Per dormir i fer l’estada escollirem els Apartaments Wello Eixample al carrer Consell de Cent i s’ha de reconèixer que són dels millors en els que hem estat, no només per les comoditats sinó també per la localització ben a prop de tot arreu.
El divendres vam anar a la sala Bikini, mida de sala ideal, per assistir al primer concert de la gira a Catalunya dels Projecte Mut. Ens presentaren el seu darrer treball ‘La vida rima’. La sensació global és que han fet un pas -musicalment parlant- més guitarrero si el comparem amb ‘l’Idó’. No obstant guarden aquella frescor i aquella essència de ses illes. A casa nostra, des de que van publicar la cançó de l’estiu ‘Junts’, han anat creixent com a grup i se’ls ha anat coneixent. A la Bikini no només van comptar amb l’escalf de la gent d’aquí; una àmplia representació de la família eivissenca i de la resta de ses illes van venir amb els temes apresos ja del darrer treball. No tinc cap dubte que d’aquest disc se’n parlarà ja que compta amb temes molt especials com ‘Pa’, ‘Sé com’, ‘Ses cares’, ‘Amor a l’acte’ o ‘Si no és molt demanar’ entre altres. Segons la meva teoria es poden salvar mínim 5 cançons (aquest en té més) i per tant és un bon cd.
L’endemà al matí ens vam llevar sota un dia esplèndid. Havent descansat bé i havent esmorzat, vam tirar avall fins a tocar del mercat de sant Antoni. Allà estaven de festa en honor al seu patró. Així que vam assistir a la tradicional desfilada dels tres tombs. Primer uns carros més moderns amb gent famosa a dalt encapçalats per una figura de sant Antoni. La part més espectacular però va ser la final amb els carruatges d’època representant els vells oficis vinguts de tot Catalunya. Tomet pel barri en festes, visita obligada a la Rambla i el centre i cap a dinar a l’apartament.
Entre mig vam haver de suportar com alguns dels PN i GC que a l’octubre van venir a pegar-nos i van formar part del contingent dels piolins es manifestaven pels carrers de Barcelona reclamant l’equiparació salarial amb els Mossos. La qüestió és que el seu ministre ja els ha dit que aviat s’equiparan els sous però ells van mantenir la manifestació de Barcelona. Una provocació consentida (van venir aquí a onejar estanqueres i a fer evident el ‘yo soy español’ i ‘viva españa’) a part d’una reivindicació mig mentida (cobren menys si però tenen casa de franc, assistència en mútua gratuïta, transport, beques... i es poden jubilar abans). Vermut i dinar a l’apartament.
A primera hora de la tarda teníem hora reservada a la casa Amatller per visitar-la. Et donen una tablet i auriculars i una persona t’acompanya pel recorregut per si tens algun problema o dubte. Cliques a cada sala i tens l’explicació. Aquesta casa val molt la pena visitar-la per veure quina vida portaven aquesta gent de la burgesia catalana de l’època. En el seu interior encara hi pots observar el mobiliari i la distribució original. És imprescindible anar-hi amb llum de dia per gaudir encara més dels centenars de vitralls i llums encantadors que la formen. Van projectar una casa en la que hi entrés la llum pel mig i es distribuís per la resta. Vistes al passeig de Gràcies, columnes, escultures, finestrals, mosaics, fusteria... tot hi té un significat. En acabar la visita baixes a l’entrada, no gens menys despreciable, i assaboreixes una xocolata desfeta amb pa marca de la casa just a tocar d’on se situaven les cuines.
Temps justet per canviar-nos una mica i tirar cap al Paral•lel, al Tantarantana. A les 21h vam ser testimonis d’una obra que ens va deixar garraribats: ‘Los bancos regalan sanwicheras y chorizos’. Sala petita, primeres fileres i actors que tens ben a la vora; realment, per a bé i per a mal, et fan sentir el que exposen a tocar. És una crítica molt ben pensada a la societat espanyola actual. Una societat que té més tics franquistes i feixistes que no pas quan el dictador era viu. Entremig, recitacions de lletres impactants de Lorca i altres poetes i sentiments a flor de pell. A vegades en entestem en voler veure grans produccions i aquestes xicotes i xicots han estat capaços de fer amb enginy un bon treball.
Acomiadar-nos de Barcelona amb un dia ben clar i tornar cap a Reus per dinar plegats a la casa Coder i celebrar -ara si- l’aniversari de la Xell. Per molts anys!
