) , tot encetant una petita ruta aproximativa del que és la vall d’en Bas (la que queda al costat de la zona volcànica). És d’especial interès l’església dedicada al mateix sant, així com veure detingudament la vista que queda de la vall des de l’esplanada de l’ajuntament.

Ens hem aturat també a les Planes d’Hòstoles (http://webspobles.ddgi.cat/sites/les_planes_hostoles/default.aspx) . Aparentment, sembla un nucli que no tingui massa interès. De fet la part interior del vell poble té moltes cases en les que no hi habita ningú des de fa temps però el riu Brugent dóna un encant per allà on passa bucòlic.

D’Amer (http://webspobles.ddgi.cat/sites/amer/default.aspx) cal donar una volteta per la plaça porxada del centre de la vila i al voltant del Monestir de santa Maria. Estem en plena ruta dels remences. Els remences fou la gent del camp que reclamar els seus drets i una millora en les condicions del seu treball als seus senyors. Per tant estem es terres de revolta i reclama de drets. No en va, en tota aquesta estada que hem fet per la Garrotxa, poble que trepitjàvem poble que trobàvem farcit d’estelades i de senyeres en senyal de defensa de la pàtria catalana.

El següent tram ha estat una mica més llarg. Hem anat baixant deixant enrere les Guilleries i a un costat el Montseny i ens hem aturat per dinar a Hostalric (http://www.hostalric.cat/) . Ha estat tot un descobriment. I de fet no ha tingut massa interès el poble en si ni la seva església. El que és veritablement interessant és la fortalesa que s’aixeca damunt de la muntanya i la part de muralla que encara es conserva en una banda del poble amb les seves portes i els seus portals. La història ens diu que en aquesta fortalesa representants de la ciutat de Barcelona van retre homenatge a Felip V, el 1701. El paisatge que s’obre a banda i banda del poble és molt bonic. Per una part, mirant cap a mar tenim infinitat d’arbres que estan canviant el color de les seves fulles. A la inversa tenim les immenses muntanyes com ens esguarden. Devia ser un lloc estratègic molt important! Per cert, destaco el que hem menjat a la plaça dels Bous (i molt bo per cert).

I bé, amb una miqueta de pluja i amb una enorme recança hem encaminat els darrers 125 quilòmetres de la nostra ruta. Han estat uns dies especials, tranquils i sense presses. Uns dies en els que hem gaudit de la natura i de la gastronomia. Uns dies de pau per retrobar-nos una miqueta. Uns dies per reafirmar que tenim un país meravellós; petit, com he dit al principi però ric i amb recursos suficients per no haver de dependre de ningú més. Visca la Garrotxa i Visca Catalunya Lliure! Iblama