Una mena de mili infantil 3
Em van enganyar com un xino. Mons pares em van dir que m’havia semblat i clar jo els hi vaig dir que estava molt bé però en cap moment vaig pensar que no tornaria a posar els peus a la Presentació. La decisió estava presa: començaria el nou curs al Seminari.
Aquell dia de setembre quedarà per sempre gravat a la meva memòria. A l’entrada hi havia un munt de famílies que s’acomiadaven dels seus fills. Cadascú portava la seva maleta i la veritat és que més d’un plorava. Jo de moment em vaig contenir tot i que la processó anava per dins. El padre Pina ens va guiar fins a l’immens dormitori que hi havia a la primera planta. Hi havia una sala immensa partida per una paret que no arribava al sostre. En un punta, a tocar de l’entrada hi havia la mare de Déu i una creu penjada a la paret. Ens van ensenyar que cada vegada que passàvem per allà ens havíem de senyar i fer una genuflexió en senyal de respecte. El dormitori només tenia una entrada i una sortida i cadascuna d’elles uns enormes lavabos. Bé de fet a l’entrada hi havia més aviat tasses per anar a fer caca i orinadors i al fons hi havia les piques per rentar-nos. Les dutxes eren a baix. Doncs bé, ens van assignar a cadascú un dels llits que hi havia a la sala. El llit era de ferro i no s’hi dormia del tot malament. Al costat hi teníem un petit armari per posar-hi coses i al costat una petita tauleta de nit. A mi em va tocar just al davant d’un dels altaveus de la sala, la qual donava a un pati ple de pedretes i en el que hi havia una font al mig amb la mare de Déu a dalt de tot.
Quan vam haver deixat les coses van dur-nos a les classes. Eren sota dels dormitoris. Hi havia un llarg passadís i a la part dreta hi havia les classes que per cert no eren massa grans. Ens va anar asseient i el padre Marzo a toc de xiulet ens va ordenar callar. Va passar llista. Els noms que anava dient em sonaven estranys. Em vaig adonar que la majoria de la gent era de fora. De moment no hi havia cap català i tothom parlava en castellà. El tema era que hi havia un dels pupitres buits i efectivament i padre en sec va dir el nom d’un tal Lorenzo Queralt. Ostres, em va fer un salt el cor: un català tu, però a la classe no hi era. El padre sense miraments li va fotre la primera falta. Quan ja portàvem deu minuts a l’aula de sobte van trucar. Darrere de la porta hi van aparèixer un padre calb vestit de capellà amb un noi tant o més alt que ella i li va dir al padre Marzo que aquell noi era seu.
-¿Tu debes ser Lorenzo Queralt, verdad? Bien que lo sepas: has llegado tarde y esto es intolerable, de manera que para mañana me traes una redacción contándome la vida de san Lorenzo si quieres que te saque el punto negativo-.
Acte seguit va dir:
-Señores, levántense y recemos el padrenuestro y el Ave Maria-.
Em vaig adonar que tothom se’l sabia. Jo m’ho sabia però en català, així que ho vaig dir en la meva llengua materna però em vaig girar cap al meu cantó esquerra i vaig veure que en Llorenç bellugava la boca però que no en tenia ni idea. Evidentment, un tio com ell alonso d’aquella manera es feia veure de tot arreu i més dret, de manera que també el mateix que vaig veure jo també ho va veure el padre Marzo.
-Lorenzín, Lorenzín. Veo que no sabes ni el padrenuestro. ¡Empezamos bien! Mañana te lo preguntaré y por tu bien espero que te lo sepas-.
Vaig tornar a observar-lo i vaig veure que el pobre havia acotat el cap i mirava el vell pupitre. Una estona més tard les nostres mirades van coincidir i li vaig picar l’ullet. Ell em va correspondre amb una mitja rialla. Ens vam fer amics! Així va arribar l’hora del pati i jo sense més miraments em vaig acostar a ell i li vaig donar un copet a l’ombro i li vaig dir si estava millor i em va dir que si. Allà ens van passar tots els mals. Ens vam fotre a córrer per aquelles pistes amplíssimes i ens vam oblidar de tot per un moment. A la tarda però la cosa va anar diferent. Després de les classes, i abans d’anar a missa, teníem una estona lliure per fer el que volguéssim. Jo vaig anar cap a l’entrada. Allà hi havia una vidriera a través de la qual podies veure els alts edificis de la plaça Pastoreta. Vaig mirar d’obrir la porta. Estava tancada a pany i forrellat, així que no em va quedar més remei que asseure’m en un dels seients encoixinats de la recepció i mirar a través dels vidres i imaginar-me que devien estar fent els meus pares, els meus amics i els meus avis. Pel que he anat sabent després el meu pare va fer les maletes per anar a treballar a Ciudad Real, s’incorporava la setmana següent. El cert és que són d’aquells moments en els que no pots controlar els teus sentiments. Les llàgrimes et surten com disparades dels ulls i et baixen galta avall. Em vaig sentir buit per primera vegada a la meva vida. Sentia una enorme impotència. Em venien acudits de xafar el vidre i escapar-me. Total el pis dels meus avis era al carrer Pere el Ceremoniós, dos carrers més amunt.
Una mena de mili infantil 4
Just al costat de la recepció, entrant a ma dreta, hi havia una esglesiola moderna. El padre Marzo ja d’entrada ens havia dit que aquella porta mai es tancava i que la Verge Maria sempre ens escoltava i ens donava forces així que m’hi vaig esmunyir per seguir amb la ploramica dins però només obrir la porta vaig veure que hi havia un altre noi assegut amb les mans damunt de la cara i recolzades damunt dels genolls. Amb la màniga em vaig eixugar la cara i m’hi vaig acostar.
-¿Por qué lloras?-
Estava realment afectat. Primer no em va voler dir res però poc a poc entre sanglots vaig saber la seva història. Aquell noi, Sergio, resulta que era de Valladolid, el mateix poble que un dels padres i acabava de quedar orfe feia uns mesos. Em va colpir que per ell l’únic pare que tenia era Jesús i la seva mare Maria. Ostres com si m’haguessin fotut una galleda d’aigua freda em vaig treure una mica la tristesa del damunt. Em vaig adonar que aquell pobre noi encara estava molt pitjo que jo i que per tant l’havia d’ajudar i ser fort. I així va ser. Poc a poc vaig anar descobrint que molts dels nens que allà hi havia ni tant sols podien parlar que tenien pares quan jo tenia una família i m’ho havien donat tot, cosa que fins llavors no havia valorat gens. En aquest tipus de situacions és quan més estimes i més valores el que tens i el que t’han donat. I malgrat que moltes tardes i moltes nit vaig plorat desconsolat en algun racó del seminari, no podia més que agrair tot el que els meus havien fet per mi.
Aquell any al Seminari de Reus em va servir d’enorme lliçó, tot i que alguna vegada aquestes lliçons venien acompanyades d’incomprensibles reprimendes fins i tot fent anar les mans. Però amb els anys em vaig adonar que les necessitava aquestes lliçons. En mi calia fer com una mena de reset. Calia desfer la figura de fang que s’havia anat creant fins llavors, torta i malformada, per bastir uns altres fonaments. I no podia culpar ningú de la meva dissort, ans al contrari: calia agrair. Tot i que molts vespres, sobretot al llarg dels tres primers mesos que no ens van deixar sortir, vaig odiar profundament els meus pares, a la llarga els ho he d’agrair. Qui et voldrà bé et farà plorar, sempre em deia mon pare. Ell mateix ho va patir a les seves carns havent d’anar a treballar primer a Ciudad Real, després a Madrid i finalment a Barcelona. Iblama
* Setena entrega: Dimecres 29/02/2012
1 comentari:
ostia! l'han deixat tant traumatitzat que fins i tot els hi està agraït!
pobreeeet!!!
Publica un comentari a l'entrada