Participació a Relats Conjunts

Què us suggereix aquesta imatge?

The King & Carter Jazzing Orchestra, Texas, 1921

 El que m'ha suggerit.

Texas 1990

(...)

-Recorda aquest dia senyor Diman?

-Mare meva si el recordo. Et penses que el puc haver oblidat? Va ser la nostra millor actuació a l’Sprinfield de Midland. I per primera i darrera vegada hi vam ser tots: el Joe, l’Àbraham, el Louis, l’Àlbert i Jo.

-Senyor Martin com es va formar el grup?

Primer només érem el Chelo (Abraham) i la meva trompeta. De ben petits l’Àbraham i Jo ens havia lligat la música que tocaven els nostres pares. Així que ens en van ensenyar a nosaltres i poc a poc anàvem quedant per tocar el primer que ens passés pel cap. Després, la meva germana és va casar amb en Louis. Un dia, després de dinar, es va a posar a tocar el violí. Era un crack! A partir d’allà ens vam ajuntar els tres per tocar plegats.

-I en Joe i l’Àlbert com els vau conèixer?

Eren cosins i un bojos de la música. El Joe va ser l’únic que realment tenia estudis. Va ingressar a l’acadèmia de Houston i tocava en una banda. La història de l’Àlbert va ser més trista. A casa seva no tenien diners –eren molt pobres- però ell era un malalt del ritme. Sempre estava portant el ritme amb els dits i amb el peus, repicant sobre qualsevol fusta. Així que un dia, ja de més grandet, ajudat pel seu tiet, es va fer una bateria que tenia amoïnat a tot el veïnat!

Quan ja dúiem un temps tocant, en un bar de Sant Antonio, al final de l’actuació es va presentar a la nostra taula en Joe. Amb la trompeta a la mà es va posar a tocar la darrera melodia que havíem tocat en el concert, però amb un ritme més alegre i mogut. l’Àbraham, el Louis i Jo el vam seguir picant de mans com bojos. S’acabava de formar la The King & Carter Jazzing Orchestra. Vam brindar i vam tocar improvisadament fins que l’amo ens va fotre fora del local.

Uns mesos més tard, a finals d’estiu, en Joe ens va suggerir que anéssim a veure el seu cosí Àlbert. Ell deia que ens aniria molt bé tenir una percussió molt més acurada per dur millor el ritme. Ens vam presentar a la caseta de fusta que tenien els seus pares a les afores. Sense dir res ens vam amagar a la part del darrere de la casa. De fons sonava un vell toca disc de pasta que mig s’enganxava, i damunt de la melodia atrotinada l’Àlbert hi posava la percussió.

Un matí va traslladar la seva estimada bateria als baixos de la tia Humpfrey on assajàvem. Va ser fantàstic. Ens vam passar el dia tocant, divertint-nos com mai. Aquella mateixa nit em vaig encarregar de pintar a la falda del bombo, que era més visual que no pas feia servei, el nom de la nostra Jazzing Orchestra King & Karter.

-I quins concerts recorda?

Bé, noi. Els concerts que fèiem els fèiem en sales petitones. No sé la quantitat però el que si sé és que la gent acabava aixecada picant de mans. Vam ser molt bons! I per fi cinc anys  més tard va arribar el nostre gran dia: el concert a l’Sprinfield de Midland. Era un local molt gran i tenia una sonoritat magnífica. Aquesta foto que m’ensenyes en la van fer a sota de l’escenari, on es guardaven els telons i part dels decorats de les representacions que s’hi feien. L’endemà a les set en punt quan ens vam descobrir el vell teló del teatre, quan vam veure tanta gent, una sensació de rosec ens va recórrer les venes però noi;  ens ho vam passar d’allò més bé.

-Què va passar a partir de llavors?

Bé... home! La meva germana i el Louis van tenir bessons i l’Àbraham va acceptar una feina a Nova Orleans, d’on era la seva estimada. No ens veiem tant sovint tots junts. Així que tocàvem més en Joe, l’Àlbert i jo. I ja no era el mateix. Ens ho passàvem bé però no era el mateix. Havíem quedat que en Joe en comptes de tocar la trompeta cantaria. Tenia una magnífica veu trencada. De manera que el grup quedava reduït a: una trompeta, la veu del Joe i l’acústica de l’Àlbert. Per això vam tornar a tocar en espais més humils. 

Pocs dies abans del retrobament en el casament de l’Àbraham amb la July a Nova Orleans va truncar-se tot de cop. Aquell matí  d’hivern ens va arribar la trista notícia que la casa a les afores de l’Àlbert havia estat incendiada. Durant la nit s’havien encarregat de tapar les sortides de la casa i hi havien calat foc. Dins hi havia el pobre Àlbert i la seva família. Mai més vam gosar quedar per tocar. 

De tota aquesta etapa només en tinc aquesta fotografia.

(...)

Iblama