APARTATS

26 de nov. 2013

CAP DE SETMANA DEL 22-241113


DIVENDRES 221113. REUS-VALLVERD DE SARRAL (Fonda Casa Miret)
Ja de nit, vam sortir de Reus amb una ventada d’aquelles que es deixen notar –com sempre que fa vent a casa nostra-. En poc més de quaranta cinc minuts ens vam plantar a VALLVERD, un petit llogarret, d’uns vint habitants, pertanyent a Sarral tot i que està entre Rocafort i Santa Coloma de Queralt. 









Només baixar del cotxe va quedar clar que l’hivern era ben evident en l’ambient: a aquella hora les temperatures tocaven els zero graus ja. Vam serpentejar pels estrets carrerons del poble per fer cap a la Fonda Casa Miret (clicant enllaç), al cor del poblet. 




Allà ens van obrir les portes de casa seva els seus amables propietaris. Després d’acomodar-nos a la nostra habitació ens van ensenyar la casa i la veritat és que està molt ben conservada, des de la cripta inferior que data del segle XII, fins a les habitacions restaurades amb pedra de la zona, les zones comunes, les diverses terrassetes, la sala comuna amb la llar de foc... Ens quedava una estona per sopar, així que, ben abrigats, vam donar un tomets pel poble, habitat en aquests moments per una vintena de persones. Amb el vent que havia bufat, el cel estava ras; un espectacle per gaudir de les estrelles. Ben refredats vam pujar una estoneta a la sala d’estar a la part alta de la casa –ben a la vora de la llar de foc- per fer una cerveseta i llegir una estona abans del sopar.  Precisament aquests és un dels moments diferents de la casa ja que comparteixes la gran taula del menjador amb altres persones que com tu son a la casa. És un bon moment per fer-la petar una bona estona mentre sopes. I de sopar ens van oferir crema de carabassa i endívies amb formatge de primer, i canalons de porc senglar i truita d’alls tendres de segon. Tot ben regat amb vi de Sarral. Vam poder assaborir els trens vins: el blanc, el rosat i el negre Portell. Per rematar la festa mató amb mel de postres i iogur casolà, i poder compartir tota aquesta estona experiències diverses amb la resta de companys de taula. Ja a l’habitació, si tocaves el vidre fred te n’adonaves de la magnitud del temps gèlid de fora. Vam poder descansar ben calentets!

Menú. Primers: crema de carabassa i endivies amb formatge



Segons: truita d'alls tendres i canalons de porc senglar

Postres: mató i iogurt casolà



DISSABTE 231113. VALLVERD. SANTA COLOMA DE QUERALT. PONTILS. SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ. SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA. SANT QUINTÍ DE MEDIONA. VILAFRANCA DEL PENEDÈS. CALAFELL (Allotjament Antiga).

Ens vam llevar amb dia solejat i clar però fredíssim. Pel que es veu, a la nit vam arribar als quatre o cinc graus sota zero. De nou, vam baixar al menjador i vam esmorzar plegats compartint taula, llesques de pa torrat amb embotit de la zona i melmelades casolanes, i un agraït calent cafè amb llet. Amb una certa recança ens vam acomiadar de tothom per la bona atenció rebuda i per haver compartit aquestes bones hores en aquest bonic entorn. 

Racons de Casa Miret


Esmorzar: llesques amb embotit de la zona i melmelades


Maletes en mà van anar fins al cotxe que tot i la por, es va engegar. Ens vam posar en ruta. L’entorn del poblet et deix una imatge inesborrable amb les nombroses vinyes que l’envolten i que ara, en plena tardor, canvien de color la fulla i la transformen vermellosos i marrons. Aquells camps extensos amb petits masetons al bell mig, donen al conjunt una imatge que et queda a la retina ben guardada.


En poca estona ens vam plantar als peus de l’antiga muralla de la vila de SANTA COLOMA DE QUERALT. Vam entrar per l’imponent portal de santa Coloma i vam fer cap a la plaça de Major, on hi l’ajuntament. És una plaça porxada pels quatre cantons, on hi pots observar diversos tipus de columnes i on per a la part del fons per damunt hi sobresurt el campanar imponent de l’església parroquial.  Aquesta església d’estil gòtic està dedicada a santa Maria. Data del segle XIV i al seu interior hi destaca un retaule preciós d’alabastre blanc del segle XII fet per Jordi de Déu, el qual té per protagonista sant Llorenç (a la mà aguanta la graella en la que va ser cremat en viu). Als peus de l’església s’hi aixeca la bonica plaça també porxada de l’Església. D’allà baixes pel carreró en pendent  que et condueix al vell portal d’en Roca. Al final hi ha un interessant monument a la pagesia. Llavors puges passeig amunt i la teva dreta s’hi aixeca imponent el patí d’armes del Castell dels Comtes de santa Coloma (segle XIII). Cal entrar-hi per veure l’enorme escalinata i les pintures del sostre mateix.  A fora, a la plaça la façana s’aixeca imponent seguida d’altres edificis com la capella de santa Magdalena. Una prova del fred que feia i havia fet a la nit el vam trobar en una de les fontetes de la plaça de l’ajuntament. S’hi havia acumulat aigua que s’havia convertit en una peça rodona perfecta de gel. Un cafetó ens va reanimar una mica.



























D’allà vam baixar fins a PONTILS, d’on en destaca l’església dedicada també a santa Maria amb la seva enorme espadanya i les casetes dels voltants amb els seus endreçats pedrissos.






En dos quilòmetres vam arribar a un dels entorns més bonics que he vist darrerament: SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ. Puges per la carretera i a ma dreta, imponent dalt d’un turó a més de 500 metres d’altitud, hi veus el vell castell (datat del 976) i l’església de santa Perpètua (tots dos en restauració). D’allà per una estreta carreterona vas baixant i descobrint com, als peus de la vall, s’hi aixeca el poblet a tocar del riu Gaià. Tres imatges encantadores. El riu i els voltants amb xops i pollancres immensos alçant-se al cel, el poblet que amb onze habitants resisteix el pas del temps i la inesborrable imatge a dalt de tot de la roca del conjunt del castell i l’església aixencant-se damunt del tallant. És d’aquells llocs on segur que el temps transcorre d’una altra manera.









D’allà vam recular una mica per anar cap a l’altra part de la vall i fer cap a un dels llocs emblemàtics pels tarragonins: la capella i fonts de SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA. Cada any els tarragonins pugen en pelegrinatge amb carros i a peu per omplir els cantis de les cases amb l’aigua de la zona de sant Magí. L’entorn és preciós. Enmig d’un paratge natural molt ben cuidat s’hi aixeca la capella i als seus peus diversos fonts que deixen brollar sense parar una aigua clara, pura i freda. Damunt la imatge del sant vigila l’entorn. A fora uns arbres centenaris, ara canviant la fulla, donen a l’entorn un punt de màgia insuperable.






Vam avançar una mica més en direcció a la Llacuna i ens vam aturar a fer una mossegada al Restaurant Miralles. Una bona carn a la brasa per recuperar una mica les forces.
Havent dinat el dia es va tapar una estona i es va girar una mica de vent, de manera que la sensació de fres de nou es va intensificar. Tot i així, vam seguir la ruta passant deixant el poblet de Rofes, mentre escoltàvem el partit del Barça contra el Granada, i ens dirigíem a SANT QUINTÍ DE MEDIONA. El poble en si no té massa cosa. El que val la pena és donar un tomet pels brolladors i déus a tocar de la muntanya. A tocar del riu Mediona hi ha un munt de brocals antics per on brollen litres i litres d’aigua fresca. Al voltant, a la mateixa roca de la muntanya, s’hi obren diversos forats intrigants. Un cafè ens  va dignificar una mica l’esperit.




Amb els darrers rajos de sol vam arribar al bressol dels castells: VILAFRANCA DEL PENEDÈS. Realment, tot un descobriment. S’ha de dir que Catalunya gaudeix d’unes precioses ciutats i que potser nosaltres no sabem apreciar el suficient i mira que darrere hi ha històries i segles de fets transcendents. De tot em quedo amb els Palau Reial i Baltà (d’estil gòtic dels segles XIII i XIV), la impressionant Basílica de santa Maria (gòtica, segle XIII), el conjunt del voltants de la plaça de l’Ajuntament amb el propi edifici del consistori i més enllà amb la capella de sant Joan (gòtic del segle XIV), la immensitat de les places allargassades, les apreciades botigues a banda i banda dels carrers del centre històric i l’aire casteller que es respira per tota la ciutat. Hem sento orgullós d’haver conegut el Castellers de Vilafranca i veure com han estat capaços any rere any de desafiar el cel amb els seus castells verds de somni.











Vam deixar la capital. Encara ens quedava una estoneta de camí. Per fi, ja de nit, vam fer entrada a CALAFELL. Vam anar directes al nostre allotjament Antiga (vella casa d’Indians)per deixar les maletes i el cotxe. Abans de sopar encara teníem temps de donar una volteta pel poble. De fet l’hotel estava molt ben situat als peus de la ciutadella ibèrica. Vam entrar a l’Església de la santa Creua aprofitant que feien missa. I d’allà, escales amunt, vam anar ascendint pels carrerons que envolten la ciutadella que ja vam visitar uns anys enrere. S’ha de reconèixer que la part antiga ha quedat molt ben arreglada. Així vam anar fent temps fins a l’hora de sopar, que ho vam fer al mateix recinte. De primer saltejat de verdures a la graella i de segon vam triar lluç i marmitaco (tonyina amb pebrot i ceba). De postres mel i mató i pastís. Tot acompanyat d’un vi blanc Gorg del glaç de la D.O. Penedès. I abans d’anar a dormir un capítol de la segona temporada de Homeland. Espectacular!






SOPAR ANTIGA: saltejat de verdures

Lluç
Marmitako
Mató amb mel

DIUMENGE 241113. CALAFELL. CASA DE SANT SALVADOR DE PAU CASALS. EL VENDRELL. LA BISBAL. SANTUARI DE MONTSERRAT DE MONTFERRI.
Allotjament Antiga. Vista interior i església


Ens vam llevar sota un dia rúfol i ennuvolat. Vam esmorzar i ens vam posar en ruta. La primera aturada –i molt especial, per cert- la vam fer a la CASA MUSEU DE PAU CASALS (San Salvador, el Vendrell).  
Casa Museu Pau Casals








 


 Vam ser els primers en accedir a la casa i la veritat és que vam quedar impressionats. En Pau Casal fou un català il·lustre admirat a tot el món per la seva música però a casa seva descobreixes molt més que això. Va ser contemporani de gent molt important com Àngel Guimera, Enric Granados, Chopin, Charles Chaplin... Tothom l’admirava! Comences l’exposició veient la carabassa que li servia de caixa de ressonància de petit i veient la pianola que tocava el seu pare. Mires a la dreta i per entre els vidres de la gran balconada que dona al menjador hi veus el blau mar i el sol com entre per la casa, li dóna llum i l’escalfa. Entremig tot un seguit d’audiovisuals et van situant en la seva vida. Veus la seva habitació, el seu lavabo, el seu menjador... les cartes que va escriure, fotos, els records... A mig camí entres en una mena de sala d’audicions on els veus a ell tocant el seu estimat amic: el violoncel. Passes per una sala que sembla un palauet amb pintures precioses i accedeixes a la part més dura de l’exposició però potser la part que t’ensenya el racó més humà d’en Pau. La guerra civil va fer que hagués d’exiliar-se primer a Prada de Conflent i després Puerto Rico. Va renegar de les dictadures feixistes i comunistes, i va ajudar a tot aquell qui va poder amb diners de la seva pròpia butxaca. Per cert; a nivell sentimental va compartir la seva vida amb quatre dones. La darrera part t’obre les portes de les Nacions Unides. Se’l veu en un vídeo dirigint l’orquestra i en acabat un dels moments més emotius per una persona que senti Catalunya i català; aquell discurs on parla de Catalunya com a país petit, que hi va haver el primer parlament i on es van reunir per primer vegada les nacions unides. És realment emotiu! L’exposició s’acaba amb el Cant dels Ocells  que sempre tocava al final dels seus concerts en homenatge i en record a la seva estimada terra catalana. Pau Casals va dir que mentre hi hagués el dictador ell mai tornaria a Catalunya. L’any 1973 va morir a Puerto Rico. L’Any 1979 les seves restes tornaven a la seva pàtria Catalunya per ser enterrades al cementiri del Vendrell. Per acabar el passeig és imprescindible donar un tomet pels jardins del costat.











Abans d’anar a dinar encara vam tenir temps de donar una volteta pel VENDRELL; una ciutat que també m’ha sorprès gratament, no només per ser el bressol de Pau Casals, Àngel Guimerà o Apel·les Fenosa, sinó per conservar l’encant del seu centre coronat amb l’alt campanar de l’església de sant Salvador, els dibuixos dedicats als motius tradicionals de la nostra terra i la seva gent del costat de l’ajuntament (en la façana de dues cases), pels estrets carrerons del centre i el contrast entre edificis modernistes i edificis més antics. És la ciutat de Pau Casals, així ho commemora el monument dedicat a ell a la plaça major.











Casa de Pau Casals


Casa d'Àngel Guimera. Ambdues cases són a tocar.





I bé, arribava l’hora de dinar. Vam anar a la BISBAL per retrobar-nos amb mon cosí, l’Eva, el Manelet, el Joan i l’Adela i la resta de la família bisbalenca. I vam començar bé: fent un partidet en una pista de futbol sala; vam fer gana. A tocar de les dues vam anar al Restaurant Ull de Llebre on vam gaudir del menú degustació que tenen. Primer et porten plats per compartir: pa amb tomàquet amb embotit, calamars, bunyols de bacallà, amanida, sorbet de carabassa... Ho vam regar bé amb un Vi blanc Ull de Llebre. I llavors podies triar un segon entre entrecot, bacallà o lluç; evidentment, em vaig decantar per l’entrecot, ah, i amb vi negre. De postres lioneses amb xocolata o sorbet o gelat. Cafès i au... a matar la tarda amb la canalla al parc, fent baixar el dinar perseguint l’Adela i fent-los baixar per les lliscants rampes dels gronxadors. Un gran migdia; un més bon dinar  i excel·lent companyia. Dia curt clar!




Restaurant Ull de Llebre. Primers per compartir



Segons per triar: entrecote
Lioneses amb xocolata de postres




Aprofitant els darreres raig de llum, mentre baixàvem, ens vam aturar a fer una visita al SANTUTARI DE MONTSERRAT DE MONTFERRI, d’estil gaudinià. Fou construït precisament per un deixeble de Gaudí, Jujol entre 1926 i 1928. Realment impressiona. Un bon final per un cap de setmana ple de sensacions, bona gent, bon menjar i tot descobrint una part de la nostra estimada Catalunya tant pels que fa a ciutats i pobles, com paisatge i els seus personatges.







Un gran cap de setmana per tenir ben present. Gràcies! Iblama