Estimo aquesta terra, com un amant fidel i etern.
Sento la Rahola, el
Màrius Carol o el Basté -que avui fan el programa el Món a Rac1 des del Celler
Vall Llach- parlant de Porrera; dels seus carrers, del seu encant, de la seva
història... que és un poble que s’ha mantingut més o menys intacte en els
darrers cent anys. I si, en dono fe. Per una persona com jo que ha corregut per
aquests drets carrers, ha jugat a futbol fent servir de porteries els portals
històrics de les cases o s’ha llevat amb el retronar del toc de les campanes
del vell campanar o ha ajudat a donar vida a la Garranxa i Lo Molló; i que amb
tots els seus defectes i virtuts porta el poble ben endins, és un gaudi veure
com Porrera avui en dia és al món, que hi pots viure, que hi pots treballar i
que té un prestigi i la gent la reconeix.
Si la festa major
de Maig ens marca l’entrada a l’estiu, la festa major de novembre ens obre les
portes del fred, en teoria; tot i que enguany la caloreta ha estat ben present.
DIVENDRES 081113.
PREGÓ, ESPECTACLE DE FOC, SOPAR I PORRERA SONA.
Els actes de la
festa major van començar el divendres. Puntualment, en el context dels deu anys
de la mort del poeta Miquel Martí Pol, la seva muller Montserrat Sans ens va
fer un sentit pregó des de dalt de tot del balcó de l’Ajuntament.
Acte seguit, els
diables de Falset van omplir la plaça de missa, els estrets carrers i el Pont
Vell de llum, espurnes i espetecs.
Com sempre, per la
festa major, ve de gust retrobar-te amb els teus amics de sempre. Així que ens
vam trobar després de l’espectacle de foc a la plaça Carretera per anar a sopar
al Bar unes bones pizzes i unes tapetes. Després de fer-la petar una bona
estona, vam matar la nit al Casal assistint al certamen Porrera Sona on van
tocar els Reservoir Roc’s, Mano’s Rocks i van punxar Dj Alf i Dj Pepe’s.
Ben d’hora, la
Batucada de Porreres i els grallers de Porrera, van anar passant pels carrers
del poble tocant per anar desvetllant a la gent que encara dormia. Efectivament
desvetllat, me’n vaig anar fins al mirador de cementiri vell per veure sortir
el sol. La llàstima és que estava núvol i només vaig poder veure alguna lleu
escletxa de llum. Val la pena seure una estona al banquet que està encarat al
poble i veure com Porrera va anant tornant a la vida amb el matí. I cap a esmorzar.
Amb el toc de les
onze, vam anar a la plaça Carretera per assistir al V Tasta Porrera i I Primer
tastet de Poesia, mentre els més menuts saltironaven embravits als inflables. Els
setze cellers de Porrera vam deixar ben petita la plaça amb la venda rècord de
més de vuit-cents tiquets. La presència d’en Llach, el somelier Josep Roca, el
presentador d’en Clau de Vi, el director de la revista Enderrok Lluís Gendrau i
altra gent famosa, van donar un toc encara més especial al certamen. En el
Tasta Porrera vam poder fer tastets del vins dels diferents cellers del poble i
també espectaculars menjars típics. Dels plats em quedo amb la truita amb suc i
el “jabalí”. Dels vins; blancs, Mas d’en Compte del Celler de cal Plà i negres,
el Marge del Celler de l’Encastell, el Ferral del Celler Castellet i l’Anjolí
del Celler Ardèvol. Com sempre és un bon moment per restablir lligams amb vells
amics després d’un temps sense veure’ns.
Al migdia, tots a taula i dinar familiar amb fricandó i cava, i a debatre de política.
I sense massa
temps, al vespre ens vam retrobar als antics rentadors per assistir al sentit
homenatge que es va fer en els deu anys de la mort de Miquel Martí i Pol. En
primer lloc, diversos nois i noies van rellegir les paraules del poeta. El plat
fort va venir després de la xerrada reconeixement que va fer en Lluís Llach. En
J.M. Galeas, acompanyat a la guitarra i junt amb l’actriu Silvia Bel, ens van
anar alternant cant i poesia, amb poemes d’en Pol i poemes musicats d’altres
autors.
Després de sopar,
els que encara van tenir ganes i forces, van tancar la nit al casal en el ball
de nit.
DIUMENGE 101113.
REPARTIMENT DE COQUES, MISSA, FUTBOL I BALL A L’ANTIGA.
Ben d’hora, la
Batucada de Porreres i la Colla de Grallers i geganters de Porrera, van
oferir-nos el repartiment de coques pels carrers del poble. Vestits de
catalanes i catalans, els més menuts van fer arribar les coques de sucre als
porrerans, mentre els músics tocaven la gralla i els timbals o feien percussió
amb la batucada. La festa es va acabar amb una xocolatada popular al Casal per
qui ho volgués.
A les 13 hores, el
centre d’atenció va ser l’església. Allà es va celebrar la missa en honor al
patró sant Francesc. El moment més emotiu va arribar a mitja celebració amb les
ofrenes que els més menuts van fer al mossèn amb productes de la terra. El punt
culminant en els van oferir la Garranxa i Lo Molló junt amb una representació
dels vells grallers de Porrera tot ballant i tocant dins de la mateixa
església.
Havent dinat vaig
acostar-me al camp de futbol per veure una estona el Porrera jugant; una bona
experiència tot i el resultat negatiu. Vaig voler presenciar els darreres raigs
de sol mirant de cara al Molló amb un espectacle de colors en vermells
impressionants, mentre els llums del poble s’anaven encenent. En el silenci de
la tarda ve de gust donar un tomet pels carrers, abans d’assistir al darrer
acte del dia: el ball a l’antiga que es va fer al Casal.
Ja de nit, tornar
cap a casa, agafar mitja coca de sucre, una garrafa de vinet, treure la roba de
l’armari, fer la maleta, acomiadar-te dels teus, pujar al cotxe i enfilar els
tombs fins al coll de la Teixeta. Curiosament, amb una lluna creixent a la
nostra esquena i amb una maleta de records al portaequipatge.
· Llegiu Miquel
Martí i Pol. És imprescindible! El meu petit reconeixement.
Ara mateix
(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels
prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i
els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de
cara,
quin llarg camí d'angoixa i de
silencis.
I som on som; més val
saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i
proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i
renúncies
en què els sorolls ofeguen les
paraules
i amb molts miralls
mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la
complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per
corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai
d'història
concreta que ens pertoca, i un
minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho
escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li
plagui, i via fora!,
que tot està per fer i
tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada