SORTIDA AL ROSELLÓ-LLENGUADOC

Collioure

REUS, GIRONA

Sortim de Reus a les 18:00h i arribem a Girona a tocar de dos quarts de nou. Entrem per la Devesa, un bosc d’arbres immensos a tocar mateix del centre. Anem a buscar l’hotel Coll, enmig de la zona peatonal. Està situat ben bé davant d’un ponts que dóna accés al nucli antic. Deixem les maletes i enfilem en direcció cap al pont. La vista des d’allà mateix és espectacular amb el riu amb Sant Feliu i la Catedral a dalt de tot. Ens hem endinsat per estret carrerons i ens hem aturat al Museu del vi per sopar; i quin sopar: de primers amanida tèbia de bolets i fondue de povlerone sobre tomàquet i anxoves de l’Escala. De segons llobarro amb espaguettis a la tinta de sèpia i llomillet a la salsa de foie i nyoquis. Amb l’estómac recuperat hem prosseguit l’ascenció fins a la catedral de Santa Maria. Vam accedir-hi per la part esquerra de l’edifici, tot entrant per la porta vella de la muralla. Veure la façana de la catedral i les escales quasi que diria que impressiona més que veure-la de dia. Està molt ben il•luminada i a més no hi ha tanta gent. La sorpresa ha estat monumental quan de sobte ha entrat a la zona un camionet amb una capsa que sobressortia per darrere. Els allà presents hem començat a córrer esperitats cap a la porta lateral de la Catedral. Com si fóssim reporters acreditats –junt amb els de tv3- hem cobert la notícia. Resulta que traslladaven una obra d’art des de Sant Cugat a Girona. Passada l’emoció del moment hem anat baixant de nou cap al riu no sense aturar-nos abans al Pati del jueu a fer una cervesa (a 4€ la unitat, per cert; ara l’entorn s’ho val). I res des del pont d’Hortes m’ha agradat estar una estona retenint amb la retina la vista del poble que s’aixecava davant meu.

Trasllat del mosaic del Pantocràtor que s'ha restaurat

GIRONA, LLANÇÀ, PORTBOU, BANYULS, PORT-VENDRES, COLLIOURE.

Ens hem llevat amb un dia molt agradable. De nou hem tornat a fer una ruta -de dia però ara- pels carrers de Girona. Si de nit trobes la màgia de les il•luminacions, de dia sent el brogir dels seus carrers en el dia a dia. De veritat que seria un racó preciós per poder-hi viure. A més és una ciutat que està impecable. 

Tot havent esmorzat vam enfilar cap a Figueres i d’allà a Llançà per fer camí cap a França. Un camí que l’any 1939 desgraciadament van haver de fer molts catalans i espanyols al final de la guerra civil tot fugint de la barbàrie feixista.

Corrandes d’Exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra.

Abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

'Com el Vallès no hi ha res'

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somnio completa.

Lletra: Joan Oliver 'Pere Quart'. Música: Lluís Llach.

A Llançà relaxa asseure’s una estoneta ben a la vora de les barques amarrades al port. Si agafes un dia clar i amb la mar en calma encara s’agraeix més. Si vols tenir una vista del Cap de Creus puja al turonet, que abans era una illa, del costat del club nàutic. Al fons t’hi queda el Port de la Selva. 

Vam seguir fins a Portbou, el darrer municipi català abans de la frontera amb França, on vam dinar a Ca la Feli. Realment és un poble ple de misteris. A la part baixa, la que dóna al mar, té un aire de poble però a la part alta hi ha una enorme estació de trens que indica un passat molt més gloriós. El 1878 el ferrocarril va arribar al nucli, coincidint la inauguració la data del casament d'Alfons XII amb Maria de la Mercè d'Orleans. D’allà la construcció de la gran estació i el creixement de la ciutat, fins a tenir el 1930, 3976 habitants. I és que el visitant pot notar el contrast entre les cases més properes al mar i les de més endins del poble majestuoses i senyorials. El cert és que moltes d’elles avui resten en l’oblit, esclaves d’un passat millor. En una d’elles, en l’hotel de Francia, hi va morir Walter Benjamin (filòsof alemany d’origen jueu). La seva història fa fredat. Ell fugia de la barbàrie nazi i havia aconseguit uns passaports per saltar de Portugal als EUA, però les tropes nazis el van localitzar a Portbou i allà, l’any 1940, va morir misteriosament d’una sobredosi de morfina.

Walter Benjamin

Estem a pocs quilòmetres de la frontera francesa. La carretera és sinuosa i al fons, mirant cap a Catalunya, hi treuen el cap les punxes del Cap de Creus. Arribem al coll de Portbou i tot just allà, on ja veus la costa francesa hi ha un monòlit que recorda els espanyols i espanyoles que van emigrar d’Espanya amb la guerra civil. Si hi penses una mica se’t posa la pell de gallina. Aquella bona gent ho va abandonar tot víctima de la por! Un record ben emotiu i en reconeixement per a tots ells.

Llavors passes l’antiga frontera i la carretera va descendint fins a la punta de Cerbere, des d’on hi ha una bona vista. A partir d’allà entrem en terra de vins; si, si, de vins. I és que les vinyes velles des dels punts més alts de les carenes fins a tocar del mar cobren vida tal com va dir en Josep Maria de Segarra (Vinyes verdes vora el mar: http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/escoltar/pantalla3.htm). Els ceps són ben petits però el fruit que donen és espectacular en les denominacions de Collioure, Banyuls... La terra és com la del Priorat; licorella; pissarra. Els vins que s’obtenen són de graduació forta.

La carretera segueix serpentejant fins a Banyuls on mereix l’atenció la vista des de l’entrada al port i donar una volteta pels carrers del casc vell que encara guarden l’essència d’abans, amb casetes no massa altes amb porticons multicolors.

D’allà estant la carretera torna a pujar una mica per descendir fins a Port-Vendres. Realment, aquests pobles encara respiren mediterrani. La façana multicolor de les cases al costat de l’església amb la llum del sol contrastant amb el blau intens del mar i el blanc dels murs et faran recordar per sempre l’ànima d’aquestes raconets.

Uns quilòmetres més enllà vam iniciar el descens final de la jornada. Al fons amb el mar blau hi treia cap el campanar de pedra fosca de Collioure; segurament un dels indrets més bonics –a l’estil de Cadaqués- del Mediterrani. El primer que vam fer va ser anar en busca de l’Hotel Mediterranée, on vam deixar les maletes. El dia començava a esllanguir-se, així que calia afanyar-se per copsar-ne les darreres hores. Tot baixant de l’hotel vam aturar-nos al petitet cementiri de Collioure. 

Allà hi ha la tomba de l’Antonio Machado i la seva mare, els quals són un viu exemple del calvari que van haver de patir els espanyols afins a la República. Ells, tots fugint del feixisme, van marxar de la seva terra andalusa fins a Barcelona. Quan la guerra estava arribant a la seva fi van arribar a prop de Girona per acabar els seus dies a Collioure, on mor el 22 de Febrer de 1939 (la seva mare tres dies més tard). Es veu que a la butxaca del seu abric hi van trobar un paper en el que s’hi llegia: «Estos días azules y este sol de la infancia». L’Endemà del seu enterrament va arribar una carta des de Cambridge oferint-li un lloc en el doctorat.

Collioure té tots els elements essencials per seduir al viatjant. Llum, color, sol, platgetes (encara que de còdols i arena grisosa), botiguetes, passeigs a la vora del mar, un castell, la ciutadella a peu de mar, barquetes que semblen col•locades per fer més bell el paisatge, arbres centenaris... I com a bon lloc mediterrani una riera que parteix el poble en dos que es veu que quan baixa fa fredat (i on hi aparquen els cotxes tot l’any), història, vida... I una de les coses que per un català et fa saltar el cor: un sentiment català que ja el voldrien tenir molts de nosaltres. Molta gent entén el català i molts d’ells s’atreveixen a parlar-lo. S’enorgulleixen de ser els catalans del nord i a part de tenir per bandera la senyera i el burro com a símbol –encara que també són afeccionats al “toro”-, el que sobta és que és una gent que reconeix a l’acte que ets català i et considera un germà del sud. Realment et fa posar la pell de gallina! Després de caminar pels seus pintorescos carrerons i prendre una cervesa a la fresca mentre el sol es fonia, vam encomanar unes pizzes a la “culliouriana” i ens les vam menjar a la terrassa de l’hotel. Una de les pizzes era carbonara; fins aquí normal. El tema està en que a part de l’ou corresponent hi havia tallarines al damunt amb la salsa. Per cert; el vi de Banyuls boníssim! A tocar de les 22h vam fer cal al Bar Solà. El seu propietari directament ens va parlar en català i un dels cambrers –del Madrid per cert- ens va atendre en castellà. Ens vam sentir com a casa tot i que cobrar-nos les cerveses a 3,30€ i els cafès amb llet a 2,50€. Proporcionalment, et sortia més a compte comprar una ampolla de vi de la zona. Així que vam veure com el Barça guanyava amb uns quants catalans més al Bar. Fins i tot a la segona part amb el gol d’en Messi ens van obsequiar amb l’himne del Barça.

COLLIOURE, ELNE, SAINT GUILHEM LE DESERT, BÉZIERS.

Collioure. Ens vam llevar acalorats i és que la temperatura allà en pic surt el sol va picar i força. Érem diumenge de rams. Així que vam baixar cap a l’església, mentre el sol s’aixecava per darrere de la torre del campanar, i vam beneir els rams amb la resta de feligresos. El cert és que el mossèn parlava pausadament de manera que no ens va costar massa entendre el que deia. Va anar baixant pel mig de l’església i va beneir amb aigua beneïda els rams. De palmes no n’hi havia; majoritàriament hi havia rames d’olivera i fulles de llorer. Es veu que allà es tradició lligar als rams ous de xocolata per entregar-los als nens.

Amb una gran recança ens vam acomiadar de Collioure passejant-nos pels seus carrers i admirant el mercat dels diumenges que estava situat just a la plaça del davant de la casa on va viure en Machado. Curiosament, dos dels paradistes, se’ns van dirigir en català, fent-nos saber que ells segueixen parlant-lo però que nosaltres el parlem més “normativament”. Tot un goig!

Benedicció dels rams

Vam enfilar carretera amunt entre vinyes direcció a Elne. Sobta veure ceps amb la terra fosca i al fons els cims nevats de les muntanyes dels Pirineus i a la dreta la mar blava resplendent. Només arribar vam entrar a la part antiga que encara conserva part de la muralla per pujar fins al punt més alt on s’hi aixeca l’antiga fortificació amb la Catedral de Santa Eulàlia, amb els seus dos majestuosos campanars i el seu claustre dels segles XIII i XIV, amb capitells que alternen motius florals, amb escenes bíbliques representacions animals. Fora del nucli hi ha la Maternitat d’Elna, un centre en el que hi van néixer uns 600 nens de dones refugiades durant la guerra civil i que estaven en els camps de refugiats d’Argelés.

Posteriorment, vam agafar una via ràpida que ens va dur fins Narbonne on vam dinar de pressa. Ens quedava una mica de trajecte per anar a descobrir un dels pobles més bonics interiors de França: Saint Guilhem le désert.

A la carretera hi ha el pont del diable (segle XI) i després, a mida que la vall s’estreny, et trobes un poblet menut que va néixer al voltant de l’abadia de Gellone al segle XI i que s’allargassa al voltant del riu Verdun. El primer que et trobes és precisament l’Abadia amb el seu mig conservat claustre. Posteriorment, passes la porta en si d’entrada al nucli i arribes a la gran plaça major tancada amb un enorme plataner al mig i l’església. El poble te’l miris per on te’l miris té una immensitat de detalls que el fan únic. Literalment, moltes de les cases estan construïdes sobre el mateix riu, de manera que en la seva part baixa tenen uns reforços brutals en forma de volta, avui en dia majoritàriament plenes de comerços i botigues. Hi ha molta aigua. En tot moment sents el soroll de l’aigua que circula per dos canals pels laterals dels carrers per anar a parar al rierol del costat. Hi ha un munt de fonts, algunes amb aigua potable i altres no però donen un soroll inconfusible al conjunt. Un altre element característic el constitueixen els arcs que travessen per sobre els estrets carrers. Hi ha dos carrers que travessen el poble, la resta són obertures per sota de les cases que et permeten entrar a les mateixes cases ja sigui a peu pla o pujant escales.

Béziers és una ciutat monumental aixecada sobre una muntanya que domina el riu Orb. D’ella en destaquen les grans avingudes amples però també el nucli antic amb carrerons sinuosos i estrets que no condueixen mai enlloc. Val la pena veure’n la vista des de baix del riu per observar com se sobreposen els vells edificis i apropar-te a la catedral de Saint Nazaire. És un bon lloc de pas a mig camí de tot per passar-hi la nit. Nosaltres vam allotjar-nos en l’Hotel de France. El problema va ser trobar un lloc on menjar. A França si hi ajuntes que pleguen d’hora i que és diumenge estàs mort. Feina rai per trobar res obert. Iblama

                                      Un molt bon record i una molt bona sensació!