RUTA PER LA CONCA DE BARBERÀ I L’URGELL 160313
No estava previst que ens aturéssim en aquest nucli però arran dels
problemes estructurals que s’han detectat al poble vam decidir donar-hi un
tomet. Venint des de Montblanc el poble s’aixeca damunt d’un turonet entre mig
de vinyes i prats ara verds. A la part esquerra la torre i el castell vinculat
a l’ordre del temple, al mig l’església dedicada a santa Maria i la dreta el
Celler Sindicat construït per Cèsar Martinell a tocar del riu Anguera.
Precisament, pots aparcar tranquil·lament en aquesta zona per endinsar-se al
seu casc antic. Si tires a l’esquerra fas cap a la zona del castell on ben a
tocar encara hi pots veure cases del segle XIX que recorden la riquesa que en
la zona es devia viure abans de la fil·loxera. La vista des de dalt amb l’església
al fons alçant-se entre les cases és interessant. Més a la dreta, tot pujant et
queda l’església. Actualment aquesta zona està en perill. Han aparegut unes
esquerdes a la façana de l’església i que parteixen el terra juntament amb
algunes cases de la vora. Es veu que el terra s’ha inestabilitzat. S’han
col·locat diversos testimonis per avaluar l’estat de les esquerdes. Una
veritable llàstima!
A tocar del poble hi ha aquest llogarret pel que et pots perdre una
estoneta. Entres al poblet –on hi resideixen 10 habitants- per la part alta. Al
fons del mateix encara s’hi poden veure les ruïnes de la vella església. La
verdor dels camps i els ametllers florits en aquesta època a les portes de la
primavera et calen.
Baixes per la carretera, ja entrats a l’Urgell, i a la dreta, damunt d’una
muntanya transversal, a tocar del riu Corb, s’alça aquest bonic nucli coronat –com
no- per la fortalesa castell datat aixecat al segle XI i amb força història
fins al Renaixement i el 1835. Es terra de pedra calcària, de fet les carres i
els murs més antics n’estan fets. Puges pel carrer major fins al portal del
carrer sant Blai, allà, mig amagada a l’esquerra hi treu el cap l’església de
sant Esteve
Avançant pel riu Corb et trobes un dels pobles més bonics de Catalunya:
Guimerà, coneguda com a “Nou de copes”, per l’amuntegament de cases que es pot
observar des del riu. Val pena visitar-lo des de dalt i des de baix. Nosaltres
vam començar per dalt; s’hi pot arribar per carretera. A la part alta pots
contemplar el vell castell (segle XI) amb la torre de guaita i l’església de santa
Maria (segle XIV). Pots accedir-hi tot pagant un simbòlic euro per persona. Al
seu interior hi pots veure assegut un documental del poble, en que pots
descobrir moltes curiositats com la xarxa de canalització per l’interior de les
cases quan plou. Al fons de l’església, hi pots contemplar un pintoresc retaule
obra de Josep Maria Jujol (deixeble de Gaudí). En una capella lateral hi ha un
retaule obra del mestre Ramon de Mur (pintat entre 1402 i 1412). És una obra d’estil
gòtic en la que hi pots observar escenes de la creació i escenes de la vida de
Jesús. Per cert, a les escales de l’accés a la capella lateral, s’hi poden
veure gravades les lletres del pas d’un batalló de Teruel l’any 1938.
En la segona part de la visita anem de baix a dalt. Passis per on
passis el poble és màgic. Nosaltres vaig pujar fins arribar a la capelleta de
sant Esteve. Hi ha una gran quantitat d’arcades de diferents estils i diferents
formes que passen per sota de les cases i et permeten resguardar-te de les
inclemències metereològiques. També podem gaudir de coberts, cases pont, porxos
i una variada mostra d'elements com finestres i balcons, i multitud de detalls
que et faran recordar per sempre el poblet.
Érem a tocar de l’hora de dinar, així que vam decidir dinar en aquest
bonic entorn. Ho vam fer l’Hostal Sant Jordi. L’amabilitat no és massa
esplendorosa però pots menjar bé. Vam fer un menú de cap de setmana per disset
euros. De primer favetes a la catalana i de segon xurrasco; pa, beguda i
postres inclosos.
Havent dinat es va posar a ploure i ens va deslluir una mica la tarda.
De totes maneres vam aturar-nos una estoneta a Verdú (terra de terrissa) per
donar-hi una volteta mig mullant-nos.
A diferència dels altres pobles aquest és planer. Hi ha dos monuments
apreciables: un és l’església de santa Maria (segle XIII) i l’altre és el
castell de Verdú (ara en reformes i datat del 1080). L’any 1184 el poble, que
estava més a tocar del riu fou arrasat. El van construir més amunt, al voltant
del castell, on el poble va anar enriquint-se i d’on encara se’n poder observar
cases pairals importants.
A tocar de les quatre vam arribar al castell del Remei. És una bonica
finca en la que hi destaquen tres edificis: el castell (en blanc) junt amb l’església,
el restaurant i el celler del Remei que pertany a la D.O Costers del Segre. El
conjunt, en les èpoques esplendoroses, comptava amb centenars d’hectàrees; era
com un poble en el que havia un molí d’oli, la farinera, tallers, magatzems,
una destil·leria, a part de la bodega clar. Ignasi Girona i Targa, fou qui va
anar reconstruint la finca i recomprant-la després dels diversos processos de
desamortitzacions. Aquest senyor tenia ja en ment la construcció d’un gran
canal (actual canal d’Urgell) per regar les terres. Després d’un procés llarg d’adaptació
del terreny que es va completar amb una nova adquisició de terres per part del
fill, finalment es va procedir al cultiu de la vinya pràcticament fins a les
portes de la guerra civil. En aquell moment tot va ser interromput. Els
nacionals van situar un polvorí a la zona que una nit va esclatar provocant
quasi un centenar de morts i deixant el recinte mig ensorrat. Després Joan
Girona i Vilanova va reconstruir el recinte.
En un primer moment es van elaborar licors, després es va apostar pel
vi negre i passat el 1921, amb la fil·loxera acabada, es va procedir a fer vi
blanc.
En la visita, a part de passejar una estoneta pels voltants, van entrar
en el celler. Allà ens van fer una visita que va durar quasi dues hores. Van
explicar-nos com es fa el procés de la verema, les diverses fermentacions, el
cupatge (barreja de varietats), embotellament... Les botes amb les que
treballen són franceses i americanes. Actualment, es fan 1.000.000 d’ampolles.
En una banda del celler es fa el vi blanc i en una altra el vi negre. Avui
encara es pot veure el contrast entre les botes antigues immenses i les
actuals, així com els rails de les vagonetes amb les que transportaven el vi a
l’interior del celler; tot una innovació.
Acabades les explicacions ens van fer asseure en una sala gran per
procedir a la cata. Vam provar tres vins: 1780 i Gotim Bru i l’Oda blanc. La
veritat és que els dos negres no ens van agradar massa, eren molts afruitats;
potser millor el 1780. En canvi, el blanc ens van encantar. També ens van
explicar que ells fan el vi que els hi de la Pobla de Cèrvoles que és molt
semblant a un Priorat per les característiques del terreny i ambientals.
Ja a la botiga ens van fer entrega d’una ampolla de 50cl de Gotim Bru d’obsequi.
Iblama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada