ERA DILLUNS I FEIA FRED continuació de: Una Mena de Mili infantil 3 i 4. Setena Entrega

Era dilluns i feia fred

Era hivern però noi no feia fred de cap manera. A dos quarts de vuit em vaig llevar vaig encendre la torradora, mira; em venia de gust menjar una llesca de pagès torrada. Avui podia ser el principi del final. Era dilluns i feia fred! Vaig posar la ràdio per sentir una estona el Basté i zappejar fins a Tv3. Tedi, avorriment... Al món semblava que no passa res més que retallades i vagues... i no escoltar; això sempre, a la gent no se l’escolta. Estava animat aquell dia. Mira que mai esmorzo però noi aquell matí em va venir de gust fins i tot fer-me un suc de taronja. La pastilleta del colesterol dels cullons, l’actimel, una mica d’aigua a la cara, vestir-se, tancar la tele, agafar les claus i sortir de casa. Com sempre l’escala saturada i l’ascensor funcionant. A la merda, baixaré a peu. Ostres, vaig notar els rastre del darrer partit de futbol sala. M’havien fotut una patada a l’alçada del bessó i encara me’n ressentia una mica. A l’entrada ja hi havia esperant la senyora del cinquè en cadira de rodes i seu fidel marit assegut a l’escala. Cada matí els trobava abans d’anar al socio-sanitari. Una mínima conversa amb el senyor Mariano.

-Què ahir el Barça, bé, eh? Com corre, eh, el Messi! Els fa anar de bòlid!

-I tant, vaig contestar. I aquells del Madrid no el poden aturar ni a patades, ni xafant-lo, ni res tu! És un crack.

-Ja ho veuràs però com ens el lesionaran i llavors, a partir de llavors no farem res de bo i ho perdrem tot. Ens la fotrem i no guanyarem res! Típica visió d’un culer amb experiència.

-No home, no! És molt fort aquest noi, no el tombarà ni un camió. Estigui tranquil!

-Ja ho veurem, ja me’n tornaràs contesta!

-Vinga, ja ens veurem. Adéu! Adéu senyora Paquita!

I vaig sortir tombant cap a mà dreta. Pobres. Jo els recordo encara de més joves. Aquella senyora era elegant i tenia aquell punt de mala llet que la feia ser respectada. Ell sempre amb aquell ben pentinat i arreglat bigotet que amb els anys s’havia emblanquinat. Mira que se’ls sentia cridar a l’escala, eh. Sempre amb la tele ben forta. A vegades estaves tu mirant un canal i se sentia més el canal que tenien posat a dalt que no pas el teu. I mira ara, els veus vellets i junts! Què gran! I és que porten tota una vida junts!

Vaig passar per la plaça Prim. Com sempre la mirada es va alçar per damunt del Prim a cavall per veure l’hora i la temperatura. Un fet diari i clàssic per un reusenc. Em vaig aturar una estoneta a fer un cafetó al Brasilia. Tenien la ràdio posada. Com està tot! L’arrabal estava saturada de cotxes. Al fons, a la plaça Catalunya, se sentia una ambulància amb les sirenes a tot drap. Per molt que les fes sonar xec els cotxes ni es bellugaven. Els més agosarats i vius van intentar pujar a les voreres puntxentes del carrer. Al que se’ls va acudir posar aquest tipus de rajola cantonera n’hi hauria per rebentar-los-hi el cap. No se li va acudir amb tanta carrera que es faria difícil poder accedir-hi en cas d’emergència? Sort que aviat tot es traslladarà a l’hospital nou. Allà vaig anar trencant carrers i carrerons. Per fi vaig arribar a l’oficina. Al taulell de l’entrada hi havia un paper en el que hi deia que estàvem convocats a la sala de reunions a les 11 hores.

Abans d’entrar vaig fer un cafè de màquina d’aquells que no valen res de gust però fan el seu efecte. Vaig obrir la porta i hi vaig entrar. Em vaig asseure en una de les immenses butaques que hi havia en una raconada i me’l vaig prendre tranquil•lament. Arribava l’hora de la veritat, l’hora de caixa o faixa! Com en altres ocasions vaig deixar anar la ment pensant en el mar. En moments de relaxació una imatge amb onades i roques em deixava més tranquil. Per un instant em vaig veure a la platja llarga de Salou jugant a fer castells amb la sorra. Ma mare restava ajaguda damunt de la sorra torrant-se al sol i mon pare llegia sota de l’ombrel•la. Em veig passant llargues estones dins de l’aigua, aguantant amb els dits arrugant-se com la roba. Em veig caminant platja amunt, platja avall, xutant una pilota o esquitxant alguna senyora gran. Em veig banyant-me absort pensant en què devien estar fent els meus amics de Porrera. La setmana següent ens hi traslladàvem per acabar de passar les vacances. Em veig anant a buscar un gelat al xiringuito de la platja i veig el gelat tot arrebossat de sorra, com s’hi haguessin tirat sucre moreno. I em veig amb mon pare encampant-me per fotre’m la bronca; que les coses eren cares i que no valorava res del que hem donaven...

De sobte, un fort cop de porta em va posar en guàrdia. El “kabalí” i l’assistent entraven a la sala. Es van asseure a la taula i em van convidar a asseure’m amb ells. Quasi que no em van ni saludar.

-No hi ha convocat ningú més senyor Salvador Salvat?-. Li vaig comentar una mica fora de joc.

-El que s’havia de comunicar a la resta de personal ja ha estat comunicat!-. Quina pinta que feien. Qui es devien pensar que eren. Semblava un tribunal de santa Inquisició. Per un moment quasi que em foto a riure ja que em va venir al cap el senyor Burns i el seu inseparable Smicers dels Simpsons.

-Bé, senyor Blanch. L’hem convocat perquè l’empresa que li ha donat de menjar els darrers 12 anys –a la qual represento- li vol proposar un acord que el beneficarà a vostè enormement. El moment en el que estem és molt complicat. Vostè, senyor Blanch, sap perfectament que la nostra honorable empresa ha fet un immens esforç per mantenir la plantilla aquests darrers anys. I ara la conjuntura internacional i nacional fa que ens veiem en la delicada tessitura d’haver de reajustar la plantilla…-

La sensació que jo tenia mentre aquell individu em llegia la carta era semblant a la que a vegades tinc quan em poso al llit i deixo la ràdio posada fluixeta per veure si m’adormo. Evidentment, ara no m’adormiria ja que la cafeïna que m’havia anat fotent no m’ho permetria. Pel que es veu l’home m’estava llegint la cartilla i la cartilla tenia diverses pàgines. Al fons hi havia un enorme finestral que donava al carrer. En aquell moment el meu cos va iniciar un augment d’adrenalina brutal. Cada vegada em notava més tens i la veritat és que em va passar pel cap aixecar-me i llençar per la finestra aquell gran fill de puta. El molt cabró vivia amb tot tipus de luxes en un immens xalet prop d’Almoster. Tenien dues -podríem anomenar- “serventes”. Dues germanes solteres sudamericanes que havien vingut feia uns anys a Catalunya. El molt fill de puta fardava de tenir diferents cotxes d’alta gama i els estius sempre anava amb la seva bruixa de dona a fer creuers dels més cars per tot el món. Cada any acostumava a fer una mitjana de tres o quatre viatges desapareixent mesos i mesos,  abandonant la seva responsabilitat. En el seu lloc hi deixava el seu fidel Smicers, el qual mentre no hi era el seu amo i senyor exercia de cap estant-nos al damunt com si fóssim imbècils. Més d’un i més d’una l’hauríem escanyat. El malparit sempre ens amenaçava amb que si no fèiem el que ell deia ell passaria informes negatius al gran Salvador Salvat.

Podríem dir que ni jo ni ningú no n’havíem de fotre res de com vivia el autoritat reusenca. El fet era tenir un pla preparat per si algun dia arribava l’hora de diem-ne “negociar”. I pel que sembla l’hora havia arribat o estava punt d’arribar. Com que érem diferents afectats havíem fet una pensada molt bona. Calia tenir molta cura, temptejar bé al personal. El nucli dur el vam formar amb en Richi, l’Enric, el Joan i la Paula. La clau eren l’Enric i la Paula. Els dos estaven al departament de comptabilitat i eren els principals coneixedors dels comptes del Gran S.S. Poc a poc i durant dos anys vam anar recopilant tota la informació pertinent per si calia fer-la saber al “Kabalí”. A l’empresa hi havia dos comptes: el compte A i el compte B. En el primer s’hi facturava tot allò que seguia la llei, mentre que al segon hi camuflaven el diner negre.

Jo em vaig posar en contacte amb un crack de la informàtica l’AdriAVS. A base d’anys s’havia muntat un petit negociet vinculat al món de l’ordinador però el que veritablement el fascinava era fer de hacker i entrar als ordinadors del personal. Amb l’excusa de ser un tècnic informàtic que venia a arreglar els ordinadors del centre va anar rebentant els comptes personals de tots els membres de l’empresa, del més petit al més gran. Quan ens vaig reunir amb ell per veure el resultat del que havia descobert em vaig quedar al•lucinat. Allà van sortir un munt de drapets a la llum. Va ser capaç de rastrejar correus, facebooks, twiters, xats... i sobretot les carpetes de la comptabilitat més secreta. En aquestes que vam descobrir com el Mas “cametes depilades” es connectava diàriament a pàgines porno amb contingut homosexual. Al seu correu vam desemmascarar la veritable cara d’aquest individu solitari. Tenia dona i una filla la mar de simpàtica però el molt desgraciat es citava amb tot tipus d’homes –majors i menors d’edat- als boscos d’una platja de Tarragona per practicar sexe ràpid i anònim. Mentrestant la Bibiana va deixar un enorme rastre de descarregues ja siguin de pelis com sèries. Per altra part, l’Ernest, el més jove de la plantilla, vam veure com apostava on-line i jugava a la ruleta. Aquest va ser un dels primers que va caure. Es van corroborar els rumors que es jugava molts diners a les màquines dels bars.

Amb tots ells vam anar parlant i els hi vam deixar una idea ben clara; ens donarien tot el suport que nosaltres els hi demanessin i es mantindrien callats si nosaltres no esmbovàvem el que havíem descobert. Segur que poc a poc ens anirien fotent fora. Quan això succeís llavors nosaltres pressionaríem l’empresa per readmetre’ns a canvi del nostre silenci.

Finalment, vam arribar al peix gros. Sota el sobrenom de “Kabalí” hi constaven els comptes negres de l’empresa. Lamentablement en aquell ordinador només hi havia les darreres dades, de manera que no podíem tirar massa enrere. Igualment teníem el material suficient per acorralar l’S.S. Iblama

*Vuitena entrega: dimecres 07/03/2012