APARTATS

25 de gen. 2012

SENSE DEMÀ! 2 (continuació d'UNA MIRADA AL DEMÀ, SENSE ANAR MASSA LLUNY)

Dos mesos abans, la tensió a l’oficina era palpable. Havien anat caient en Richi, el Robert, l’Enric, la Paula i el Joan. No tenien miraments! Jo ja sé que l’empresa no anava bé, els números saltaven a la vista però noi s’havien carregat gent que duia un munt d’anys a l’oficina i que havien servit lleialment totes les instruccions que els hi havien donat. De fet em va saber molt de greu pel Richi i el Robert, amb el temps ens havíem fet amics. Compartíem aficions; fèiem carnades, jugàvem a futbol, parlaven de política, ens emborratxàvem... Ens seguíem veient però ja no era el mateix. Estaven tensos i el futur els hi deparava una negror de difícil sortida. Amb dona i un i dos fills respectivament les coses es veuen ben diferents. Per la Paula millor; que es fotés! Ella que es pensava que camelant-se el “Kabalí” tindria la feina assegurada, doncs mira, al carrer!
Un temps enrere el “Kabalí” ens va reunir a tots a la sala de reunions per parlar de retallades. La seva proposta era ben senzilla: rebaixar el sou i acomiadar gent. Els que no es van avenir a res van anar directament al carrer com en Richi i el Robert. Els altres vam sotmetre’ns a les seves “recomanacions”. Ens asseguraven feina a canvi de rebaixar-nos el sou de manera variable, sempre a l’alça clar. Vam pecar d’innocents cegats amb les promeses de treball. Tot va ser de paraula; tot menys la retallada de sou! Una lluita sense contemplacions va començar al centre. Els rumors deien que només podien aguantar una plantilla de deu persones i encara quedàvem els quinze que ens havíem abaixat els pantalons signant la retallada. Els que algun dia vam ser companys ja ni ens miràvem a la cara. Només treballar i treballar, fent hores i més hores, renunciant pràcticament a la vida dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. Calia demostrar que erets el més compromès. Jo tenia clar que els dalt tenien la decisió presa. Ens devien festes, calers.... mai ens podran arribar a pagar tot el que vam fer pel benefici de l’empresa i total, per què? L’oficina s’havia convertit en una mena de camp de batalla. Ni per festes hi va haver una mínima tregua. Abans de Nadal sempre fèiem sopar d’empresa, enguany res de res. Ni ens van desitjar bones festes ni ens van donar lot. De fet, gràcies que cobréssim! Passejant per davant de l’edifici fins i tot el dia de Nadal hi havia llum a les oficines. Jo em vaig dir que em quedava casa. La resposta del “Kabalí” va ser dir-me -Vosté mateix Blanch-. Havíem passat de tutejar-nos a tractar-nos pel cognom.

Continuarà. Porpera entrega dimecres 01/02/2012

2 comentaris:

ricderiure ha dit...

uuuuiiii... que mal rollito!!!! el protagonista es diu com tu per algo? o és una història real?
`^_^´
nanuuuu!! que pinten bastos!! a on treballava l'hivern passat han acabat així, és un cas típic, per desgràcia.
salute!!!

Iblama ha dit...

hehehe n'hem bé, n'hem bé! és una ficció eh però! to be continuedddddddddddddddd! animusss