APARTATS

24 de maig 2010

PUJADA A LA MOLA 220510

A les 9:00 hores vam quedar davant del Bar Casal. La intenció era fer un cafetó matinal però xec; el bar encara estava tancat. Així que vam omplir els pertinents papers a peu de carrer i acte seguit ens vam posar en marxa. Ens va fer un dia esplèndit malgrat que al mar hi havia una mica de broma que entervolia una mica el paisatge.
Després d'una tiradeta suau de 20 minuts ens vam aturar a esmorzar. Havent esmorzat el Josep, que era el guia que venia en nom del Consorci, ens va donar una explicació de quin era el funcionament del Consorci i quines eren les activitats més imporants que duien a terme. Entre elles en destaca la conservació dels camins de la zona i la recuperació d'antigues fonts, així com anar posant diferents punts de recollida d'aigua per poder actuar en cas d'incendi.
Una mica més amunt, quan vam tenir una vista privilegiada de Colldejou, en Josep ens va parlar de la història de la zona i de la toponimia. Pel que sembla els íbers ja estaven intal·lats a la zona. Manca fer unes excacions per corroborar aquest fet. En temps dels romans sembla ser que molts d'ells van triar un lloc on desconectar de la gran Tarraco i pel que sembla el lloc triat era Marça.
De Colldejou ens va comentar les tesis pel que fa a la procedència del seu nom: el coll en forma de jou (dels bous) i el collem jovis (Júpiter) del llatí. Llavors els autòctons de la zona vam comentar una tercera teoria exposada pel Doctor Aiguadé (comentada a Lo Collet), en la que exposa la teoria de la cogulla (elevació per sobre de les muntanyes) i com d'aquest terme la paraula va derivar fins a l'actual Colldejou.






La següent parada la vam fer al coll el Guix, des d'on ens vam situar sobre el mapa per marcar ben bé el terreny. Llavors vam afrontar la part més dura de l'ascens. Primer t'endinses per un bosquet pla però poc a poc et vas fent fonedís per damunt de les roques i per trams de camí molt predregosos amb risc de patinades constants, ja que la pedra està solta. En mig de l'ascenció vam trobar la primera de les plantes que buscàvem: la Porrassa. A partir d'allà vam poder gaudir de l'enorme explosió primaveral que la natura ha fet en aquest indret. Tot estava cobert per un mantell de verdor, amb flors primordialment grogues, liles i blanques i amb l'estesa decomunal de porrasses arreu. Una mica més amunt, passades les alzines, vam trobar la rosa de la Mola i tocar del bassot d'aigua enmig de les roques coixins de monja i cards. Fins i tot vam veure una mena de bolets blancs i una serpeta verda que es va fer fonedissa en veuren's.



En aquest punt, quan has passat el bassot, és quan fas cap a la part més alta de la Mola. El terra es torna més feréstec i notes com la vegetació escasseja. Allà, aguantant el pas dels anys hi trobem les restes de la torre carlina de defensa, des de la que la vista és impressionant. De cara a mas pots veure part de la costa fins al cap Salou. A l'esquerra t'hi queda el Priorat i a la dreta Llaberia, Colldejou i la banda de Pratdip. Sens dubte un gran punt de vigilància.
Vam asseure'ns a tocar de la cinglera per contemplar Colldejou que petitet es veia. Via mòbil ens vam comunicar amb el Joan Gaya per veure si ens veia. I sí, ens va veure! En aquest punt, en Josep ens va fer cinc cèntims del poder energètic dels punts alts, entre els que hi ha la Mola. Segons sembla és interessant anar a aquests llocs alts i passar-hi una bona estona; a poder ser sol, ja que ve a ser una mena de carregador de piles. Pel que sembla, com en molts altres llocs, a la Mola s'hi fan fer cultes a l'energia.




Per aquest ordre: porrasses, rosa de la Mola, card i coixí de monja.

Al cap d'una estoneta de meditació vam anar baixant pel mateix lloc on havíem pujat. La baixada sempre és més ràpida que la pujada però els genolls i les cames se'n ressenteixen molt més ja que has d'estar frenant constantment.
De baixada vam passar per la zona dels horts. La gent que ens acompanyava va quedar admirada pel bonic entorn.
Doncs res! Tal com vam inciar la jornada ens vam acomiadar davant del Bar, ara si obert, esperant poder tornar-nos a veure un altre dia. Molt recomanable! Iblama



Per informació del Consorci i de les sortides que fan podeu entrar a:
http://www.serrallaberia.cat/

18 de maig 2010

SI, SI, SI!!! LA LLIGA JA ÉS AQUÍÏÏÏ!
















Si, si, si! Després d'una llarga "agonia" -positiva és clar-. Per fi -i justament- hem pogut celebrar la Lliga. La clau va ser contra el Sevilla i al Madrigal i al Bernabeu. Allà vam erigir les bases d'aquesta vintena lliga culé. La desena en els darrers anys. I a més ho hen pogut gaudir en grup; en família. Vam quedar en un bar del Centre -no cal fer propaganda perquè tampoc "s'enrotlla" gaire- una hora abans del partit. Els bars ja començaven a estar plens i la gent tenia ganes de gresca, de festa. Qui més qui menys anava amb la seva bufanda o amb la seva samarreta. Els més supersticiosos -entre els que m'incloc- vam decidir guardar els nostres "atuendus" per la celebració final.
El partit -com s'ha dit- va començar una mica boig. Els nervis van condicionar una mica el joc dels nostres jugadors però de la mateixa manera que anaven caient cerveses a la taula, els gols van anar caient i l'eufòria es va anar apoderant de la sala. Certament, l'ambient, sempre que es guanya, és molt bonic; el problema és quan es perd. Llavors a la gent li queda una cara... Diumenge era un dia reservat a la victòria culé.
Un cop es va haver acabat el partit com una professó vam anar tirant cap el Prim. Ja hi començava a haver algun que altre sonat sense samarreta tirant coets i intentat pujar al Prim. Nosaltre per la gentilesa del Martí vam poder gaudir de l'espectacle com un senyors des de l'atalaia del seu pis, bevent un bon vinet i assaborint unes patates i unes olivetes, mentre a la tele ja sortien els jugadors a peu de camp dient les primeres ximpleries. Allà mateix vam fer-nos fotos fins a l'extenuitat per deixar constància del nostre gaudi culé, sempre amb un ull posat a la plaça, esperant la gamberrada de torn o la bogeria de cada any. I si, alguns atrevits van gosar escalar l'estàtua del pobre Prim -si n'ha vist de bogeries- per penjar-li una bufanda del Barça al Cap. Després una pilota va fer les delícies dels assitents. L'objectiu era anar xutant-la per damunt dels caps de la gentada, fins fer-la arribar a la balconada del Círcol de privilegiats reusensc; que suposos que es recordaren de les mares de més d'un.
Doncs res; una altre nit ben gaudida arran d'un nou triomf de la culerada en poc més d'un any i un nou retrobament amb la família culé.
Visca el Barça i Visca el Martí! Iblama

17 de maig 2010

FESTA DE SANT ISIDRE DE COLLDEJOU 150510


Després d'una enganxifosa tongada de pluges per fi vam poder gaudir d'un dia esplèndit. El dia de Sant Isidre; a Colldejou és com una festa major petita. S'aprofita per celebrar dues coses. Per una banda es fa la benedicció dels camps i per l'altra es fa un homenatge a la gent gran del poble.
A les 12:30 ens vam reunir a l'església per escoltar la missa en honor al Sant. Esquivant unes mosques esprenyadores que no paraven de volar pel recinte, vam per escoltar el sermó que feia el mossèn en el que explicava que Sant Isidre havia nascut a Madrid i que era el patró del camp i de la pagesia. Per tant, molts pobles agrícoles l'adoptaren com a patró. Acabada la celebració es va procedir a la processó. En braços van treure la imatge del sant i la van passejar pels principals carrers del poble. A la confluència entre la Serra de Llaberia i la Mola el Mossèn va procedir a la benedicció de les terres i els camps. Podríem dir que aquestes terres dedicades durant molts anys a l'avellana, pràcticament necessiten un miracle per no desaparèixer.
La processó va continuar pel carrer de Baix fins tornar a l'església. Allà els fidels van anar benant la imatge un per un, en agraïment al sant.




Cap a les 14:oo vam fer cap al Corral. Vam preparar un bon aperitiu i un bon dinar en honor al senyor Francesc Blanch per celebrar els seus 67 anys de vida. Vam obrir diverses ampolles de cava tot desitjant-nos pau i felicitat.
Una bona becaineta va anar la mar de bé ja que ens esperava una bona tarda!




Als voltants de les 18h la gent va anar fent cap al Casal. Allà el conjunt Riber's va fer un apreciat ball de tarda dedicat a la gent gran. Tothom hi estava convidat de totes maneres. Es van ballar pasos dobles, ranxeres i tot tipus de música fins que a la mitja part, davant l'ansietat dels assitents es va procedir al repartiment de coques, vi ranci i moscatell. Què bona estava la coca!
En va sobrar un munt de manera que la gent, mentre la feia petar, va poder repetir les vegades que va voler.



A les 20:30 va acabar la primera part del ball. A aquella hora ja estaven rebentats. De totes maneres sempre hi ha un budell buit on encabir-hi una bona cansalada amb ceba i formatge de l'Hotelet. Amb la colla van anar-hi a sopar i al final ens vam afartar i tot. Allà vam coincidir amb altra gent del poble com l'Espantall i el Jordi. Calia recuperar forces pel ball de la nit.



Efectivament, a les 11h puntuals van començar la segona part del ball. Hi havia més gent a la tarda però no ens poden queixar, durant una bona estona la pista va estar força plena. La segona sessió va durar fins a la 01h aproximadament. Després un grup dels joves va fer una estona de disco mòbil. Un dia la mar de complert! Cansat, però complert! Iblama


*Més informació a Lo Collet digital

DIVENDRES 140510






Estem en un dels moments de l'any més exhuberants. Plou i la terra explosiona i surten tot tipus de flors i de tots els colors; és la primavera. El más en aquesta època es produeix una transformació brutal. Els avellaners creixen i creixen. Les seves verdes fulles fan una espesa capa que tapa la visió fins i tot. Hi aigua per tot arreu i en conseqüència el terra és un marc ideal per a la proliferació d'espàrrecs silvestres.
El passat divendres malgrat la pluja vam poder passar un bon dia al tros. Vam collir les primeres favetes, vam arreplenar una estona, vam omplir aigua i vam gaudir de la natura. A la zona de l'espatlla vam recuperar una parada que estava literalment tapada per la vegetació. A la tarda, després de dinar, vam llaurar una mica els ametllerets plantats i vam trobar un bon feix d'espàrrecs. A la nit, com no podia ser d'altra manera va caure una truiteta d'espàrrecs.

A la nit ens vam reunir a la sala de la Biblioteca Magda Guerrero; teníem reunió de Centre cultural. Allà vam exposar diferents temes per fer front a tot el que ens ve d'ara fins a final d'any. El centre cultural està planificant una sortida a algun lloc de Catalunya! Iblama






LES MEVES CRÒNIQUES FUTBOLERES 2009-2010

LLIGA BBVA
FCBarcelona 4 (pporta, Pedro, Messi 2) - Valladolid 0



Les imatges de la golejada __________________________________________




La crònica __________________________________________________

Els jugadors van sortir molt nerviosos al camp. Hi va haver un parell d'imprecisions que ens podien haver causat un disgut. Ara en pic ens vam assentar al camp va arrollar el rival. Malgrat que Xavi no hi era la pilota va començar a bellugar-se amb força rapidesa. El mig camp amb Touré, Keita i Busi al final va acabar adaptant-se. Així van anar arribant ocasions i gols. El primer en pròpia porta (1-0), el segon el va fer Pedro després d'una preciosa jugada d'equip amb parets i triangulacions (2-0). Messi es notava ansiós per poder igualar Ronaldo. La segona part va ser seva; va aconseguir el dos gols que el farà passar a la història (3-0), amb una jugada espectacular de Touré. Finalment, de jugada personal, el millor jugador del món -per molt que pesi a molts- va tancar el marcador amb una jugada personal (4-0).




Remarcar la velocitat amb que va jugar la davantera amb Bojan, Messi i Pedro. Van estar enormes canviant de posició i fent anar de bòlit la defensa. En defensa en Piqué es va mostrar molt insegur; sort en vam tenir d'en Puyol. I Valdés en la seva línia tot i que va cometre un error en el passi que quasi ens costa un gol.







La contra ________________________________________________

Per fi s'acaba la Lliga. Per fi som campions; i justament! En la lliga més apassionant dels darrers temps el Barça s'ha coronat com el gran campió, amb bon joc, contundència i doblegant el seu màxim rival en els dos enfrontaments cara a cara. És evident que el Barça té presa la mida al Madrid, malgrat els milions florentinians. Ha quedat clar que els diners no ho són tot. Potser aquesta sigui la gran satisfacció que el Barça ha escombrat en els dobles enfrontaments els grans Ronaldos, Kakàs... deixant ben clar que hi ha d'haver una estructura d'equip i un projecte. La cantera ha guanyat a la cartera. I ho ha fet nètament i amb justícia, tot i que hem vist moltes coses rares; com la sanció de Xavi quan setmanes abans havien indultat un jugador del Madrid.


Aquesta serà la Lliga de Pedro, Xavi , Valdés i Messi. Pedro ha estat en tots els momentes imporants de la Lliga decisiu. Xavi ha portat la batuta de l'orquestra. Valdés ens han tret les castanyes del foc quan els rivals s'acostaven perillosament. Messi ha estat el qui ha marcat la diferència. Això no amaga però que la planificació de la temporada no va ser la més adequada. La plantilla ha estat massa curta i això ens ha passat factura al lliutar en tres competicions. Si a això hi afegeixes un rendiment quasi nul de gent suposadament imporant com Henry, Ibra... te n'adones que la lliga encara té més mèrit.


Ara resta fer una bona planificació de cara a l'any vinent i poder afrontar la temporada amb majors garanties. I de moment a gaudir de la lliga i els blancs un altre any en blanc. Ara si: VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA! Iblama

11 de maig 2010

ET REGALO UN PERSONATGE! Iniciativa de ricderiureblog: http://ricderiure.blogspot.com

En Penki
En Penki es passa les hores llegint com un possès, mentre escolta música assegut al seu balanci de fusta vella. I quan no llegeix pensa en la seva dissort, en els seus maldecaps. Es passa els caps de setmana sol, a casa, cosint-se a cerveses. Absort del món que l'envolta. Renega de tot, tip del dia esgotador que li toca viure a la merda de feina que té. Si, li paguen un bon sou però se sent desgraciat amb el que fa. I treballa i treballa de totes maneres i almenys això el distreu. Quan arriba a casa sap que l'espera el seu perico "Titu". Es desfà de les sabates, es posa còmode i el treu de la gàbia. El Titu el rep amb un petit crit de reconeixement i es posa content. En pic jau al sofà el perico s'abraona sobre els seus dits dels peus i nota petites mossegadetes. Després alça el dit i hi puja! Excitat piula i crida! Ja més tranquil -reconegut l'amo- revoloteja pel menjador i es menja la pols i es mira al mirall pensant que hi ha un altre perico. I li canta i li parla. El Penki llavors veu que com el Pericu està sol i que la seva vida és com viure en una gran gàbia.
Encara ara ressegueix el records que va deixar la Gala i encara no entèn per quina rao un dia es va trobar el jocs de claus d'ella dins del pot de les claus i l'armari buit. No es va endur els milers de fotografies que tenien plegats. Va deixar un forat que l'havia colgat en la més profunda depressió. Tant li fotia viure com morir. Durant un llarg temps va desitjar més aviat deixar el món però mira... unes vegades l'alcohol i alguna que altra festa descontrolada el mantenen en vida; sense masses alicients però viu. A vegades sembla que tingui brots optimistes. Malgrat tot quan apaga la llum i es posa al en aquell gran llit només pensa amb el desgraciat que és i amb la merda de vida que li ha tocat viure.

QUAN TOTHOM VOL QUE FACI BO JO TINC GANES QUE ENVARA NEVI!





QUAN TOTHOM VOL QUE FACI BO JO TINC GANES QUE ENCARA NEVI!

No és que ara hagi descobert Amèrica; ja fa temps que en sóc conscient. No sé si ho dec portar als gens o és que m'he anat construint aquest edifici a base d'anys. Com més va més ganes tinc de fer el contrari del que fa la gent del meu entorn. I compte! hi ha moments que en lloc de tirar endavant tiro enrere. Ja sé que en molts moments visc de la idealització i la nostàlgia; no ho puc evitar! Més m'estimo pensar en moltes de les coses que he fet fins ara -i procurar per seguir fent-les- més que no pas fer càbales sobre el que seré i el que faré en un futur. He arribat a la conclusió que el demà se me'n fot! Estic aquí i amb el que tinc i amb la gent amb la que convisc estic de conya; fins que algú segur que ho espatllarà. Curiosament l'estadística "patillera" de la meva experiència em diu que quan un o una passa de la solteria a tenir parella o en la seva vida hi ha algun canvi tipus "tenir fills" tard o d'hora acaben transformant-se! I sempre acostuma a ser perquè la gent vol més i no es conforma amb el que té! I llavors és quan es produeix un canvi en les prioritats en la seva vida i passes a ser "RES".
La gent és diametralment diferent de mi; volen més i més i més. Jo m'he anat conformant amb el que la vida m'ha anat obsequinat. I ho he rebut com un regal i els regals són per gaurdir-ne. Mira el que m'omple: veure un partit de futbol, passar hores davant l'ordinador fent el que em doni la gana, escriure, llegir tranquil, anar al mas i assaborir aquella pau, beure aigua de la mina, mirar el riu, estar amb els amics, fer el dinar, ajudar a la gent de repàs, estar amb mons pares i sogres, saber que hi ha una persona a la que estimo i fer-me evident que ella també m'estima, esperar el cap de setmana, no treballar el divendres, anar al corralet, anar al Racons i jugar amb la Negrita i el "cachorro", fotre'm un bon dinar... I podria continuar amb milers de coses que segur que un altre veient-les es fotria les mans al cap i em diria que com pot ser que un paio de 35 anys faci aquestes bajanades. El que faig és que em menjo i paeixo la vida assaborint-ne els instants, els amics, les amistats, els nens, el futbol, una acampada, una xerrada... el que faci falta! I m'hi implico com si en allò m'hi anés la vida. Qui ho fa això? Primer perquè em sento feliç amb aquella persona i segon perquè m'omple fer feliç als que estan al meu voltant. La resta poc m'importa. M'importa un rave tenir diners o no! Faig el mínim per tenir de tot i em sento extraordinàriament recompensat. I veig que al meu voltant la gent fa viatges a països llunyans amb maletes buides per tornar amb les maletes plenes de roba de marca i farda... i després em diu que no arriben a final de mes o que no poden fer segons què. M'indigno veient que a repàs molts pares em demanen descomptes i acabo descobrint que el nen té PSP, plays i mòbils d'última generació. Que molts treballen un munt d'hores per tenir encara més i més calers per poder fer això i allò, i veus que no tenen temps ni per actualitzar la llibreta del banc.
I l'edat? l'altra hàndicap. Clar amb 33 anys ÉS OBLIGATORI segons les lleis establertes tenir casa, cotxe, anar a votar i tenir fills. Jo de moment RIEN DE RIEN. I com més va menys ganes. No en tinc cap intenció! Sóc immensament feliç per com sóc i pel que faig, per dues senzilles raons: perquè intento bàsicament ser feliç amb el que sigui i perquè intento no fer als altres el que no m'agradaria que em fessin a mi. I xec funciona! Si faig una cosa la faig perquè la sento no per obligació o perquè em toca fer-la. Segur que molts em critiquen a l'allunyar-me de la línia del correcte però ja et dic jo que continuaré sent com sóc a vegades potser desitjant que nevi quan tothom vol que faci bo, ja que aquesta és la fórmula que m'acosta a la felicitat. Iblama