TOT CAMINANT PEL CONGOST DE FRAGUERAU. TOT MENJANT SENGLAR A L'AIXÀVEGA 071212

Tot i sortir ben d´hora de Colldejou, tardes ben bé una hora a arribar a Ulldemolins.  Al nostre pas, des del Coll d’Alforja especialment, la temperatura va caure en picat. En el descens el paisatge del nostre voltant –sobretot a les obagues- estava ben gebrat. A la zona de les Ventes d’en Pubill el termòmetre marcava zero graus. Vam tornar a ascendir fins al Coll d’Albarca (774 metres) i la temperatura es va anar recuperant, tot i que un nou company de viatge no ens va deixar fins ben entrat el matí: el vent. Arribats a Ulldemolins vam anar fins a l’ermita de sant Antoni als peus del Montsant; punt de partida de diferents rutes excursionistes pel parc. Ens vam posar en marxa i realment la sensació de fred era una mica insuportable. No en va, als pocs metres de caminar vam trobar una bassa amb una bona capa de gel a sobre. Pot ser que no haguéssim triat el millor dia per fer aquesta excursió. 

Lentament vas baixant alternant una pista ampla amb caminois més estrets, fins que arribes a la zona del mirador. Als teus peus hi queda el riu Montsant baixant per entremig d’un estret congost esculpit per entre les roques blavoses i grisoses de la serra. Definitivament, a partir d’allà el camí es converteix en un bonic senderó que serpenteja tot seguint el riu i tot travessant boscos sobretot de pi. Aquesta és una bona època per veure com els arbres que s’aixequen a la llera del riu canvien la fulla i omplen l’entorn de marrons, grocs i vermells. El següent canvi el trobem quan hem de travessar el riu per un pont penjat ben pintoresc. Des d’allà s’inicia una lleugera ascensió fins arribar al punt culminant de la nostra excursió: l’Ermita de sant Bartomeu. La zona es coneix pel nom del Congost de Fraguerau. El nom Fra Guerau correspon al d’un monjo Guerau Miquel que va habitar per aquests indrets fent vida eremita. Segons sembla va fundar diverses ermites com la de sant Bartomeu o santa Maria, va rebre la protecció del rei Alfons I i acabà essent abat de la Cartoixa d’Escaladei. Però tornem a l’ermita. Està situada a 550 metres d’alçada i fou alçada al segle XII. Imponent, s’aixeca per damunt de les roques, als peus d’un barranc sinuós. La data que consta en la portalada és el 1799.  Data que es manté intacta enmig de l’escut de l’escala de Déu (símbol de la cartoixa) al damunt de la portalada lateral de l’entrada. L’esglesiola és un petit edifici de planta única, d’estil romànic i que encara conserva una campaneta a la part frontal. Al costat dret de l’entrada, a tocar de la roca forada, s’hi conserven les restes d’una edificació antiga amb algunes estances. Mentre que al costat oposat s’hi pot trobar una inscripció que resa: Silenci profund. En aquesta soledat Déu es troba.  Realment, el silenci que es respira a la zona impressiona. Només sents els moixons i la mica de ventet que bufa. Realment un bon indret per descobrir que és el silenci i el recolliment si no tens la desgràcia de coincidir amb algun individu –que es fa dir “excursionista”- de veu greu que no calla i vol fer-se notar. 

La tornada va ser realment dura, sobretot des del moment en el que deixes el senderó i tornes a circular pel camí més ample fins arribar a sant Antoni. En total són nou quilòmetres i els pots fer en unes tres hores i mitja, anar i tornar i aturant-se per esmorzar i fer fotos. Vam arribar a sant Antoni extasiats. Vam recuperar una mica les forces i ens vam posar camí de l’Aixàvega. Allà ens esperava un estofat de senglar digne dels millors restaurants del món. El Senglar fou caçat per Garci i l’encarregat de cuinar-ho amb verduretes, ben estofat i amb un toc subtil de xocolata va ser el Pep d’Alcover, que ja ens té acostumats a lliçons culinàries variades. És un crac. Vam dinar i vam repetir. I per acabar, amb una bona llar de foc ben a la vora, mentre el dia es perdia, vam endinsar-nos en una festa de pastes i postres impagable. Sempre que es va amb els de l’Aixàvega (Selva, Alcover...) tornes amb uns quilets de més. Gràcies per ser-ne partíceps! 

Iblama