Un vespre de divendres; encara no m’he tret les ulleres que ja dorm!
Ella però ja feia un temps que no feia massa bona cara. Estava terriblement ocupada. Feia molts cursets i a més treballava. No parava mai per casa. De fet, ells dos es veien a les nits a tocar de l’hora de sopar. Ara, això si, tenien clar que el cap de setmana començava el divendres. De divendres a diumenge no se separaven. Feien tot el possible per compartir quantes més hores millors. De fet la nit del divendres sempre era la més màgica; abans ella no s’adormís clar. A ell sempre li venia de gust esperar-la ben dutxat i arreglat que arribés per anar a sopar al centre al Tubo, o a Can Llesques. Sempre demanaven vi, una ampolla de negre per ser exactes. I se la fotien! Li agradava veure com ella s’envalentonava i perdia una mica el control. Calia aprofitar el moment. Ben gats i ben agafats remataven les nits o anant al Flap’s a fer un Mojito o a perdre uns eurets al Bingo. Sempre posant un límit clar! Allà l’atracció era veure aquelles senyores crepades com apostaven sense límit, sempre controlant diferents cartrons per tenir moltes més possibilitats i emprenyant-se com mones perquè no els hi tocava. Com reien! Feien comentaris sota veu perquè no els sentissin imitant el binguero que pronunciava els números de les boles o mirant com les “crepades” s’atavalaven. Després cap a casa, i, a dormir. Temps justet tenien posar-se el pijama i ficar-se al llit. Ell encara no havia tingut temps de treure’s les ulleres que ella ja dormia!
Som fang que la vida va modelant
Lluny quedaven els primers dies que van anar a viure junts i sols. Aquell any va ser màgic no només perquè van estrenar el pis després d’haver-lo anat arreglant amb alguns estalvis sinó perquè el Barça va guanyar la Copa d’Europa i ella es va treure les oposicions. Els sentiments aquells dies eren una mica màgics i una mica foscos. Per una banda tenien l’alegria d’estrenar un pis nou moblat, amb mobles i decoració que havien triat ells, amb cortines, llums de l’Ikea, un sofà comodíssim, el despatx, la cuina nova... i per l’altra aquell sentiment com d’haver tancat un cercle: el cercle de l’adolescència, el moment per marxar del niu i començar una nova vida. A veure, les coses com siguin tot i que se sentien alegres i il·lusionats, a vegades tenien la sensació de no haver-ho fet del tot bé. Potser havien anat massa de pressa? No ho aclarien mai. De fet no tocaven massa el tema ja que sabien que podia dur una certa cua.
Les persones es troben i s’estimen i s’enamoren. Una cosa és el tracte que tens -n’hem a dir “d’enamorat”-; et veus els cap de setmana, potser també entre setmana i tens aquell cuquet que et tomba per la panxa i que no t’abandona. Aquelles ganes irrefrenables de voler fer-te petons amb aquella persones, de voler anar de viatge amb ella... Tot és màgic. I en pic dones el pas definitiu aquesta màgia o bé es perd o bé es va reconvertint en altres alicients. Lentament vas morint però!
Poc a poc et vas construint el teu propi niu i hi vas creant els teus referents, els teus racons de desconnexió, els teus racons amorosos, els teus racons de relax, de pau... I mira que intentes fer el pis a la teva mida però noi sempre acabes enyorant-te o pensant en el que has deixat enrere. Hi ha moments que són durets. De fet nosaltres ens veiem a l’hora de dinar i a l’hora de sopar; al llarg del dia no ens veiem. Sempre et truques i tal però no és el mateix. Poc a poc te n’adones que coses que eren prioritàries abans ara són secundàries i terciàries. I moltes coses que no t’hauries imaginat mai que faries o pensaries, les acabes pensant i fent. És un canvi a la nostra vida. La vida en parella et va modelant com si fossis una nova peça de fang! De fet a vegades tinc la sensació que som fang que la vida va modelant. Anem adoptant formes i ens tornem a fondre o a desfer per prendre noves formes. El tema i el problema està en que cada vegada que has de tornar a ser modelat no ho esperes i això segons com pot ser traumàtic, ja que segurament vulgui dir que hauràs de trencar amb alguna cosa.
Ells dos van anar descobrint el que era viure plegats, compartir un espais i recordar-se del que tenien abans.Una mena de mili infantil 1
Ell tenia molt clar com volia afrontar aquesta nova etapa. Tenia clar que en cap cas això suposaria un trencament amb els seus pares. Tampoc ella li ho havia demanat tot i que a vegades sembla que quan estàs amb la teva parella la resta ja no importa. Ell des de sempre havia tingut una relació molt estreta amb ells i així volia mantenir-la. De fet era un dels motius que el feien anar endavant amb més força: no desprendre’s dels pares! Del que no s’adonava és que això era com una llosa que no el deixava ser ell mateix. Mai havia estat capaç de prendre una decisió per si sol. Sempre li havien tret les castanyes del foc. Fins i tot en els moments més confusos de la seva vida, ells havien trobat la solució a qualsevol tipus de problema. Ja de ben petit es van adonar que ell necessitava un canvi radical a la seva vida. Les coses no funcionaven com havien de funcionar. El nen es passava més hores al carrer que no pas estudiant o fent alguna cosa de profit. Dedicava més temps en el tram que hi havia del cole a casa que no pas en el propi cole. El col·legi només era una excusa per trobar-se amb els seus amiguets i pensar-ne alguna. Sempre tenia una pilota als peus i els carrers del centre de Reus van ser testimonis de tot tipus de jocs i històries des de jugar a futbol a la plaça de Vallroquetes o a la Plaça d’Espanya (llavors), tocar timbres i marxar corrents, xafar alguna vidriera d’aparadors, anar a posar vint-i-cinc pessetes al Matic en alguna màquina de fotre patades, fer trucades clandestines o intentar entrar per la patilla en algun bareto del centre amb fama de ser més aviat un puti-club. Sempre però amb una rialla a la cara i essent descarat. No tenia por de res, al contrari. En aquelles èpoques es disputava l’honor de ser el líder de la colla. En això alternava amb en el Jordi o amb el Miguel. Les decisions les prenies ara tu ara jo.
Un dia els pares es van adonar que el seu fill aprenia més al carrer que no pas al cole. A més a casa els avis i la gent gran que hi havia, tot i que van donar-li uns valors, per l’altra banda li van donar tot allò que els pares li prohibien. Era un feina infructuosa: els pares renyaven i castigaven els avis premiaven, sempre premiaven, mai castigaven o censuraven. Per això ell sempre té un record cap aquelles persones que sempre amb ell van sumar i mai van restar. Total que es van trobar que havien creat un arbre que anava més tort que una paret mal construïda. Aquells següents anys van ser molt difícils per la família ja que el pare es va quedar sense feina després que l’empresa de tota la vida fes una reducció de plantilla. Llavors el pare es va posar a estudiar i es va treure unes oposicions en l’administració. Mentrestant deliberaven sobre el futur del seu fill. La decisió va ser difícil, va costar moltes llàgrimes però la seva vida necessitava un canvi, i el va tenir. Sisè i setè els va passar interns a cavall entre el seminari de Reus (al costat de Misericòrdia) i el Seminari de Tarragona. Una mena de mili infantil. Els pares acabaven de prendre una decisió en fi de bé! Sempre prenien decisions. Ell no comptava per massa coses, i això queda gravat!
Una mena de mili infantil 2
Era un diumenge d’hivern. El sol estava mig esmorteït. Mon pare va anar a buscar el Simca 900 de color verd oliva. Els seients sempre estaven freds; de fer eren de cuir i xec jo fins molt endavant no vaig saber que era l’aire condicionat al cotxe. Els vidres s’entelaven i la solució no era altra: obrir la finestra fos hivern o estiu. Va passar a buscar-nos pel carrer adonquinat i estret Galanes. D’allà feies cap a la plaça d’Espanya, passaves pel carrer de les Basses i d’allà feies cap a la Raval passant per un lloc, a tocar d’on avui hi ha una farmàcia, estretíssim. Mon pare com sempre estava de mal humor i més si havia de treure el cotxe. Jo anava tapat fins al coll amb una merda de jersei blanc que m’ofegava i a més em picava. Al cap d’una estona, després d’haver baixat per l’Anvinguda de Misericòrdia, vam fer cap al Seminari. La porta d’entrada era al costat el Santuari en una portalada on en els laterals s’hi podia llegir Seminario Mercedario. Allà ens va rebre el padre Marzo, realment una de les persones que dignifiquen l’ofici de ser capellà. Ens va fer passar en una mena de despatx entrant a mà dreta. Encara recordo les seves primeres paraules:
-¡Isaac, qué nombre tan bonito! I bíblico. Bien. ¿Ya sabes que quiere decir este nombre?-
Jo ja venia amb la lliçó apresa. De fet després de tants anys d’anar a una escola religiosa ja sabia la història del meu sant. I li vaig di:
-Si señor; Isaac era el hijo de Abraham i Sara. Su padre fue puesto a prueba por Dios y le ordenó que sacrificara a su hijo Isaac. Cuando estaba a punto de matar a su hijo, Dios se le apareció y le dijo que no lo hiciera. ¿Qué le parece? Li vaig fotre a dir!
-Bien hijo, bien-.
Després d’explicar-nos una mica com funcionava tot plegat, va venir el moment més apassionant. Vam sortir a fora a les instal·lacions exteriors. Em vaig quedar flipat. Hi havia una pista de futbol sala, una pista de bàsquet i una de mini i dos camps de futbol. Ja em veia corrent per aquells camps i sent una estrella. El meu cervell va començar a fabular, ni vaig parar atenció en les classes, ni el menjador, ni el dormitori (tots ells immensos). També em vaig quedar amb un magnífic teatre, sala de cinema que hi havia a sota terra i en una saleta petita que feia les funcions de botigueta. Iblama
Sisena entrega: dimecres 22/02/12
Sisena entrega: dimecres 22/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada