Amb els sentiments
no s’hi juga. Els catalans i les catalanes ja en tenim el pap ple d’insults,
insinuacions, atacs, crítiques, vexacions i ser cornuts i pagar el beure. Ahir,
en una de les diades més reivindicatives ho vam tornar a demostrar. Se’ns va
convocar per Òmnium i l’ANC per ocupar la Meridiana de Barcelona, i no es van
defraudar les expectatives. Darrerament, la diada ja s’ha convertit més que en
un espai de celebració –que també-, en un espai de reivindicació. I sempre amb
les mans alçades, amb cants, protestant, amb pau i sense enfrontaments; i el
més important: amb un somriure a la cara. Aquesta revolució catalana se l’ha
anomenat la revolució dels somriures molt encertadament. I és que cada any gent
jove, mitjana, gran... tothom ens reunim, dinem, viatgem i reivindiquem el que
creiem que és just per Catalunya. I només per això, perquè ens queixem i diem
que n’estem farts se’ns acusa de feixistes i nazis. Doncs poseu-vos-ho al cap;
com que no ens doneu solucions seguirem el nostre camí sols i prenent les
nostres pròpies decisions.
La nit abans ja ho
vam anar preparant tot. I el cert és que una mica de nervis hi havia en
l’ambient. L’estelada, el punter, la barretina, un bon vinet de Porrera en
fresc, aigua, les samarretes blanques... Llevar-se d’hora i posar-se a fer el
dinar per menjar una mica abans d’agafar el bus. S’apropa l’hora! Arriba el bus
just abans de l’hora indicada. Fa un dia una mica rúfol –molt rúfol-. A
Colldejou no es veu ni la Mola ni Llaberia; ambdues estan emboirades. Els
carrers estan mullats i la piscina està tancada per mal temps. Baixem
l’Espantall i el col·loquem a la panxa del bus. Darrer recompte, tot correcte.
Pengem l’estelada a la part posterior junt amb el cartell de la Via Lliure.
Marxem! Uns quants tombs fins a Mont-roig. Allà ja a l’autovia estem més
tranquils. Comencen les converses, els comentaris. –“I com pot ser que el González ens tracti de feixistes i nazis, i el
Margallo, i la Soraya..”-. En poca estona ens plantem a Santa Margarida i
els Monjos ja a l’AP-7. Es posa a ploure. Ai, ai, ai! Les nuvolades són molt
espesses però anem avançant. La sorpresa és que pràcticament no ens trobem ni
un bus a la carretera. Anem bé de temps. Entrem per la Diagonal, res, ni una
ànima! –“Ai que no hi haurà gent!”-. –Si
dona si... això és perquè encara estem massa lluny de la Meridiana!”-.
Efectivament, anem avançant i poc a poc comencem a veure les primeres camisetes
blanques i estelades. Ens acostem a la Meridiana! Més gent, ara si busos i
cotxes. Tallen el trànsit. Tenim temps justet de baixar del bus ben a la vora
de les Glòries i en el primer bar que trobem fem la primera parada per menjar
una mica o fer un cafetó i sobretot anar al wc. Havent dinat cau la primera
foto de rigor del grup de Colldejou i d’allà ens n’anem cap a la Meridiana.
Travessem els encants i ja hi ha una gentada. Es perd la vista amb tanta gent.
No en veus el final. Són a tocar de les 16h i comença a costar passar. Fem cap
al tram 107 amb tota la gent del Baix Camp (es compta que van venir un 55 i
3000 persones) i ens col·loquem. En total hi ha 135 trams, en representació
dels municipis catalans. Estem a cobert amb l’enorme teulada metàl·lica dels
Encants i el sol no ens toca (Si, ha sortit el sol i pica!). A tocar nostre hi
ha altaveus des d’on hi ha sintonitzada Catalunya Ràdio. La Terribas va
retransmetent el que va succeint, al mateix temps que es van donar instruccions
a la gent. Cada vegada estem més estrets. Ens n’assabentem que al metro hi
hagut problemes i que està arribant gent en massa. S’acosten les cinc! N’hem
fent simulacres amb el punter. Cants, crits... l’ambient va animant-se per
moments! I amb nosaltres, esperant el moment, el nostre estimat Espantall. Ens
sentim ensardinats ja que no para d’arribar gent que s’incorpora a la Via. Ben
a prop els Xiquets de Reus van aixecant castells. La pell es posa de gallina.
Arriba el moment. Són les 17:14 hores i es dóna el tret de sortida al tram 1.
Va avançant, van dient els trams pels que passa. Sobrevolen el cel els
helicòpters. Ens movem, fem onejar les estelades, cridem, aixequem els punters.
La cridòria és impressionant. Tenim una batucada ben a la vora que no deix de
tocar, els gegants de Mont-roig i l’Espantall ballen... El punter groc avança,
va lent però avança. Tram 30, tram 60 i per arriba al 100. Ja el tenim ben a la
vora. La cridòria es fa enorme i a l’uníson aixequem els punters color rosa.
Cada punter té un color i representa un lema: a la democràcia (groc), al món
(blau cel), a la sostenibilitat (verd fort), a la innovació (rosa), a la
justícia social (marró), a la diversitat (verd oliva), a la igualtat (lila), a
la solidaritat (vermell), a la cultura i a l’educació (taronja) i a l’equilibri
territorial (blau fort). Per fi el punter arriba al nostre tram. De tanta gent
que hi ha ni el veiem passar. L’emoció arriba al seu punt més elevat. Al nostre
voltant avis, nens, adolescents, petits... tots ells amb aquella il·lusió a la
cara... molts amb les llàgrimes als ulls. Impressionant! Mentrestant el punter
avança cap al Parlament, on finalment, una mica més tard de l’hora prevista hi
arriba eixordadorament i queda encaixat a l’escenari que havien muntat. És el
moment dels parlament i del cant dels Segadors. Sentim el president de l’ANC
Jordi Sánchez, Quim Torra com a president d’Òmnium però sobretot el que fa
posar la pell de gallina és en Gabriel Torra de Súmate. El seu parlament
l’haurien de llegir de pe a pà tots els membres del PP-SOE i Ciutadans. La Liz
Castro en anglès va internacionalitzar-ne els discursos (membre ANC). De nou es
va voler cridar l’atenció amb una mega onada gegant amb els tots els punters en
alt apuntat cap al Parlament. Per acabar l’acte el moment més festiu. Pels
altaveus posen una rumba que la gent, tot i el cansament, va ballar fins al
final. A partir de llavors la manifestació es dispersa lentament, molt
lentament. Una foto final de tota la gent de Colldejou. Et trobes gent
coneguda, amics de repàs, conciutadans, veïns, famosos... és un moment màgic;
tots units pel mateix sentiment.
A peu vam travessar
mig Barcelona per poder anar a trobar el bus. Entre mig vam fer cap a l’Arc de
Triomf. Tot passejant encara vam tenir temps d’escoltar l’Elèctrica Darhma,
treure el cap als stands de la fira i presenciar la manifestació de l’Esquerra independentista
en un dels laterals. D’allà vam fer cap al Born per resseguir la petjada de la
ciutat que va patir la derrota de 1714 davant les tropes de Felip V.
Emocionant! Vam travessar el passeig de Mar fins arribar a la plaça de Colom. A
aquelles hores ja estàvem realment rebentats. Per fi vam poder pujar al bus i
ens vam poder relaxar una estona. Amb la ràdio ficada vam repassar els milers
d’imatges que per sempre van quedar a la nostra retina i que ja formen part de
la història. I és que estem fent història!
Aquesta lluita
pacífica tindrà el punt d’inflexió real el dia 27/09 amb les eleccions al
Parlament de Catalunya. Allà és on la gent s’ha de mobilitzar en massa per anar
a votar independència!
No vull acabar
sense recordar-me dels que ja no hi són però que van deixar la pell per la seva
Catalunya. Reconèixer el vostre esforç i la vostra persistència! Gràcies a
vosaltres –i també en un nivell diferent a nosaltres-, nosaltres aconseguirem
la Llibertat per al nostre poble.
Visca Catalunya Lliure!!
