Tot m’ha anat bé de moment. Vaig estudiar i me’n vaig sortir. Estic d’alguna manera casa’t. Tinc una feina que m’omple. He gaudit de la meva família i dels meus amics. Estic a gust fent el que faig i amb la gent amb la que comparteixo coses; exceptuant alguna que altra vegada que m’he emboirat perquè he considerat que s’hagin fet les coses correctament. Què més vull? Doncs bé! Noto al meu interior una nova sensació. I aquesta sensació s’està convertint en un dilema. Tinc 32 anys i no se si estic més a prop de la separació o de tenir fills. I és el que darrerament ha succeït al meu voltant. Dels que conec, alguns –encara que em costi creure- han tingut fills. I donen lliçons de com s’ha de fer. S’hem fa estrany si penso amb la vida que han portat. Doncs bé, tenen uns nens i nenes meravellosos, plens de vida, de noves il’lusions, riallers... perquè no dir-ho també; emprenyadors, pixaners i caganers. I jo als meus 32 anys no m’hi veig. I sento la gent més gran que d’alguna manera se‘n fot i em diu: -“jo a la teva edat ja en tenia dos de fills”-. I anem a dinars familiars i veig els petits com emprenyen i com es comporten; i no volen menjar; i quan tenen el plat rasquen al del germanet petit; i criden, i s’embruten... Quan comparteixo estones amb ells estic a gust. Gaudeixo de la seva vida, rialles, bromes, jocs... I me n’he alegrat profundament quan m’han comunicat que sóc padrí per partida doble. Jeje! Més despeses! però tard o d’hora entrego el seu fill a sa mare o a son pare i torno a recuperar aquella llibertat que t’han m’omple; aquell silenci; aquella pau, aquella despreocupació; aquella llibertat. Fins i tot m’he arribat a plantejar si és normal que pensi així. Dec semblar egoista; com un extraterrestre. Quan ho dic la gent em pren una mica com un sonat –els més grans-. Ara tinc una llibertat que de l’altra manera no tindria. I gaudeixo de la parella, dels amics, dels nens –quan els tinc-, de la família al màxim... no necessito –de moment- tenir fills.
Desgraciadament, veig que les parelles del meu entorn es van separant. I els que semblaven més avinguts són els que es foten les clatellades més fortes. És per fotres cops de cap a la paret veure que gent que portava anys junts es casen i cap de poc se separen; o s’ajunten i ho deixen al poc temps. Com pot ser això? No m’entra al cap! És difícil veure els amics comuns com fan mans i mànigues per portar-se bé amb l’un i l’altre, i és que clar; ells eren amics dels uns i dels altres abans de ser parella. Ara amb la separació queda tot –o quasi bé tot- trencat. I la màgia de molts moments se’n va. Quedant arreplegada en el record o en fotografies inesborrrables. Si mai em separés hauria de llençar discs durs sencers de fotos al foc! Ai déu meu!
El dilema que em persegueix és saber on estic: si més a prop de tenir fills o de separar-me. Em sembla que afortunadament acabaré omplint-me la vida amb, quan així ho indiqui el rellotge biològic, d’una baldufeta emprenyadora. En fi!
1 comentari:
I tant, home! No et separis i, si cal, tingues fills! I quan siguis avi ho agrairàs! :-D
Òbviament, no parlo per experiència. A mi el que em sap greu són els pares que se separen amb nens petits. Com ho han de viure els nens, això? No ha de ser gaire agradable…
Publica un comentari a l'entrada