M’hauria agradat conèixer-te i explicar-te moltes de les
meves batalletes per demostrar-te que la vida no és senzilla i que ho he patit
en la meva pròpia pell. M’hauria agradat ser el teu professor encara que només
fos de repàs per ensenyar-te a fer les coses d’una manera diferent. M’hauria
agradat ser el teu amic; riure amb tu; plorar amb tu!
La vida no em deix
de sorprendre. Ja poden passar coses ja,
sempre el sorprèn. Pensava que ja havia conegut el món escabrós de la mort en
persones de curta edat però no; sembla que no hi ha límit. La mort ve i es
presenta ben a prop de casa teva i et passa la mà per la cara, impassible,
sense respectar ni a pares ni a fills.
Aquell any -que he
oblidat- vaig tocar el pols d’aquell noi i vaig veure que no responia. Tenia
catorze o quinze anys. No duia casc i el que pilotava la moto amb ell al
darrere va decidir saltar-se un ceda.
Uns anys més tard
un grupet d’amics decideix anar a pintar graffitis. Un d’ells, segurament el
que tenia més afició, els acompanya, malgrat anar amb crosses. I no; no van a un lloc qualsevol; van a pintar una
paret d’un pont de les vies del tren. En passar un tren a alta velocitat s’endú
amb ell la vida d’un altre adolescent innocent.
I ahir, enmig de la
tarda, ens va deixar un nen innocent més amb catorze anys pressionat per vés a
saber el què, destrossant el cor de la gent que l’estimava i de tot un Institut
sencer i commocionant una ciutat sencera. Avui li han donat sepultura a la
Puríssima Sant sota el silenciós respecte de centenars de persones, que d’alguna
manera o altra, el van conèixer. Uns pares més que veuen enterrar un fill. Què hi
pot haver més dur en aquesta vida? Què hi ha darrere la vida que ens empeny a
la mort? Ens podem fer milers de preguntes, malgrat tot, el cert és que el
pobre Max ja no hi és i deix un buit darrere seu que no hi ha consol que el tapi.
Per les persones
més properes a ells el meu reconeixement i el meu sentit condol.
Dues reflexions per
acabar.
Davant la mort d’una
persona es poden fer moltes reflexions i ens podem formular molts perquès, però
pensem que cada vegada que una persona posa en boca d’una altra una causa o una
raó d’una decisió presa o d’un succés hem de filar molt prim. Tot són pures
especulacions. Tan sols ell sap per quina raó ha volgut deixar aquest món. Prou
especular per respecte a la família!
Crec que la
societat mereix fer una reflexió profundíssima. Ens trobem en un moment en el
que molts dels valors més bàsics de les persones es perden. Ens hem fets
esclaus de la tecnologia i els avanços més diversos. I sembla que ens haguem
oblidat de la importància que tenen la família, l’escola i els amics...
Recuperem els valors més bàsics. Siguem persones. Estimem-nos i ajudem-nos.
Tractem als altres com si ens tractéssim a nosaltres mateixos. Siguem solidaris
i intentem –malgrat la mediocritat de gran part dels mitjans- comprendre que no
tothom és com nosaltres i que a vegades el que per nosaltres és una paraula
motivadora per una altra persona pot ser una ofensa; el que per nosaltres és
una rialla per un altre pot ser un plor... Comprensió! Tenim l’obligació
sobretot els adults de posar-nos en la pell dels més menuts i tenim l’obligació
de comprendre, d’escoltar i moltes vegades d’interpretar els adolescents. Si
amb ells no ens posem en la seva pell estem perduts. No oblidem que el que li
passa ara ells un dia ens va passar a nosaltres, nosaltres també vam ser
adolescents. Iblama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada