AMISTATS QUE PEL CAMÍ ES PERDEN

Només puc entonar un cant de plor en pensar que les persones que estimo es queden pel camí. Et sents impotent. No pots dir res. No pots fer res! És més; et diuen que ni pots dir ni pots fer res. I mires, i penses, i recordes! només això! només queda el record dels moments bons! la resta, com els papers que s'aixequen pel vent, s'aniran diluint en la memòria. I arribarà un dia que ja ni tant sols això! Tot desapareixerà! I ens anem fent grans i cada vegada les coses són més traumàtiques! I per mi les coses cada vegada es fan més dures d'assimilar! Però no hi podem fer res! No ens deixen fer-hi res!

-"Amb el cap recolzat entre les mans atent miro per darrere el vidre entelat del simca de mon pare, a veure si em puc despedir d'algú de la colla, abans d'enfilar la Plaça Carretera. Entre les moreres de la sortida m'entra aquella sensació de soledat i buit, de pensar que tot s'ha acabat, i que potser l'any vinent no ens podrem tornar a veure perquè l'un estudiarà fora, l'altre tindrà nòvia, l'altre no voldrà venir... Demà a aquesta hora estaré enfeinat coneixent els nous companys de la nova escola. La vida continua"-. Iblama