PARTICIPACIÓ A RELATS CONJUNTS: ruïnes

Aquesta és la meva participació del que em suggereix aquesta foto a Relats Conjunts. 

Una carta amb les inicials al darrere V.B.G havia estat deixada davant de la porta de la vella casa d’en Magí. A l’arribar de treballar, cansat i amb poques ganes de res més que fer foc i escalfar-s’hi ben a la vora, va agafar la carta i se la va posar a la butxaca de la desgastada armilla. Va agafar uns troncs i va encendre una llar de foc que li va reconfortar l’esperit. Va anar a la cuina, va preparar un tupí hi va posar aigua i va agafar unes rametes de farigola. Hi va posar sal i dos ulls d’all. El va posar ben a la vora del foc perquè s’escalfés; seria el seu sopar. Amb el tupí ben tapat, es va asseure a la cadira de vímet on abans sempre s’hi  asseia la seva enyorada padrina Maria. Es va treure la carta de la butxaca i va veure que hi havia les inicials de la seva estimada Violant. Amb nervis la va obrir sense respectar el  sobre. El citava l’endemà a primera hora a l’antic monestir de san Antoni. A partir d’aquell moment la imaginació del noi va enlairar-se pels núvols. Va començar a fantasiejar en compartir la vida amb aquella noia. Segur que el volia veure en un lloc amagat per acceptar la seva proposta. Per uns instants va ser feliç, va desfer-se de les obligacions i dels maldecaps que li havia donat la vida fins llavors.

L’endemà, a trenc d’alba va llevar-se nerviós, amb la incertesa del que aquella bonica noia li diria. Una hora abans ja es va posar de camí de les ruïnes del vell recinte. En arribar va comprovar astorat que ella ja hi era.

-No t’acostis!- li va dir ella.

-Però... La sorpresa del noi va ser enorme.

-T’he citat aquí per dir-te un secret Magí i no pel que et penses. A partir d’aquell moment els ulls de la Violant es van negar de llàgrimes. Va agafar un paper que duia en una cistelleta i li va donar al Magi

L’astorament del noi va anar en augment i de la sorpresa es va passar a la ràbia.

-No pot ser- va dir. –És impossible!-.

Enmig de sanglots incontrolats ella li va dir: -no és impossible Magí!-.

-Te n’adones del que hem fet. Te n’adones del pecat que hem comès. Déu no ens perdonarà i morirem apestats-.

-Però jo t’estimo Violant. I no hi cap barrera que ens pugui impedir el nostre amor.

-Calla, desgraciat, calla!- Va dir ella picant-se amb les mans al pit.

En Magi en mig de la desesperació del moment va fer un gest per acostar-se a Violant.

-Atura els teus peus Magi. No t’acostis. Aquesta serà la darrera vegada que ens veurem. El nostre amor es pecaminós. No sé si mai em podré perdonar el que he fet i el que he sentit. Oblida’t de mi! Demà marxo del poble i no ens tornarem a veure mai més.  He de trobar la manera que Déu em perdoni i estant aquí entre esperits pecaminosos no ho aconseguiré mai.

Del darrere d’una de les velles parets mig caigudes en sortí una ombra. Era la mare de la Violant. La va agafar a ella pels braços i la va enretirar de la seva presència.

Tot escopint al terra davant dels peus del noi va dir-li: -Ets un indigne com ton pare!-. La mare amb la ràbia als ulls li va bramar agafant la seva filla pels braços. –Oblidat per sempre de la teva germana! Iblama