APARTATS

8 de febr. 2012

SOL SE SENTIA ABSURD; ACOMPANYAT SE SENTIA FELIÇ! continuació de Cap d'any. Quarta entrega!


-Per què em dius aquestes coses? Ja saps que jo sóc incapaç de fer una cosa així!
-He vist com el ulls et feien pampallugues quan parlaves amb “el music”. Què, t’agrada? Perquè et riu les gràcies, perquè és més simpàtic, per què?
-Estàs malalt, tio! Sempre estàs amb les mateixes merdes, i a més no me’ls busques “guapos”, sempre m’emboliques amb els més imbècils i lletjos! Perquè no em parles del Schuster eh...
-Jo ja sé que t’agraden les seves cametes depilades. Sembla un pollí! Hehehe I aquella boqueta, sempre plena de salivetes als laterals. Mmmm!
-Para tio, quin fàstic! Ets el que no hi ha. Sempre estàs amb el mateix i saps que em fot fàstic! No m’ho diguis més! Sempre que et trec el tema tu te les manegues per despistar-me i ja n’estic farta. No em dones una resposta al que jo et pregunto i n’estic farta!
-Va, dona. Ja saps que t’ho dic de broma. Però no m’atavalis més amb aquest tema perquè no ho veig clar. No perquè no cregui que ets la dona de la meva però ja saps que passar per aquest pas em fa pànic!
Mentre la gent del seu voltant s’anava aparellant i tenien fills, els dos es passaven les estones perdudes discutint si s’havien de casar o tenir fills. Quin dilema! Ell pensava que si volien tenir fills doncs es tenien i punt; que no hi havia cap lligam més gran que tenir un fill. Ell era canaller. L’apassionaven els nens i  al ser fill únic sempre li havia agradat sentir-se acompanyat i si podia ser de petits millor. Li omplien la vida molt més de la que li omplien els adults. A vegades quan feien dinars ell es convertia en una mena d’home que treballa fent de gos amb els més petits. Jugava amb ells, els hi feia explicar coses, els emprenyava, corria amb ells, els hi feia pessigolles... Buscava en ells el que la seva dona no veia clar de donar-li en forma de fill propi. I tenia molt dubtes la veritat. Per ell una parella sense fills no tenia sentit. Era l’alegria del dia a dia, l’alicient per fer que el treball passés ràpidament per poder arribar el més ràpid possible a casa i estar amb els seus petits. Ara arribava a casa i quasi bé sempre arribava ell primer sol i se sentia terriblement buit en aquell pis del centre de Reus fins que la Coia no arribava. Llavors se li llençava als seus braços i l’abraçava. Volia sentir-la com l’havia sentit milers i milers de vegades. Li feia un petó i se sentia de nou ple. Sol, se sentia absurd; acompanyat era feliç.  Iblama
Cinquena entrega 15/02/2012

2 comentaris:

ricderiure ha dit...

uiuiui!!! tiuuuuu! estàs muy mal!!! jejeje!!! però aquesta història va per llarg, no? perquè estàs dibuixant molt bé un personatge...
salute!!

Iblama ha dit...

n'hem bé, n'hem bé!