 | |
| Paul Cezanne. Jugadors de cartes, 1892. |
La gent n’estava farta. Al poble només hi havia un bar i la veritat és
que l’home que el regentava sempre estava de mal humor. No feia res d’especial.
Primer havien desaparegut els menjars, després va ser el torn de no voler
comprar la premsa del dia; posteriorment li va arribar donar per no voler
encendre els llums. Fins que un dia va decidir que no engegaria més la vella
estufa.
Obria els matins desencantat i es passava les hores mirant a l’horitzó,
esmaperdut. De tant en tant algun vellet hi anava a fer petar la xerrada i a
prendre’s un cafetó. Jo el veia des de la finestra de casa meva amb el barret i
la jaqueta ben aferrada al seu cos. L’al·licient li arribava els dijous quan en
Sig pujava a veure’l i es passaven la tarda jugant a cartes. Era l’únic moment
a la setmana que el veies entretingut, com a mínim no absort en les seves
cabòries. Només pensant en guanyar al seu germà.
Aquella primavera seria recordada per tothom. Era dilluns però en Frank
no havia obert la vella i atrotinada porta de fusta. Què estrany! Fins i tot ho
vaig comentar a la mare. Com sempre ella em donava llargues i que estigués
pendent d’anar a l’escola.
Per fi, quatre dies més tard, els homes del poble van decidir anar fins
a cal Racó per veure si l’home contestava. No va contestar! Així que amb l’ajuda
de l’agutzil van forçar la porta d’entrada de la vella casa. Silenci! Olor a
rònec, a vell; a humitat! Van pujar fins al primer pis i se’l van trobar dins
del llit. La solitud se l’havia endut!
Va ser la meva primera mort! Iblama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada